Quan som adults, més enllà de l’edat?

Hi ha persones de 15 anys que, en alguns aspectes, ja són adultes. I hi ha persones de 70 que encara no ho són. Perquè ser adult no depèn de l’edat. Depèn d’una altra cosa. Depèn de si la teva manera d’actuar, d’estimar i de comprendre està vinculada al que fan els altres... o només depèn de tu. Un infant diu: «Quan m’entenguin, entendré.» «Quan m’estimin, estimaré.» «Quan els altres actuïn, actuaré.» L’adult diu una altra cosa: «Jo intentaré comprendre, encara que no m’entenguin.» «Jo intentaré estimar, encara que no m’estimin.» «Jo intentaré actuar, encara que els altres no actuïn.» Això és ser una persona adulta. I és un dels primers fruits del treball interior: viure des d’un centre de gravetat propi. Un centre més lliure, més ferm i més conscient. Des de la meva experiència, hi ha tres senyals molt clars que una persona comença a habitar la seva adultesa. La primera és la comprensió. Una persona adulta intenta comprendre totes les persones i totes les circumstàncies. Sense justificar-ho tot, sense estar d’acord amb tot. Però mirant de comprendre, més enllà del judici automàtic. Perquè cada persona actua des del nivell de consciència que té. Tothom fa el que pot amb el que sap. I quan poses la teva intel·ligència al servei de comprendre el món, aquest deixa de ser un caos absurd. Pot no agradar-te, fins i tot et pot fer mal. Però té una lògica. Saps que les coses no poden ser diferents. I entendre-ho et dona molta pau interior. La segona senyal és l’amor. Una persona adulta busca el màxim bé per a tots els éssers. Sense excepció. Sí, també per a qui s’equivoca. També per a qui agredeix, odia o abusa... Això no vol dir permetre-ho tot. Estimar també implica posar límits, dir prou, allunyar-te, trucar a la policia... Però, fins i tot aleshores, no desitges destruir l’altre. Busques el màxim bé possible per a tots dos. Desitges que l’altre es desperti, que aprengui, que deixi de fer i de fer-se mal. Estimes: busques el màxim bé. Sense sentimentalisme i sense dependència. Sense pensar: «Pobret.» És un amor amb lucidesa. Amb fermesa. I, com a conseqüència, al teu interior viu felicitat i plenitud. El tercer senyal d’adultesa és l’acció. Una persona adulta actua des dels seus valors. No espera que els altres comencin. Ni que tot sigui fàcil, ni demana garanties impossibles. Fa allò que considera correcte. Aporta allò que pot aportar. Encara que els altres no ho facin. Perquè la seva acció no depèn de la reacció del món. Depèn de qui ha decidit ser, del què ha decidit fer. I, fent-ho, viu una força i una seguretat interior enormes. Quan aquestes tres coses s’uneixen —comprensió, amor i acció— ets una persona adulta. Ja no vius preguntant-te: «Per què els altres no fan?» «Per què no m’entenen?» «Per què no m’estimen com necessito?» Comences a preguntar-te: «Què puc comprendre jo?» «Quin amor puc mobilitzar jo?» «Quina acció em toca fer a mi?» Aquest canvi sembla petit. Però és enorme. Perquè deixes de posar la teva vida en mans dels altres. I comences a viure des de tu. Això no elimina les dificultats. Tant de bo fos tan fàcil. Continuaran havent-hi problemes, persones difícils, pèrdues, conflictes, dies complicats... Però ja no els vius igual. Perquè hi ha algú dins teu que pot comprendre. Que pot estimar. Que pot actuar. I aquest algú és el teu jo adult. Per això dic que el primer pas del treball interior no consisteix només a sanar ferides —tot i que això també és important— ni a sentir-se millor, encara que aquesta en sigui una conseqüència natural. https://danielgabarro.com/