La Maria de Cal Cistelles
Davant d’ella, remenant la gateta, la Tresona amb qui es portaven vuitanta anys. La nena acudia cada vespreda al costat de la Maria.
Mai havia vist una persona tan gran i vestida de negre, amb un mocador fosc i destenyit, lligat per sota la barbeta i les mans nuoses, semblants als branquillons de la vinya, sobreposades com un cistell, sobre el faldó. No es deien res. Quan s'havia fet fosc, cridaven a sopar. Cadascú a casa seva.
-Mare, per què la Maria és tan vella?
- Ves! Perquè la Maria és àvia.
-I què és una àvia?
-Doncs la mare de la mare. Vinga! A dormir!
Es va fer silenci. La Tresona es va estranyar d’aquell canvi de to, ara tan brusc. I abans d'adormir-se rumiava "Demà portaré la gateta Menines a veure la seva mare"
I sí ! L’endemà, la Menines miolant dins d’un cistell i camí de les cases veïnes. La va plantar davant la seva mare i la gateta ni fu ni fa, mentre la gata gran li feia escarafalls. I es va dir: Ara provaré amb la mare de la mare, l'àvia. Però la gata vella, endormiscada, roncava i prou.
Barrinava, tant com podia, amb els seus sis anys. Àvia,àvia,la mare de la mare.
-Mare ! I jo tinc àvia?
La veu esquerpa es va entendrir. Si, Tresona. La mare de la teva mare va morir quan jo
vaig néixer i a mi em va criar la Maria de Cal Cistelles, la que cada vespre acompanyes.
El dia següent es va fer llarg. Esperava el vespre per poder dir-li a la Maria:
-Bona nit, àvia!
M. Assumpta Pallarès Macaya
Barcelona,maig 2024
Comentaris