Ets la persona més important de la teva vida?

Avui vull compartir amb tu una idea que pot semblar contradictòria. Però no ho és. De fet, crec que és una de les idees més útils del treball interior. És aquesta: Tu ets la persona més important de la teva vida. I, alhora, no tens tanta importància. Com pot ser? Perquè estem parlant de dos nivells diferents. El primer és psicològic. El segon és espiritual. I és important no confondre’ls. Primer nivell: ets la persona més important de la teva vida Tu sempre estàs amb tu. Sempre. Quan vas néixer, tu hi eres. Quan estàs sol, tu hi ets. Quan tens por, tu ho vius. Quan estimes, tu ho vius. Quan pateixes, tu ho vius. Ningú no pot viure la teva vida per tu. Igual que ningú no pot respirar per tu, ni menjar per tu, ni comprendre per tu. Per això, psicològicament, tu ets la persona més important de la teva vida. No perquè siguis més important que els altres. Sinó perquè tu ets responsable de la teva vida. I els altres són responsables de la seva. Quan ho entens, deixes d’esperar que algú et salvi. Deixes d’esperar que algú et faci feliç. Deixes d’esperar que els altres visquin per tu. I comences a responsabilitzar-te del que penses, del que sents i del que fas. Això és maduresa psicològica. Posar-te al centre de la teva vida. No per egoisme. Sinó per responsabilitat. Segon nivell: deixar de donar-te tanta importància Quan el primer pas és sòlid, apareix una comprensió nova. T’adones que aquesta vida que vius no te l’has donada tu. La Vida batega dins teu. Tu no et fas viure. La Vida et viu. I llavors el jo que havies construït amb cura, responsabilitat i consciència ja no necessita ocupar tot l’espai. Pot relaxar-se. Pot deixar de ser el centre de l’univers. Pot obrir-se a una realitat més gran. Aquí comença el nivell espiritual. No es tracta de menysprear-te. Ni d’anul·lar-te. Ni de convertir-te en ningú. Es tracta de deixar de creure que el teu personatge és tota la realitat. El teu nom. La teva història. Els teus èxits. Les teves ferides. La teva opinió. Tot això existeix. Però no és tot el que ets. I quan deixes de donar tanta importància al personatge, apareix un espai més ampli. Presència. Consciència. Vida. Totalitat. El nom és secundari. L’experiència és el que importa. Però aquest segon pas no pot fer-se bé si el primer no està consolidat. Perquè una persona que encara no s’ha responsabilitzat de la seva vida no pot «deixar anar el jo». El que farà serà fugir. Confondrà espiritualitat amb desresponsabilització. Dirà que «tot és la Vida» perquè no vol mirar el que pensa, el que sent o el que fa. I això no és espiritualitat. És evasió. Per això l’ordre és tan important. Primer: ets la persona més important de la teva vida. Responsabilitza’t. Cuida’t. Coneix-te. Aprèn a viure conscientment. Després: deixa de donar-te tanta importància. Permet que la Vida s’expressi a través teu. Aquest és el recorregut. Primer construeixes un jo psicològic sòlid. Després deixes de confondre aquest jo amb tot el que ets. Quan fas el primer pas, apareix una felicitat més estable i una vida amb sentit. Quan comences el segon, apareix una pau més profunda. Una pau menys dependent de les circumstàncies. Escrit amb ♥ per: Daniel Gabarró info@danielgabarro.com www.danielgabarro.com