Les portes invisibles.

 

Més que una evidència, és una sensació el que defineix i identifica aquells espais que permeten la comunicació entre el món físic i el món espiritual.

El món físic és relativament fàcil de descriure: és el marc que conté els objectes mesurables. Tot el que és físic és una combinació de matèria, energia i informació i és mesurable i si no és mesurable no és físic. Definir el món espiritual és una mica més complicat. Comencem definint què no és espiritual.

Les tecnologies neurològiques actuals ens permeten identificar l'activitat cerebral associada a estats com la tristesa o l'alegria. Tot i que la nostra vida anímica encara no és del tot mesurable, ja comença a ser perceptible per les màquines i, per tant, és raonable incloure'l dins del món físic o, almenys, no incloure'l dins el món espiritual. L'esperança, la por, l'amor o l'ànima no són fenòmens físics com l'electricitat, però tampoc són màgia. L'ànima és la part menys material de la nostra identitat, però és identitat i viu en el mateix món que el nostre cos. El món espiritual és una altra cosa, i potser la millor manera de definir-lo sigui a través de les portes que hi donen accés.

La primera porta, la més evident, és el temple. Els temples han de tenir la capacitat de generar la sensació de transcendència. Si un temple, o un espai sagrat, no la té, no és un temple, no és res. N'hi podem dir el que vulguem, però si no produeixen sensació de transcendència no són res. Aquesta experiència és la que obre la comunicació amb l'altre costat, i allò que hi ha al darrere -sigui el que sigui- és el món espiritual. Per alguns serà la religió, però hi ha altres possibilitats.

La comunió amb la Natura n'és una altra. No em refereixo a l'observació de la Natura sinó la percepció de la Natura des de la pertinença. Una sensació que s'accentua i molts hem experimentat, per exemple, des dels cims de les muntanyes o en la visió dels grans deserts o del mar. Són les portes de comunicació espiritual amb la Natura. Entre aquestes portes m'agrada destacar “El peine de los vientos” d'Eduardo Chillida a Donostia on el que s'ha de mirar no són els ferros sinó el mar. Els ferros són la porta que ens obre i facilita l'experiència mística del mar. De fet, el peine de los vientos és un temple pagà i els ferros són els sants. En aquesta mateixa categoria cal incloure el jardí japonès. A occident, el jardí és objecte d'ús i gaudi, però al Japó és espai d'introspecció, tal com ho reflecteix l'actitud de qui els visita.

Hi ha altres espais que activen sensacions de transcendència que no són fàcils identificar. És el cas de les biblioteques o els museus. Segur que molts de vostès hi han percebut aquesta sensació; o en un Gran Teatre en un concert. Són clarament portes, espais de comunicació espiritual, però de comunicació espiritual amb què? Què perceben quan obren un llibre, només pel fet d'obrir-lo, abans de llegir la primera paraula? Què senten quan els músics afinen abans de començar un concert? Aquesta és la pregunta i la resposta, cadascú busqui la seva, definirà l'abast del seu món espiritual.

Conrad Rovira