dijous, 30 d’abril del 2026

Vic-La ciutat dels sants

Creu-me amic no hi ha res com la plana de Vic"
Fa molts anys vaig tenir la sort de visitar la ciutat de Vic amb el meu avi, sempre enamorat de la seva ciutat natal, malgrat haver viscut pràcticament tota la seva vida a Barcelona. La ciutat de Vic es mereix ser visitada doncs té un dels conjunts medievals més suggestius de Catalunya. El centre del nucli antic és la plaça del Mercadal o plaça Major, que destaca diversos edificis modernistes, arcades i torres. els monuments més importants son: La Catedral de Vic i El Temple romà. ç L'any 1900 Josep Maria Sert rep l'encàrrec per decorar la catedral neoclàssica de Sant Pere de Vic, que serà la seva gran obra i la realització el portarà la major part de la seva vida. Per a aquest projecte Sert va concebre una decoració que, sortint de darrere de l'altar major, es desenvoluparia per tota la catedral, amb una temàtica que podria definir-se com d'exaltació triomfal de l'Església. Es discuteix quina va ser la primera església catedralícia de Vic, si Sant Pere Apòstol o bé Santa Maria la Rodona. Durant segles els bisbes celebraren la primera Missa de Nadal a Santa Maria i la tercera, a Sant Pere. L;a molt antiga església de santa Maria fou reconstruïda des dels fonaments pel canonge Guillem Bonfil el 1140, i fou consagrada quaranta anys més tard pel bisbe Pere de Redorta. Hom l'aterrà el 1787 per fer espai per a la nova catedral. El germà del meu avi en Josep Font i Palmarola es considerat com un dels vigatans més il.lustres per la seva aportació al mon de la música i la cultura.Josep Font i Palmarola -en ocasions citat incorrectament Palmerola- (Vic, 28 de maig del 1898 -- Barcelona, 27 d'agost del 1960) va ser pianista, compositor i pegagog musical.Va estudiar al conservatori de música de Vic amb Joan Baptista Espadaler i Colomer. Es dedicà a la composició i a l'ensenyament musical. Fundà i dirigí el Cuadro Juvenil de Arte (1943-1945), fou fundador i director de l'Orquestra Franz Schubert (1935-1936, 1952-1960; posteriorment se'n va fer càrrec en Joaquim Giró) i del Trio Schubert (1946-1949, amb Lluís Chalaux i Juan José Chalaux), i dirigí la Banda de la Creu Roja de Barcelona (1955-1960). Va ser sots-director del Gran Teatre del Liceu (?-1960). Col·laborà en revistes d'arreu (com Enllà i Llum: Butlletí del Casal Català de Ciutat de Mallorca en els anys 30, Rumbo i Centro Cultural de la Cruz Roja Española en els anys 40). També ensenyà música en diverses institucions educatives, com les "Escoles Guimerà". Aplegà una col·lecció d'instruments i documents musicals, i tenia una especialització en la confecció de cilindres per a caixetes de música, que feia per encàrrec d'empreses suïsses. Escriví més de 80 sardanes (moltes de les quals per a orquestra), cançons, ballables, obres de teatre i quasi tres-cents temes per a goigs, però una part d'aquest material es perdé durant la guerra civil espanyola. El seu fons documental es conserva a la Biblioteca de Catalunya, i els instruments que aplegà formen part del Fons Font Palmerola - Currius del Museu de la Música de Barcelona.

Mindfulness-Atención Plena

El mindfulness, conegut en català com a atenció plena o consciència plena, és una pràctica mental que consisteix a centrar l'atenció en el moment present d'una manera conscient i sense fer judicis de valor.
Aquí tens els punts clau:
  • Definició: Significa "ment plena", la qual cosa implica viure el present amb intensitat i profunditat, sentint-se conscient de les pròpies emocions, pensaments i sensacions.
  • Origen: Té els seus orígens en la meditació budista, però s'ha adaptat com a tècnica secular per reduir l'estrès i millorar la salut mental.
  • Objectiu: Entrenar la ment per redirigir els pensaments i reduir l'estrès.
  • Beneficis: Ajuda a l'autoconeixement, el benestar general i a estar realment present en el "aquí i ara". 
  • El terme s'ha popularitzat com una eina per al benestar emocional i el desenvolupament personal.
Fotografia: Pintura Marta Texidó

What is Reiki?

Dr. Usui pursued a personal quest that ultimately led to epiphanies about the way energy promotes healing. He used his reiki techniques to heal people, and taught them to students who would carry on the practice.</p><p>Derived from the Japanese words for spirit (rei) and energy;(ki), Reiki is a non-invasive technique for stress reduction and relaxation that also promotes healing. An alternative therapy that can be done with hands-on or remotely, Reiki involves visualization techniques to connect to the energies within and around the body.It has a healing effect that can be conducted in a defined way for specific ailments or in a general way to achieve the general harmonization of our being. Reiki is a completely natural method used with the intention of regaining and maintaining health. Reiki is a system that teaches us to recognize the power that we have within us and that helps us modify, improve and enhance our energy with the purpose of improving and harmonizing our general health. Reiki is very simple and natural, it does not require any type of equipment or tools, nor does it require a special place or environment. Reiki is used personally and to treat others. Applied to oneself, Reiki is a very effective tool for releasing tension, reducing stress and promoting relaxation. Helps eliminate toxins and energy blockages resulting from negative emotions.In Reiki the whole body is treated, not only what we know as the physical body but also the energy field. Reiki works with the process of energy circulation to increase, restore and harmonize the general well-being of the person. While it involves a spiritual frame of mind, Reiki is not affiliated with any religion. To learn Reiki it is not necessary to have any previous training or instruction in any area of ​​health or natural healing methods. You only need your will and your determination to practice healing first on yourself and then , if you choose, on others.</p><p>The practice has been embraced globally, well beyond its beginnings in Japan. Now, it’s practiced in hundreds of hospitals around the world, and many RNs routinely combine Reiki into their nursing work. Healthcare professionals believe Reiki helps patients heal faster, with less pain. It helps patients keep a better mental attitude, and reduces the negative effects of medication and other medical procedures. </p><p>Through meditation, visualization techniques, and the power of human touch, Reiki accesses the body’s energies, and their relationship to the universal energy of life. </p><p>We are more than just a mind and a physical body - We are universal energy .

Eva T.Font

Fotografia: Pintura Marta Texidó

diumenge, 26 d’abril del 2026

dissabte, 25 d’abril del 2026

Vida rota





Nota de l’autor:
Cal entendre aquesta poesía com un treball presentat a un taller d’escriptura temàtic sobre l’escriptora sueca Sonja Akesson (1926-1977). L’estil de l’escriptora es caracteritza per el tractament de la desigualtat en la vida diària entre home i dona i cal enmarcar-la dins l’època. A la seva obra Husfrid,(1963) publicada en Inglés amb el títol “Domestic Peace”, al seu poema “Aktenskapsfragan” (la questió matrimonial) l’autora compara el matrimoni amb l’esclavitud, fet que repeteix sovint a tota la seva obra que, per cert, va ser molt ben acollida pel moviment feminista de l’època. La seva trajectòria personal presenta una complicada vida sentimental amb tensa relació amb l’alcohol, canvi de parelles, infidelitats, conflictes emocionals i angoixa existencial. Va morir als 51 anys. Sembla que l’única obra seva traduïda al castellà, a dia d’avui, es “Vivo en Suecia”.

No creo en el amor
Ni estoy segura que exista
No conozco a nadie realmente feliz en el matrimonio
Como mucho, no les va mal...y nada más
¿En realidad existe el amor?
Pasada la estúpida época del enamoramiento
Cae la realidad como una losa
Se vive el día a día... transcurre el tiempo
Y cuando te das cuenta ya es muy tarde...demasiado
Los hijos te tienen atada y no le ves salida
Mi hombre no me quería y se fue con otra
Tendría que haberme ido yo
Pero recibí una educación anticuada
Estaban los chicos y no había el otro
¿Con el otro me hubiera ido?
Empecé muy joven, demasiado
Vivir con mis padres me encadenaba
Huir con mi chico no fue la solución
El alcohol tampoco, el suicidio... no pude
¡Soy cobarde!
Nunca pasó el cartero
Tampoco mi libertador

Raül Riatós





L'olivera


 

L'olivera fa olives

per fer amanides

són tan bones

que no t'ho imagines.


Iulia - 8 anys-Premi Sant Jordi de l'escola

dijous, 23 d’abril del 2026

Embruix de lluna a Sicília

Toronto, juliol del 2016

T ‘enyoro filla, t’enyoro molt...

Ara mateix acabo de parlar amb la meva filla Silvana, que es diu així en honor a l’actriu Silvana Mangano, la dona més sexi que he conegut mai, amb permís de l’Annalisa Sorrentino.

La meva filla m’ha dit que s’ho estan passant molt bé a Itàlia i que Nàpols és una ciutat molt seductora, però que fa molta calor. Que ahir van anar a Pompeia i que aquest matí han pujat al Vesuvi, i que a ella una mica més i li agafa una lipotímia. I que demà viatjaran a Sicília, d’on són els avis d’en Mauro.

-... Ara t’envio per whatsapp una foto del carrer on vas viure, que és ben estret i una mica claustrofòbic, i de l’hospital de Nàpols on jo vaig néixer. Ha estat com tornar a casa meva. La sabateria que em vas dir, encara existeix, però li han canviat el rètol. He aprofitat per comprar-me unes sandàlies ben maques i a la meitat de preu de les que em vaig comprar a Florència, que em vaig deixar oblidades a Roma. A la dependenta, una noia si fa o no fa de la meva edat, li he preguntat si coneixia la Sandra Martinelli i m’ha dit que sí, però que ja feia molts anys que vivia a Gènova.

Nàpols, quants de records, la conec com el palmell de la meva mà. I Sicília, on vaig conèixer l’Annalisa, i on vaig viure la nit més bella de la meva vida. Que se n’haurà fet d’ella. Fa tant de temps, que a vegades penso si ho he somiat i si aquella nit amb l’Annalisa és fruit de la meva imaginació.

No! No ha estat cap somni.

Era l’any 1984.

Tot va passar en un hotel al nord de Palerm, on havíem estat convidades al casament d’en Giorgio i la Valentina. L’Annalisa i jo no ens coneixíem de res i ens va presentar un amic comú, en Paolo Branduardi.

No feia ni una setmana que m’havien donat vacances a la feina.

L’Annalisa em va preguntar si jo era francesa.

-Ho dius per què em dic Xantal? Sóc barcelonina i fa tres anys que visc a Nàpols; treballo de recepcionista en un hotel.

L’Annalisa em va dir que era arquitecta i de Milà i que feia quatre anys que vivia a Palerm i que se sentia ja mig siciliana.

Us estalviaré els detalls del banquet de noces i passaré directament a la ballaruga i el que va passar després.

A la sala de ball hi feia una mica de calor i en acabat de ballar, l’Annalisa i jo vam sortir al jardí de l’hotel. Recordo que hi havia una piscina rodona i unes escales, per on s’accedia a una petita platja, que en aquelles hores de la nit, estava deserta.

Havíem begut molt i estàvem ben alegroies.

La nit era fresca i estelada.

L’Annalisa i jo ens vam ficar al mar fins a gairebé els genolls i vam començar a esquitxar-nos. Érem a principis de juny i l’aigua estava freda.

-Ei, això no s’hi val! Mira com m’has deixat els cabells, Xantal, ben xops... A què no m’agafes!

-A què sí!

-A què no!... Ei, això no s’hi val! Ets més alta que jo i les teves cames són més llargues que les meves.

-Però tu ets més prima i més àgil que jo i més fràgil, sembles de vidre, Annalisa...

I allò que es va iniciar com un joc innocent, va esdevenir la nit més bella i màgica que recordo. L’embruix de la lluna començava a produir els seus efectes.

-Semblem unes xiquetes i ja m’he cansat de jugar! Vull gaudir de la nit i contemplar la lluna i els estels, s’està tan bé aquí, hi ha una pau. No sents la remor de les onades? Per cert, de qui va ser la idea de posar-te un nom francès? Ho trobo ben bonic. I el meu, t’agrada?

-Sona bé, és molt bonic també... Això de Xantal va ser idea de la meva mare, el meu pare em volia posar Maria Encarnació, com una germana seva que va morir de tifus... I sí que la sento, la remor de les onades. Ets una dona molt sensible, Annalisa, i una romàntica. Segur que ets de les que li agraden, en nits com aquestes, fer l’amor en una platja com aquesta i amb un cel ben estelat. No t’han dit mai que ets molt guapa?

Xantal, que estàs fent? Has perdut l’oremus? Estàs seduint una dona i a tu t’agraden els homes.

-Tu també ho ets, Xantal…

L’Annalisa i jo érem en aquella platja del nord de Palerm, boca amunt, i filosofant. I mirant el cel.

-Ho hauríem de fer més sovint, això de mirar els estels, una cura d’humilitat pels nostres egos. Els humans ens pensem que som el centre de l’univers, els reis del mambo... Sí, sí, no riguis, Annalisa, que parlo seriosament... Casum dena! Ara se m’ha ficat una brossa a l’ull esquerre...

L’Annalisa va bufar amb delicadesa i li vaig agrair. Li vaig besar als llavis, que tenien gust de maduixa.

-Ho sento, perdona, no volia... Ara que estàvem tan bé, vaig jo i esgarrio la nit...

-Només ha estat un petó, Xantal, el volcà que duus a dins teu estava en plena erupció i ha esclatat, són coses que passen... L’embruix de la lluna... Beses molt bé...

I em va besar als llavis.

-M’agradaria fer l’amor amb tu, Xantal.

-I jo amb tu, Annalisa...

-Doncs deixa’t anar...

Ens vam mirar l’una a l’altra i ens vam emmirallar, ella en els meus ulls i jo en els seus ulls de gata.

-No t’han dit mai que tens uns ulls preciosos, Xantal?

-Això diuen...

L’Annalisa es va treure una part del seu vestit i es va quedar nua de cintura en amunt i jo vaig quedar extasiada contemplant el seu cos.

-Sóc tota teva, Xantal, tota teva, el meu cos, els meus pits, les meves cames, tot és teu, teu... I que no et quedi ni un recó del meu cos per a explorar...

Estava fent l’amor amb una altra dona i sentia un plaer, com no l’havia sentit mai amb cap home.

-La nit és nostra. I el mar i la lluna i els estels... Te n’adones, Annalisa? T’estimo, t’estimo... No vull que surti el sol i ens esgarriï la nit, no vull, no vull...

Entre abraçades i besos i entre besos i abraçades, l’Annalisa i jo vam perdre la noció del temps.

-Saps que em vindria ara de gust, Xantal? Nedar fins a la boia groga. T’animes?

-M’animo...

He estat sempre una bona nedadora, jo, i vaig ser la primera a arribar a la boia, que era més lluny del que em pensava...

L’Annalisa va protestar.

-No hi ha dret, Xantal, sempre em guanyes. Hi ha alguna cosa que faci millor que tu?

-Sí, l’amor!... Em sento però, una mica rara... No ho havia fet mai amb una dona...

-Tens parella, Xantal?

-Vaig viure uns mesos amb l’Àngelo. No semblava pas napolità, era tan poc apassionat, en canvi jo, ja ho has vist, sóc un volcà... I tu vius amb algú?

-Amb en Salvo, el meu amor, que té sis anys. Sóc mare soltera... I amb el Gino...

-El Gino?

-El gat del meu fill... A mi m’agraden més els gossos, però com el Gino ens el van regalar! T’explico. Un company de feina, va un dia i em diu: “Lisa, m’he comprat un petit veler, i la meva dona i jo ens n’anem a fer la volta al món, però tenim un petit problema. Què fem amb el gat? No ens el podem dur. Hem pensat que al teu xiquet li faria gràcia tenir un company de jocs...”. D’això, Xantal: què tal si sortim de l’aigua? Tinc una mica de fred, i mira com tinc els dits, arrugats com una pansa...

Vam sortir de l’aigua, estàvem nues i ens vam vestir. Estàvem molt cansades i ens vam estirar sobre la sorra, de cara al cel, i amb els nostres pensaments.

-Penses en ell?

-Sí! Ja deu ser al llit. És en bones mans, amb la meva mare, que aquests dies és amb nosaltres... I tu, Xantal, en qui penses?

-En tu... En mi... En aquesta nit irrepetible... En l’embruix de la lluna... I en què t’estimo, Annalisa... En tot això penso... Em sents Annalisa, em sents?...

No em vaig adonar que s’havia quedat adormida.

No recordo quina hora era. La nit era fresca i estelada i se sentia la remor de les onades i la suau respiració de l’Annalisa.

Vam dormir tota la nit en aquella platja del nord de Palerm i ningú ens va trobar a faltar.

Ens vam llevar a trenc d’alba.

-Una nit moguda, eh? –ens va dir en Paolo-. Feu una fila, noies! Au, Xantal, que d’aquí menys d’una hora has de ser a l’aeroport...

El sol s’enlairava tímidament i el mar estava en calma.

Tot va anar tan de pressa, que no em vaig poder acomiadar de l’Annalisa.

-No ens podem entretenir, Xantal... Aquesta nit o demà dilluns o quan et vagi bé, li fas una trucada i llestos... –em va dir en Paolo.

La vaig trucar el dilluns abans d’anar a sopar. Vaig marcar el seu número i vaig respirar a fons. En sentir la seva veu però, vaig penjar. Sabrà que he estat jo... Ets una estúpida, Xantal, ara sí que l’has ben esgarriat!, em vaig dir a mi mateixa...

La primera nit se’m va fer eterna... I la segona, i la tercera, i la quarta, i la cinquena ja no, perquè ja vaig dormir amb la meva germana gran, a la seva casa de Valldoreix, on vaig passar les meves vacances d’estiu...

-El que sents per aquesta noia, Xantal –em va dir la Núria-, vols dir que és amor i no una passió fora de mida?

Tenia jo vint-i-vuit anys i ara en tinc seixanta, i el camí ja fa baixada. He plantat un arbre, he tingut una filla –sóc mare soltera- i no he escrit cap llibre. A Nàpols vaig conèixer l’Alice, una dona canadenca, quinze anys més gran que jo, i vam anar a viure amb ella a Toronto. Ara és a la Xina de viatge amb el seu fill i la seva jove.

Jo estic sola a casa i recordant, amb nostàlgia, la nit que vaig fer l’amor amb l’Annalisa, mentre escolto “Un fiume amaro”, amb la veu de l’Iva Zanicchi: “È un fiume amaro dentro me, il sangue della mia ferita, ma ancor di più, è amaro il bacio che sulla bocca tua, mi ferisce ancor...”.


Alex González i Esquerdo Fotografia:Pintura Marta Texidó