Taxonomia de les dones d'aigua.
La nimfa Calipso; una de les figures més evocadores de la mitologia grega quan es parla de seducció, poder femení i atracció irresistible que fa perdonable la suposada “amnèsia” de set anys d'Odisseu a l'illa d'Ogigia.
Una seducció que, travessant segles, va dur Jacques Cousteau a batejar “Calipso” el seu arxifamós vaixell d'investigació oceànica igual que també multitud d'indrets, hotels, ressorts i night clubs se'n diuen i fins i tot se'n diu un satèl·lit de Saturn descobert encara no fa cinquanta anys demostrant que la capacitat d'atracció de la nimfa continua intacte.
Segons uns, Homer s'hi compta, Calipso és una “altàntida” -filla d'Atles, el Titan que aguanta la bola del món-. Hesíode, a la seva Teogonia, la defineix com una “oceànida” -filla d'Oceà- i segons Apol·lodor –autor d'un famós compendi sobre mitologia - és una “nereida”, una de les cinquanta filles de Nereu i Doris. Ni fet expressament, la bellesa i el misteri mariden igual que ho fan la curiositat i el desig.
Intentar entrar en el detall de la mitologia grega és àrduament complicat i, de tros, és fora de l'abast d'aquest escrit. Em limitaré a passar per sobre d'aquest grup fascinant de divinitats femenines que habiten des de la font més petita fins al gran Oceà: les nimfes d'aigua, les “Hídrades”, que, segons el tipus d'aigua, poden ser “Oceànides”, si habiten els grans rius o oceans, “Naiades” quan viuen en aigües dolces i “Nereides” si viuen en l'aigua salada.
I les “Sirenes”? Ah!, les sirenes. Un bon embolic hi ha amb les sirenes, doncs, en temps d'Homer, les sirenes eren ocells amb cap de dona que, posteriorment i misteriosament, van passar a ser les dones amb cua de peix que tots coneixem. I què volen que hi faci?, és així i ja està. Tots n'hem vist de dones que canvien el cos així d'un dia per l'altre i pobre de qui digui res!
El coneixement de la mitologia grega va ser, durant mil·lennis, sinònim d'alta cultura, però ara tot això ha canviat i el coneixement de la mitologia ha caigut als pous pregons de la indiferència i no serveix de consol que la frase anterior continuï essent certa per a qualsevol mena de coneixement anterior a la invasió de la cultura de la imatge.
Els mites, igual que la història, canvien de lloc i les nimfes sobreviuen al Nord on trobem la “Dama del llac” a les llegendes artúriques i esdevenen “ondines”, nimfes d'aigua dolça, a les mitologies germàniques i celtes. També són uns altres els que ens ho expliquen i Hans Cristian Andersen treu de l'oblit les sirenes i Wagner situa les ondines a dalt de l'escenari al primer acte de la seva òpera ”L'or del Rin“.
Menys sort van tenir a casa nostra on la pressió de les santes i les marededeus les va arraconar a quatre indrets del Montseny i els Pirineus on les dones d'aigua, les Alojes i les encantades, protagonitzen llegendes sobre amors impossibles amb mortals.
Conrad Rovira.
Comentaris