El follet de xocolata

En Joan va arribar de l'escola, va tirar la motxilla sobre el llit i va córrer a la cuina a buscar el seu berenar: pa amb xocolata. La mare va protestar i, com a resposta, en Joan li va fer una abraçada i un petó de xocolata. El seu cap bullia d'imatges de joc, entreteniments, llibertat... D'una revolada va recórrer el passadís fins a la terrassa i es va deixar caure al gronxador sense deixar anar el berenar. «Ning, nang, ning, nang», mirada perduda a l'horitzó, flaire de xocolata, dolçor a la boca, mmmmmmm!... A la primera mossegada va sentir un petit crit i va mirar al seu voltant estranyat. A la segona mossegada el crit es va fer més sonor i el va deixar amb la boca oberta. —Què passa? —va dir en Joan. —No em mosseguis, si us plau! D'on venia aquell crit i aquella veu aguda? Va mirar l'entrepà i, just en una punta de la xocolatina, mig atordit, hi havia un petit nan, petit, petit com l'ungla d'un dit. —D'on surts tu? Què vols? —Aiiiii! Que bo que has estat! Mira! Com no m'has mossegat, demana'm el que vulguis que et serà concedit. En Joan, desconcertat, no sabia què demanar, però com que trobava molt a faltar el seu avi, va dir: —El meu avi se n'ha anat al cel, m'agradaria molt anar al cel a veure'l. Dit i fet, va aparèixer una escala tan llarga que no es veia el seu final. —Ja ho tens! Aquest és el camí: tot dret i arribaràs al cel! —va dir el nan—. Que tinguis un molt bon viatge Joan! Te l'has ben merescut! En Joan va quedar bocabadat, però no s'ho va pensar dues vegades, va començar a pujar esglaons mentre anava veient cada vegada més petit el gronxador, aviat la casa va ser un puntet, fins que al final la terra va desaparèixer sota els seus peus. Aleshores ja no va mirar més avall sinó amunt, cap als núvols, les boires, el blau, el blanc, transparències, mars i llacs als ulls, cada esglaó una sorpresa, la meravella de l'eternitat... El temps es va perdre, la il·lusió de veure l'avi l'impulsava endavant, no tenia ni set, ni gana, ni cansament: només la joia d'arribar allà on ell volia. Es va fer de nit i les estrelles jugaven a fet i amagar. Al final del camí es van arrenglerar com fanals i van portar en Joan fins a una porta molt gran. Ell va trucar: —Pom, pom! Va sentir soroll de claus i algú que s'apropava a obrir. —Ep! Qui ets ¿Què hi fas aquí? —va dir Sant Pere, l'amo de les claus. —Vull veure el meu avi Joan , que ha vingut i no m'ho ha dit! Sóc el seu nét petit. —Aquí no han de venir els petits, encara no et toca! Però, com que has fet aquest esforç, l'aniré a buscar i te'n podràs acomiadar. En Joan es va esperar i va veure arribar l'avi ple de salut i alegria, eixerit com un gínjol. —Joan estimat! Què hi fas aquí? Com has vingut? Tu sol? —Avi! Jo et volia fer un petó, te'n vas anar sense avisar-me! Et trobo a faltar!! —Ai! El meu petit! Abraça'm ben fort! Però ara has de marxar, la mare estarà molt preocupada, t'estarà buscant. Es van abraçar tan fort que en Joan petit va perdre el sentit mentre sentia unes veus llunyanes. —Joan, desperta’t! Joan, desperta’t! Era la mare que li deia: —És hora de llevar-se i anar a l'escola, et vas adormir al gronxador, has dormit molt, dormilega! —Mama, és que he anat al cel a veure l'avi! La mare d'en Joan el va agafar en braços i li va fer molts petons, ella també trobava a faltar molt el seu pare. ‍ Conte recuperat de la memòria familiar per Cinta Texidó