Humor casolà

El meu pare fou un entusiasta del cinema. Considerava que el Setè Art era un dels millors invents dels darrers temps. Degut a això, aprofitàvem els dissabtes per anar-hi tota la família. Parlo dels anys quaranta del segle passat. El cine on anàvem a veure les pel·lícules d’aquella època es deia Mahon, tot i que aquest no era el seu nom original. Antigament s’havia dit cine Manon però, poc abans de la Guerra civil, el van rebatejar perquè no els acabava d’agradar el nom. Entre nosaltres, però, el dèiem cine Totxo.

Un dissabte, el meu pare ens van reunir a tots per anar plegats al cinema. Llavors ens van començar a arreglar amb la nostra millor roba, com fèiem sempre.

El que us vull relatar va succeir un dia que ens estàvem vestint per anar al cine. Va sonar el telèfon de casa i s’hi va posar la mare.

– Digui – va dir -. – Sí, ja l’anem a buscar – va afegir.

Era una trucada per la nostra veïna, la senyora Fatsini. La meva mare la va anar a buscar i quan va entrar a casa el meu pare estava en calçotets. Llavors, la meva mare va fer un crit:

– Ramon, amaga’t! – i el pare va desaparèixer de l’escena.

La senyora Fatsini va començar a parlar per telèfon, parla que parlarà, i va passar bastant temps fins que no va penjar. Tot seguit, va començar a parlar amb la mare i xerra que xerra. Un cop va sortir la veïna, a casa es va declarar un gran silenci, només interromput per la meva mare buscant el pare que no apareixia per enlloc. Va entrar i sortir de totes les habitacions de casa cridant:

– Ramon, … Ramon i Ramon… –

I, per fi, el pare va aparèixer treien el cap de sota del llit i dient:

– Ja puc sortir! -.

‍

Jordi Texidó