Caramelos para el alma- Cristina Páez

En un mundo donde el dolor y la pérdida a menudo se silencian, Caramelos para el alma se adentra en las profundidades de los duelos no autorizados y las heridas emocionales que llevamos en nuestro interior. A través de conmovedoras historias entrelazadas, el libro explora las diversas formas en que las personas enfrentan la ausencia de aquellos que han amado, desde la pérdida de un ser querido hasta la despedida de sueños y esperanzas. Con un tono cálido y empático, esta obra se convierte en un refugio para quienes buscan consuelo y comprensión en medio del dolor. Caramelos para el alma es un recordatorio de que, aunque las pérdidas son parte de la experiencia humana, también lo son la esperanza y la capacidad de superación. Un viaje emocional que nos invita a abrazar nuestras vulnerabilidades y a encontrar la ternura y la confianza en la vida, incluso en los momentos más oscuros. Esta es una obra que nos sumerge en la complejidad de la experiencia humana, recordándonos que las pérdidas son inevitables y forman parte de nuestro viaje. A través de sus páginas, se exploran las diversas formas en que enfrentamos el dolor y la tristeza, sobre todo, cuando socialmente, no se nos autoriza a expresarlos. Pero también se celebra la resiliencia que reside en cada uno de nosotros. La metáfora de los "caramelos" simboliza esos instantes dulces y tiernos que, aunque a veces parecen escasos, son esenciales para el alma. La obra nos invita a buscar y apreciar estas pequeñas delicias, incluso cuando la vida se presenta abrumadora. En última instancia, el libro es un homenaje a la capacidad humana de crecer y darle un valor y un sentido personal a las pérdidas emocionales y a los procesos de duelo por los que transitamos de forma cotidiana. Nos recuerda que, aunque el dolor y la pérdida son parte de nuestra historia, también lo son la capacidad y la posibilidad de resignificar nuestra existencia a partir de ellas.

La Clau mestre a l'Ofici de viure

La predisposició d'una persona per a l'èxit depèn de la mena de pensaments que "sintonitzi" en el seu dia a dia. Si sintonitzem pensaments de fracàs, limitació i discòrdia, aquestes idees modelaran el que rebem com a conseqüència de les nostres accions. En canvi, si sintonitzem pensaments de coratge, poder, inspiració i harmonia, serem capaços d'atraure noves oportunitats que ens conduiran cap als nostres objectius.

Quina és la clau mestra del poder mental? Amb els coachs Raimon Samsó i Mikah de Waart i l'editora de la revista "The Secret", Marta Texidó.

Agustin Chaman Azul

Edgar Delgado (Agustín Chaman), nace en Mèxico DF, actualmente vive en italia, y tiene su centro de trabajo en Cataluña España.

Desde los 14 años, de una manera seria e impecable comenzó su camino espiritual. A los 15 años terminó de hacer los ejercicios de "el curso del milagros", comprendiendo que su vida estaba dirigida a encontrar la forma correcta de vivir, a cumplir su tarea espiritual y de servicio a la humanidad que tenia que llevar a cabo en esta vida.

En sus orígenes Agustin estaba impregnado del conocimiento cristiano (no católico) donde el en su búsqueda trataba de encontrar la santidad (quería ser santo), y poco a poco fue conociendo chamanes que le sedujeron por su capacidad y conocimiento (y fue todo menos santo)

Desde sus 18 años comenzó a dar cursos con su amigo y compañero de aprendizaje chamánico Víctor Sánchez (Las enseñanzas de don Carlos), con el que creo el método del “Arte de vivir a propósito".

Paralelamente aprendió y trabajo con tres de los mejores chamanes de México, María Sabina (india Mazateca conocida por dar a conocer al mundo el conocimiento prehispánico de las plantas de poder), Morgan Eagle Beer, Curandero apache , bisnieto del indio Geronimo, que enseño a Agustín el conocimiento de sanación y a preparar medicinas con los antiguos rituales apaches y Carlos Castaneda a quien Agustin le considera su Nagual: el junto con Marivi de Teresa le dieron dirección y propósito en su vida.

En 1992 junto a Nanita (embajadora del gobierno mexicano del pueblo Nahuatl,) viaja a España para cumplir una tarea de reconciliación entre dos culturas, la azteca e indígena mexicana actual, con la europea (los conquistadores y destructores de la cultura prehispánica), durante este proyecto denominado puente a Virikuta, Agustín recibe la tarea de trabajar y crear un linaje en Europa a quien el Nagual Carlos Castaneda denomina Azules, creando lo que el llama el Linaje Azul de la Conciencia.

Agustin viajó por el mundo buscando el lugar donde tenía que crear un santuario, y finalmente una visón le lleva a Cataluña, España, con mucho trabajo y mucho sacrificio compró la casa Armenteras, donde está creando un centro de trabajo y difusión de su conocimiento.

Actualmente se dedica a dar cursos, conferencias, iniciaciones chamánicas y terapias individuales, en España, Italia Alemania, Suiza, Austria y a promover los proyectos ecológicos de su fundación "Ollin Yoliztli”

Agustín ha cumplido intachablemente cada una de las tareas que se le han encomendado y ahora trata de cumplir lo que considera la tarea más difícil de su vida, ser papá, buen esposo y al mismo tiempo ser un chamán que junto con su grupo “La Familia Azul” tratan de seguir las indicaciones que le lleven a cuajar un nuevo linaje, en el presente inmediato su alma esta partida en dos, al tener estas dos tareas.

Libros:

- Platicas con un ángel caído.
- Los recuerdos robados a las estrellas muertas (en su tercera edición)
- Mujeres en flor y juego de 52 cartas (solo en inglés)
- Niñas en flor (solo en ingles)
- Las 7 ventanas del chamanismo
- Viajes mágicos y misteriosos (con colaboración de Giustizieri)
- Hadas y chamanes
- El lenguaje del aura
- Armenteras (3 tomos)
- Tesoros Romanos

Participaciónes:
- Los testigos del nagual (un libro donde recopilan entrevistas con distintos discípulos de Castaneda y algunos seguidores por Armando Torres (Edi Martineli)

- Chaman blues (música )
- Frases directivas; trabajo Retroalimentativo

Actualmente trabaja en los siguientes proyectos:

- La tercera edición en castellano de los recuerdos robados amomiada y mejorada.
- Hombres y mujeres : Una perspectiva chamánica
- Chamantinflas, Su primer cómic
- Los naguales de México : Novela histórica
- Encuentros con el Espíritu (de la escritora gema salgado)
- Cd con sonidos y cantos para los ejercicios de respiración

https://www.amazon.es/lenguaje-aura-ITZCOATLPAPALOTZIN-Agust%C3%ADn-Cham%C3%A1n-ebook/dp/B095L7T36P

‍

El Prefacio a la Nana de la Cebolla

«Esta semana, como las anteriores, llega martes y no ha llegado tu carta. También empiezo a escribir ésta para que me dé tiempo a echarla después, cuando el correo me traiga la tuya, que no creo que falte hoy. Estos días me los he pasado cavilando sobre tu situación, cada día más difícil. El olor de la cebolla que comes me llega hasta aquí, y mi niño se sentirá indignado de mamar y sacar zumo de cebolla en vez de leche. Para que lo consueles, te mando esas coplillas que le he hecho, ya que aquí no hay para mí otro quehacer que escribiros a vosotros y desesperarme». Carta de Miguel Hernández desde la cárcel de Torrijos a su esposa Josefina Manresa (Madrid, 12 de septiembre 1939)

El sentit de l'humor

Quan ens afrontem a situacions noves que ens suposen reptes importants, ho podem fer de moltes maneres:  amb desesper i actitud de derrota o amb força i sentit de l’humor. Dependrà molt de si ens hi afrontem donant un sentit a la vida. Si la nostra vida té un sentit, aquest servirà de motor pel canvi. I si, a més a més som capaços de posar una mica d’humor, transformant, capgirant, i refent nous esquemes, tornarem a trobar un equilibri.

Però tenir sentit de l’humor no s’improvisa. De fet hi ha molta gent que  a qui li agrada ser seriosa i troben ridículs a aquelles persones còmiques i que són els que alegren sempre les reunions. Però  no està gens renyit ser un intel·lectual responsable amb ser alegre i graciós.

En els meus anys de mestra, sempre em va sorprendre la capacitat còmica d’alguns nens petits que innatament sabien alegrar-nos amb un acudit o sabien treure punta d’una situació tensa. L’Albert amb cinc anys tenia aquesta intel·ligència i sempre em sorprenia, poques vegades el podia renyar perquè sabia donar la volta i arrencar-me un somriure. Però en general, no és una capacitat que tinguem innata, s’ha de treballar.

Indagant i llegint de moltes fonts, he anat veiem que una persona amb sentit de l’humor és també una persona força feliç. Busca el seu benestar propi però sobretot la dels altres. M’he posat a fer un llistat d’algunes de les  qualitats  per ser una persona amb un bon sentit de l’humor:

Qualitats de les persones amb un bon sentit de l’humor:

• Busca millorar el seu autoconeixement.
• Té una bona imatge d’ell mateix .
• No té por al ridícul. És capaç de disfressar-se, pintar-se... i se sap riure’s d’ell mateix.
• Es mostra molt observador creatiu i sap donar-li la volta a les contrarietats.
• Es capaç de relativitzar els inconvenients
• Es mostra equilibrat emocionalment
• L’humor el permet crear distància entre el problema i la persona.
• Sap donar sentit a la vida, cosa que li donarà una gran fortalesa. Es mostra resiliència, es recupera i reinventa després d’una gran adversitat de la vida.
• La seva fortalesa interna és tradueix en tranquil·litat
• Es comunica bé , és un bon  enraonador però també un bon oient
• Sap teixir vincles socials.
• Sap fer un acudit de les coses més simple, riu amb facilitat i li agrada veure riure a la gent.
• Li interessa les persones i les seves relacions, té l’empatia com un valor i la base per apropar-se als altres amb respecte.
• Gaudeix d’un bon suport extern: família, amics...i sap demanar ajuda i ajudar
• No dubte en canviar quan una cosa no ha anat bé.
• La seva energia transformadora se sap dirigir cap al seu objectiu.
• ‍

‍

Cinta Texidó

Sentiments

Hi ha sentiments dolços
com el sucre com la mel
Hi ha d'embolicats
com un nus o un cabdell.
Tots ells son paraules
reaccions o pensaments
però cada instant te'n
pots trobar de diferents.
Un sentiment és una mirada,
un gest o un somriure.
Un sentiment pot ser una carta,
o una simple poesia.
Un sentiment pot ser el sol
que tot ell ens il·lumina,
però també una tempesta
com l'odi o la gelosia.
Un sentiment es tot
alguns bons i alguns dolents
però si te'ls mires bé
tots tenen un perquè.
L'amor pot ser expressat per
un petó o una carícia i entre
ells dos no hi pot haver ni rancor
ni cap malicia,
Mentre l'odi trenca amistats,
que tota la vida havien durat
i s'enfonsen en la tristesa
d'un pou sense tendresa.
Nosaltres estem plens de
sensacions i sentiments,
Si ens volem alliberar tots
els nostres sentiments hem
de poder expressar.

Laura Biosca-12  anys

Primer premi Jocs Florals Escolars de Catalunya.

‍

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Independencia psicológica-Pedro Moran Velazquez

libre de todo tipo de relación obligatoria

Cuando hablamos de un ser psicológicamente independiente nos referimos a que es libre de todo tipo de relación obligatoria, por lo que carece de un comportamiento dirigido hacia los demás. Es decir, es totalmente libre de hacer algo que si  fuera por los demás ni siquiera se plantearía. Sin lugar a dudas es muy complicado deshacerse de este tipo de dependencia ya que el número de personas que se benefician de la mutua dependencia son muchas. Esto imposibilita muchas veces el abandono del nido.
Cuando una persona abandona el nido se supone que tiene la posibilidad de convertirse en si mismo. Se convierte en lo que en realidad es, viviendo y eligiendo comportamientos que ella misma quiera.
Cuando decimos que dependemos de alguien quiere decir que en esta relación no hemos hecho una elección sino más bien que es una relación en la que te sientes obligado a hacer algo que realmente no deseas y además por otro lado te ofende el tener que actuar así.
Esto es una elección libre, por lo tanto si lo que quieres es eso perfecto, si por el contrario te hace sentir mal y te frustra significa que estás en un punto de fracaso. Más que la relación en si misma lo que crea el problema es esa sensación de obligación, que crea culpa e indignación y rencores.
La independencia psicológica nos permite disfrutar de la vida en compañía de los demás y solos. Aquellas personas que la alcanzan son personas que han aprendido a no necesitar a los demás pero que al mismo tiempo saben y lo pasan bien disfrutando de su compañía. Siempre como un plus pero no como una necesidad vital.
Al saber disfrutar de su independencia también quedan libres de volverse vulnerables y esclavos de la relación con demás. Alcanzar esa independencia es parte de un ciclo natural que todos deberíamos alcanzar. Se debe hacer de forma paulatina y sin que suponga una crisis. Es la culminación de un proceso que bien llevado es completamente sano y positivo.
Esta trampa de la excesiva dependencia se puede dar en las relaciones de padres e hijos, en la educación que les damos a nuestros hijos, relación de pareja, etc.
En cuanto a la relación de pareja se deben evitar las relaciones sumisas y dependientes 100% en todos los sentidos: económica, sentimental, social, etc. El dominio de una de las partes sobre la otra nos es nada beneficiosas para ninguna de las partes.

Entrenador del desarrollo humano

México 1959-2013

‍

‍

Pedro Moran Velazquez

En el blau turquesa del mar

Vaig mirar per tots els racons de les roques
buscant el teu record...
En el blau turquesa del mar, la teva mirada.
I vaig trobar com miralls
els meus records oblidats
a l'illa d'algues brunes.

La brisa marina em va portar els teus petons
oblidats en calaixos del passat
i entre l'olor de la salina i de les algues
el secret de les teves abraçades, tan callades.

Vaig tancar els ulls i vaig besar de nou
salnitre i mar en l'ambient.
Vaig recordar els meus 20 anys ja llunyans
i el nostre amor que no va arribar a cap port.

‍

‍

Marta Texidó

Els 5 penediments quan se'ns acosta la mort

Una infermera australiana que va treballar durant anys en cures pal·liatives ha saltat a la fama amb un llibre que recull la seva experiència i explica de què ens penedim quan estem a punt de morir

Ens passem la vida lluitant per objectius inútils o superflus? Ens deixem portar per coses que deixarem de trobar importants quan ens ho mirem en perspectiva i que ens obliguen a deixar de banda altres activitats més gratificants? Molta gent respondria 'sí' a aquestes preguntes, més o menys per intuïció. Però des de fa uns mesos, se'n té conformació empírica mitjançant el llibre 'The Top Five Regrets of the Dying' [Els 5 penediments més freqüents dels moribunds], publicat per una infermera australiana especialista en cures pal·liatives.

Aquest és el rànquing, segons Bronnie Ware, que ha vist i ajudat a morir molts pacients:

1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.

2. M'agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.

3. M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor.

4. M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L'autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.

5. M'agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat.

http://www.ara.cat/societat/penediments-mes-frequents-sacosta-mort_0_862713904.html

‍

Laura un somni - Sardana de Jordi Texidó i Mata

Ales de paper de Cristina Páez

Tot comença quan un mes de novembre de l'any 2018 vam rebre un correu on una funcionària del Parlament Europeu s'havia emocionat llegint les histories de vida reals i anònimes que protagonitzen el llibre sobre salut mental, Ales de paper. I aprofitava el mail per oferir l'oportunitat de donar a conèixer els problemes de salut mental i els diferents tipus d'intervencions que fan els professionals del “social” amb les persones afectades per un trastorn mental i les seves famílies.

Així doncs, van organitzar una presentació per al primer trimestre de l'any 2019 que finalment va veure la seva materialització el passat dia 9 d'abril del 2019. Al matí vam tenir l'oportunitat de presentar el llibre a la seu oficial del Parlament Europeu i per la tarda vam tenir el plaer de compartir sala a la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya.

A les dues presentacions vam estar acompanyats per un públic interessat en les paraules i l'exposició de l'autora que en finalitzar l'acte va contestar amablement totes i cadascuna de les preguntes que persones de diferents nacionalitats van fer a Cristina Páez.

Contents de poder deixar uns exemplars del llibre Ales de paper a les dues edicions, català i castellà, a la Biblioteca del Parlament Europeu i a la seu de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya. Mil gràcies!!

https://cristinapaezcot.com/

‍

Macedònia d'hortalisses crues

Aquesta macedònia és pot fer amb diferents ingredients:

• Escarola i daus de tomàquet amb salsa d’oli  o una maionesa
• Tomàquets i pebrots amb salsa d’oli
• Coliflor i pastanaga amb salsa de puré d’ametlla
• Fonoll, endívies i daus de tomàquets amb maionesa.

salsa d’oli :

• Una cullerada d’oli d’oliva 
• Una culleradeta de suc de llimona
• Una mica de ceba o all
• Una culleradeta de fines herbes o un pessic de seques

Barrejar tots els ingredients

El puré d’ametlla:

• 1 cullerada de puré d’ametlles
• 3 cullerades soperes d’aigua
•  1 culleradeta de les de cafè de suc de llimona
•  una mica de ceba o all
• 1 culleradeta de les de cafè de fines herbes fresques o una punteta de fines herbes seques. 

La salsa maionesa sense ou:

• Dues cullerades soperes rases de farina de soja
• 6 cullerades soperes d’aigua
• 2 decilitres d’oli
• 3 cullerades soperes de suc de llimona
• Una mica de ceba
• 1 culleradeta de les de cafè de fines herbes fresques o una punteta de fines herbes seques. 

Barrejar la farina de soja i l’aigua fins a formar una pasta homogènia. Afegir l’oli, el suc de llimona i la ceba picada remenant sense parar. Afegir les herbes. (del llibre de Jordi Sintes Pros)

‍

Cinta Texidó

La rosa

Rosa vermella de pètals lleugers,

surts de la terra i beses el cel.

‍

El teu aroma encanta els clavells

i a la poncella li surten cabells.

‍

Els teus pètals són fins,

són de seda.La teva tija és de color verd

i les espines són ganivets.

‍

En un jardí de flors

t'hi pots trobar moltes amigues.

‍

Un dia Sant Jordi et va cercar

i a la princesa et va regalar.

‍

Laura 11 anys-premi Sant Jordi de l'escola

Laura Biosca

Una catalana a Las Vegas

Virtut

La virtut més gran de l'ésser humà és l'amor que sent pels altres éssers vius.

‍

Fotografia:Cinta Texidó

‍

Entrevista a Jacobo Gómez Vázquez

Jacobo muchísimas gracias por aceptar nuestra invitación.

Cuéntanos un poco tu trayectoria.

Deportista de vocación y entusiasta del movimiento y la salud. Taekwondoka profesional y dedicado al fitness desde hace 30 años impartiendo clases de multiples disciplinas. 15 años dedicado en alma al Metodo Pilates y amante de la raíz o lo que entendemos por Pilates clásico. Vivo en Vigo, aunque desarrollo mi faceta profesional como formador, en diversos países europeos y latinoamericanos. He tenido el privilegio de ser uno de los muy pocos profesores españoles elegidos para impartir clases en la conferencia de la PMA en estados unidos.

¿Cómo empezaste en el mundo de Pilates?

Mi conexión con el mundo de la Contrologia comienza por mi afán de seguir investigando en el mundo del movimiento, desde entonces he tenido la suerte de contactar con las figuras principales a nivel internacional del método y con grandes escuelas de formación.

¿Cuál es el secreto?

El secreto de la técnica es muy sencillo. Trabajar bien la base y no olvidarse de los detalles. Entrenar, sentir, proyectar… entrenar, sentir, proyectar,….. El método es redondo y su riqueza, pero a la vez simplicidad, es lo que me fascina y enamora. Cada día admiro más el hecho de que el maestro Joe pudiese crear con unos aparatos sencillos un mundo de posibilidades con la combinación de tu cuerpo y unos muelles.

¿Algo más que añadir?

Es magnífico!!!!!

‍

Redacción: TheSecretlarevista

Un elogi simfònic

La Casa Batlló és una de les millors partitures que ens ha deixat el mestre Gaudí, per escoltar la profunda musicalitat que desprenen les seves pedres. Una bella façana, forjada amb estima per sàvies mans artesanes, sona en silenci a través de formes policromades i sinuoses, mentre les peces ceràmiques fan escala i s'enfilen decididament per l'espinada del drac. Vitralls de colors vius, bells i descarats a l'entorn dels patis, deixen sentir una simfonia modernista sublim que embriaga els nostres sentits. Entre xemeneies aspirants a bolets, la bella melodia culmina a la torre, on la creu de quatre braços cardinals assenyala, amb fe i humilitat, cap a un públic silenciós que dempeus aplaudeix. Jordi Texidó i Mata- Relat finalista del concurs Casa Batlló i the Secret la revista. Fotografia: Pintura Llorenç Casas Anfruns

El Dia Mundial de la Poesia

El Dia Mundial de la Poesia (21 de març) és una celebració de la paraula en la seva forma més pura i lliure. És el moment de recordar que, en un món que sovint corre massa, la poesia ens convida a aturar-nos i mirar allò que ens envolta amb uns altres ulls. Escriure o llegir un poema no és només un exercici literari; és una manera de donar veu a les emocions que no sabem com anomenar. Com deia Gabriel Celaya, "la poesia és una arma carregada de futur", però també és un refugi de pau i una eina per connectar cultures i generacions a través del ritme i la metàfora. Avui és el dia ideal per deixar que un vers ens toqui l'ànima. Miquel Martí i Pol (el mestre de la quotidianitat): "Tot està per fer i tot és possible." (D'un dels seus versos més icònics, ideal per transmetre esperança). Joana Raspall (la veu de la tendresa): "Llegeix i seràs lliure, / no per l'espasa, / sinó per la paraula." (Perfecte per reivindicar el poder dels llibres). Joan Salvat-Papasseit (l'entusiasme vital): "Res no és mesquí, / ni cap hora és isarda. (Una invitació a estimar la vida tal com ve). Pintura: Marta Texidó

Un altre dia de Reis

Avui estic content, és 6 de Gener, dia dels Reis Mags, demà recuperaré la meva vida normal segrestada per les festes, la família, els menjars excessius i continuats, la vida sedentària i el desmesurat consumisme en què s'han convertit aquestes dates aparentment religioses i familiars.

‍Porto posat el vestit fosc, el de  tots els anys i les sabates de pell ben llustrades com li agrada al meu pare. Mentre m'estic fent amb poca traça el nus de la corbata enfront del mirall, passo revista al dia que tinc per davant.

Avui ens reunirem la família immediata, pares, germans i fills, serem dotze.

Jo sóc el menor dels tres germans, tinc 36 anys i visc en parella. 

Com cada any arribaré el primer a casa dels pares que esperen aquest dia amb més il·lusió que els seus néts. 

D'aquest any no passa, he de contar el meu secret a la família.

Els meus pares viuen en un edifici antic del barri del Raval de Barcelona, el mateix que tots els fills vam compartir amb l'àvia, morta l'any passat, fins que un a un ens vam anar independitzant. 

Per a la meva tranquil·litat aparcaré la moto en la Ronda de Sant Pau i després caminaré uns tres-cents metres observant uns carrers on vaig jugar quan era nen però en els que ara no em sento identificat. Els carrers continuen sent foscos i fent mala olor, com abans, però els comerços que jo coneixia ja no existeixen, ara estan ocupats per persones provinents de l'última immigració a la qual s'han afegit personatges de dubtosa reputació. Els veïns  diuen que ja no és igual que abans però segueix  sent el seu barri, i els que vam marxar i venim de tant en tant observem massa canvis i considerem que ja no és el nostre.

Pujaré els quatre pisos per una escala estreta, fosca i extremadament vertical, amb un petit buit central que no permet instal·lar-hi l’ascensor. Arribaré bufant i premeré el timbre que sonarà amb un ding dong que em transportarà a la meva infantesa. 

M'obrirà el pare que em rebrà amb una abraçada, em dirà que s'alegra de veure'm i que vagi a fer-li un petó a la mare, que estarà a la cuina. 

Caminaré pel passadís fosc, llarg i estret amb tres portes al costat esquerre, que de petit em feia por i el passava corrent, i en arribar al menjador, al costat de la sortida a la galeria veuré la porta de la cuina tancada.  

L'obriré i trobaré a la meva mare enfeinada però feliç taral·larejant una cançó i embolicada pels bafs de l'olla i la cassola que porten hores al fogó. En veure que m'he vestit elegant es netejarà les mans amb el drap de cuina i em farà un petó i una abraçada com feia quan de petit arribava del col·legi, se li humitejaran els ulls i em farà sortir amb l'excusa que se li tira el temps damunt.

Al menjador trobaré al pare preparant la taula, jo m'oferiré a ajudar-lo, mentre de reüll observaré a la saleta l'arbre de Nadal adornat amb boles, garlandes i llums de colors parpellejant, el mateix de cada any. Al seu costat el sofà estarà cobert de regals embolicats amb paper de colors on col·locaré la Nespresso que els regalo enguany.

Ell ja haurà allargat la taula i col·locat les estovalles dels dies de festa, de color granat, molt elegant, sobre el qual col·locarem els dotze plats de porcellana blanca antiga, la coberteria de plata que els vaig regalar el dia del seu vint-i-cinc aniversari de noces i la cristalleria, regal del meu germà petit de quan va cobrar la seva primera paga doble.

A un costat de la taula, envoltada per sis cadires a joc i 6 cadires plegables, continuarà el moble modular amb la seva vitrina i moble bar que es van comprar el dia que ell es va jubilar, substituint l'antic armari de rebost que els va comprar l'àvia quan es van casar.

L'antiga làmpada del tipus aranya il·luminarà el menjador amb la seva llum especial mescla del color blanc de les tulipes i el tornassol procedent de les llàgrimes penjants en ser travessades per la llum.

De seguida arribaran els meus germans amb els seus fills omplint el pis d'alegria, els petits res més entrar correran pel passadís per a veure els regals que han deixat els Reis Mags però es resistiran de tocar-los perquè saben que aquesta és una tasca que toca fer als avis. 

La meva mare sortirà aviat de la cuina, amb la feina feta, i es tancarà a la seva habitació d'on sortirà vestida amb un vestit de festa. Els nens saltaran d'alegria perquè saben que és  llavors quan ella i papà lliuraran els regals un a un, començant pels més petits. La casa s'il·luminarà amb expressions de sorpresa tant per part dels petits com dels majors i a continuació ens asseurem en la taula i mamà portarà el menjar.

Com sempre, de primer farà escudella de Nadal, diu que cal menjar-la amb la família al complet i això només passa el dia de Reyes que és quan els tres germans podem coincidir. Seguirà un fricandó com només ella sap preparar, amb hores de cocció en la cassola tradicional, després arribaran les postres amb torrons i el tradicional tortell de reis que amagarà dues sorpreses, un rei mag en miniatura i una fava que donarà lloc a bromes perquè la tradició diu que a qui li toca ha de pagar el tortell.
Amb tot ja serà mitja tarda, els petits recitaran els versos de Nadal i passaran el platet per a rebre el seu “aguinaldo” i després molt satisfets ens cantaran nadales al que ens sumarem els majors tornant a la nostra infantesa. Amb una mica de sort i la complicitat dels vapors etílics és possible que el pare  s'atreveixi a cantar un ària de Puccini acompanyant-se amb el seu antic acordió, davant la mirada tendra de la mare i els somriures dels seus néts, o potser un tango trist i melancòlic de la seva enyorada Argentina que ens farà plorar.  

Com cada any, al vespre, ens acomiadarem comprometent-nos davant dels nostres pares a reunir-nos més sovint, sabent l'improbable que és que això ocorri.

La meva mare em farà dos petons i em recordarà que el dijous hi ha paella i m'esperen com cada setmana.

‍A la fi he aconseguit fer-me el nus de la corbata i noto que la camisa m'estreny. Demà aniré al gimnàs i tornaré a la vida normal. 

Quan torni en Marcel em preguntarà si enguany els ho he explicat...

...M’esperaré a dijous, no sigui que els fastiguegi la festa.

‍

RAÜL RIATÓS I PEIX

‍

Humor casolà

El meu pare fou un entusiasta del cinema. Considerava que el Setè Art era un dels millors invents dels darrers temps. Degut a això, aprofitàvem els dissabtes per anar-hi tota la família. Parlo dels anys quaranta del segle passat. El cine on anàvem a veure les pel·lícules d’aquella època es deia Mahon, tot i que aquest no era el seu nom original. Antigament s’havia dit cine Manon però, poc abans de la Guerra civil, el van rebatejar perquè no els acabava d’agradar el nom. Entre nosaltres, però, el dèiem cine Totxo.

Un dissabte, el meu pare ens van reunir a tots per anar plegats al cinema. Llavors ens van començar a arreglar amb la nostra millor roba, com fèiem sempre.

El que us vull relatar va succeir un dia que ens estàvem vestint per anar al cine. Va sonar el telèfon de casa i s’hi va posar la mare.

– Digui – va dir -. – Sí, ja l’anem a buscar – va afegir.

Era una trucada per la nostra veïna, la senyora Fatsini. La meva mare la va anar a buscar i quan va entrar a casa el meu pare estava en calçotets. Llavors, la meva mare va fer un crit:

– Ramon, amaga’t! – i el pare va desaparèixer de l’escena.

La senyora Fatsini va començar a parlar per telèfon, parla que parlarà, i va passar bastant temps fins que no va penjar. Tot seguit, va començar a parlar amb la mare i xerra que xerra. Un cop va sortir la veïna, a casa es va declarar un gran silenci, només interromput per la meva mare buscant el pare que no apareixia per enlloc. Va entrar i sortir de totes les habitacions de casa cridant:

– Ramon, … Ramon i Ramon… –

I, per fi, el pare va aparèixer treien el cap de sota del llit i dient:

– Ja puc sortir! -.

‍

Jordi Texidó

Hivern

El paisatge és gris, un negre desgastat per una tardor amb prou feines perceptible i el tènue record de l’estiu passat. Fa olor de nostàlgia, es vessen llàgrimes pels millors moments compartits mentre el present es congela esperant la primavera. Cada matí els colors acostumen a despullar-se davant l’estufa, mentre el blanc arrossegat dels núvols vessa la pluja. La soledat insisteix persistent sota un complex victimista capaç d’espantar a qualsevol que s’acosti. És temps de desídia, mirades lànguides i gestos lents, excuses excusables, retrets i penediments. L’Hivern somriu irònic sota una capa de llana, lluïn guants blancs i barret de copa, fidel servent de la primavera que el sedueix sota promeses de flors i capvespres càlids. Ella coqueta es prepara pel gran esdeveniment, gaudint de l’agonia del desig de tots aquells que l’anhelen. L’hivern servirà en safata la seva ànima freda perquè quan arribi la primavera tots la rebin enamorats. Aleshores, l’hivern viatjarà a altres latituds sempre esperant que, algun dia, primavera deixi tardor i li doni estiu.

Eva texidó

Traducció al català Sari Texidó

‍

La Maison aux masques intrigue

Pour qui passe le long du boulevard du Capitani, à hauteur de la place de la Bride à Martel, ne peut rater l’étrange façade ornée de toute sorte de masques colorés. Étrange idée de transformer une maison familiale en « maison-exposition ». Jugée, « extravagante » pour les uns, « de très mauvais goût » pour d’autres, cette exposition insolite reflète avant tout l’imaginaire enflammé et la créativité artistique exubérante de son auteur L’ALTRANGE

La Maison aux masques intrigue:

Sur la façade principale, là où s’étendent les vignes presque vierges et la verte glycine entre les pierres de taille du pays, les volets ouverts sont devenus supports offerts à l’art, aux symboles et à la couleur. On distingue ça-et-là des œuvres qui chantent de l’aube à la tombée de la nuit. Des symboles ésotériques, des signes de nos horoscopes tels que poisson et scorpion, le théorème de Pythagore, des pièces de jeu d’échecs, la clé maîtresse du Grand Architecte de l’univers, les 12 nœuds de l’angle droit dans l’ancienne Égypte, ainsi que le Yin et le Yang du taoïsme chinois. À l’arrière, rue de l’Église, deux cœurs offerts comme un pas-de-côté surréaliste.

Ces représentations sont surveillées par des masques qui nous regardent et se cherchent à l’intérieur d’eux-mêmes. Que disent-ils ? Approchons-nous et posons-leur la question. Peut-être y répondront-ils ? N’importe, l’auteur et le gardien de cette façade des Masques, saura vous faire réagir face à ces symboles et valeurs.

Mirall

Ella es va agenollar. En el terra els trossos esmicolats de la seva autoestima. Anys veient com l'hi era trepitjada,

Va unir amb molt d'amor les peces, i a poc a poc,‍ja juntes, es convertiren en un gran mirall.

‍Dins la mirava entre sorpresa i feliç l'ésser més meravellós que mai havia reconegut:

‍‍Ella mateixa.

Marta Texidó Pintura:Raúl Barceló Carreola

Donzella

Donzella d´ esguard intens
De Barcelona a Sardenya
M´ has torbat els pensaments
M has fascinat, dona tendra.

Dolcíssima, penetrant,
Intrigant, inquietant.
Bella, suau , Gentil, única.

Oh, oh, oh estimada Marta,
Oh cos, oh cos, cos d´ amor.

Dona , dona, Dona, dona,
Que encomanes amor foll
De Sardenya a Barcelona.

Donzella d´ esguard intens,
Carn compacta, cos vibrant,
Cos lluminós, coral i aigua,
Esponja, algues, verd i blau,
Profunds ulls negres, foc, foc.

‍

Cel de l'Alguer

Taj Mahal

Els emperadors mogols van ser grans constructors. Palaus i edificis donen prova de la seva perfecció i tècnica. L'Índia, segons Tagore, estava aliena a les decepcions del passat, perquè les seves llars, els seus camps, les seves escoles els pertanyien, els seus trons no els concernien. El jove príncep, governava amb altivesa un Imperi de monjos, rodamóns i famolencs. Alguns pares, fins i tot, venien els seus fills com a esclaus. El jove príncep fill de l'emperador, es va enamorar de, "Mumtaz Mahall", la filla del seu primer ministre. El casament va haver de posposar-se, ja que, com a príncep, abans havia de casar-se amb una princesa. Per fi, el 22 de Març, els dos joves van unir les seves vides. El príncep va pujar al Tron, amb el nom de “Sah Gahan” i es va convertir en un brau soldat i governant clement. Van tenir catorze fills, morint la dona en l'últim part. Des de llavors, desesperat, només va viure per immortalitzar la seva estimada, i va construir el Taj Mahal, el seu mausoleu, emulava els set cels del Paradís. La part central del Taj Mahal, en forma de llàgrima, està entre dues mesquites, flanquejada per quatre minarets inclinats cap a l'exterior. A l'interior, arcs dibuixats, flors entrellaçades amb lletres enamorades. A l'any de la seva mort, el Rei va fer compondre un poema als pits blancs d'una mare que havia alletat tretze fills i que ell mateix va recitar. Als jardins, flors blanques com els cims nevats que ella estimava, blaus com el vel blau que portava el dia que la va conèixer i grogues com la lluna minvant. Llàgrimes d'un home i de tot un poble que en pelegrinatge sospira en silenci. Amb el cor ferit, mirant el mausoleu, deixant constància de fidelitat i amor més enllà de l'eternitat.

És casualitat? Què em va empènyer a escriure sobre el “Taj Mahal” precisament en aquesta data? El meu homenatge per a aquesta bella dona que va parir catorze fills amb dolor, morint a l'últim part. La meva admiració als seus pits blancs i a tants altres de diferents races i de diferents colors que amb tendresa abracen el fill donant-li vida i amor.

Nuria Font i Parés

En nom de Lucrècia de Montserrat Cornelles

The Secret la revista-Edicions fa una clara aposta per l’excel·lència literària presentant aquesta novel·la exquisida de Montserrat Cornelles, una obra que enganxa el lector des de les seves primeres frases i l’acompanya en un trajecte impactant sempre a mercè d’una seducció indiscutible: la que exerceixen els mots sàviament trenats per una autora que demostra un domini extraordinari del llenguatge i dels recursos narratius.

A partir d’una acurada investigació històrica, la figura de Lucrècia Borja apareix en aquesta obra tractada amb un respecte absolut, lluny dels prejudicis que tant de mal han fet a una de les dones més fascinants del seu temps. La protagonista va prenent relleu paraula a paraula en una novel·la que es mastega i que deixarà satisfets tant als amants de les històries de fort contingut com als sibarites de les lletres.

Si sou de paladar exigent, disposeu-vos a assaborir un bon àpat.

‍

Marta Texidó entrevista a Joe Dispenza.

Joe, Com va començar a interessar-se i especialitzar-se en la plasticitat neuronal?

Des de sempre em vaig interessar en el potencial humà des del punt de vista científic i espiritual. Crec que hi ha més en nosaltres del que expressem, llavors quan vaig començar a estudiar la reemissió espontània de les malalties, el que em va succeir i afrontar la possibilitat de no tornar a caminar i treballant i investigant sobre la connexió ment cos vaig començar a veure, a adonar-me que tenim una habilitat natural per al canvi i que el cervell i les nostres cèl lules i el cos ens seguiran si ens posem en el correcte estat mental i si som capaços de mantenir aquest estat mental per un període de temps extens, les nostres connexions neuronals comencen a reorganitzar ja reflectir una nova ment.
Així que crec que va passar més que res de la meva experiència de la vida i de viure-la.

Podría explicar-nos una mica de la interfície cos ment?

La manera més senzilla d'explicar-és que cada vegada que tenim pensaments produïm una química i si tenim un pensament grandiós o alegre, produïm químics que ens van a fer sentir grandiosos i feliços. Per tant, en l'element eteri anomenat pensament activa circuits en el cervell per produir químics que li envia senyals al cos per tal que puguem sentir de manera exacta al nostre pensament. Això vol dir també que si tenim un pensament negatiu o que ens deprecia ens farà sentir infeliços o disminuïts. El moment en que comencem a sentir de la mateixa manera que pensem, aquesta química produeix una certa continuïtat de canvi en el cos i quan ens vam començar a sentir d'aquesta manera perquè el cervell està en constant comunicació amb el cos, comencem a pensar de la forma en què ens sentim ia sentir el que pensem i aquest pensar-sentir sentir-pensar crea el nostre estat de ser. Llavors, comencem a memoritzar estats emocionals que es tornen part de la personalitat i la persona que ha estat sentint i pensant que és infeliç i miserable, insegur, quan diem "jo sóc tal cosa" és quan diem que la ment i el cos estan treballant junts. Llavors si durant 20 anys aquesta persona ha repetit i memoritzat aquest estat d'infelicitat o negativitat, a l'edat dels 35 anys el 90% de la persona es manté en un programa subconscient que memoritza les nostres actituds, comportaments i es transforma en el que som . AQUEST CICLE DE PENSAR I SENTIR és que li ensenya al cos a memoritzar estats emocionals que estan en la ment subconscient, i el cos sap millor que la ment que aquest és un hàbit i l'hàbit més gran que tenim és l'hàbit de ser nosaltres mateixos . Si seguim activant el mateix gen, aquest gen acaba esgotant i el cos comença a produir proteïnes de pitjor qualitat i es malalta.

Ens explicaria de quina manera és possible la regeneració de les cèl lules nervioses? Com es pot "desenvolupar" el cervell?

És una bona pregunta perquè científics, neurocientífics i biòlegs m'han dit per més de 20 anys que el nostre cervell està cablejat amb una certa quantitat de cèl lules nervioses, però avui els científics han començat a entendre que no només podem canviar els circuits del nostre cervell sinó que també podem regenerar les cèl lules en el nostre cervell. L'aprenentatge es tracta de crear noves connexions. Cada vegada que tenim una nova experiència grups de cèl lules es reorganitzen per reflectir el que hem après del nostre entorn. Ara si no aprenem res de nou i no tenim cap experiència nova significa que el cervell roman literalment igual, això significa que si fas les mateixes accions i penses el mateix el teu cervell no canvia, però ningú viu la seva vida en secret, repetint les mateixes accions tot el temps i esperant que la seva vida canviï. Quan comencem a tenir noves experiències, la repetició de ser capaç de crear noves experiències no només organitza el cervell en circuits sinó que les últimes investigacions demostren que mentre l'entorn canviï el nostre comportament continua modificant. Certes àrees del cervell creen el que es coneix com neurogènesi, que és la formació de noves cèl lules nervioses. I aquesta és una gran promesa per a l'ésser humà perquè quan vivim en estrès, en un estat de supervivència, que ens afecta i comença a destruir les nostres cèl lules nervioses. Els últims experiments en Princeton han demostrat que el cervell es pot regenerar.

Es pot desenvolupar el cervell? Com?
Bé el desenvolupament del cervell ha de venir d'aprendre coses, personalitzar perquè puguis tenir una nova experiència.
Tenim 3 cervells que han de passar per els passos de pensar a ser. Però si no apliques el que has après, si no ho demostres, si no canvies el teu comportament d'alguna manera mai podràs tenir una nova experiència i la ment i el cos no canvian en conseqüència. I quan tenim aquesta nova experiència és quan el cervell es reorganitza, però no n'hi ha prou amb tenir l'experiència una vegada, hem de ser capaços de repetir-la, quan som capaços de fer això és quan desenvolupem completament el nostre cervell perquè hem creat una unitat entre els nostres 3 cervells i ens movem al nostre estat del ser.

És possible que els nostres pensaments es converteixin en matèria? Com és la relació de pensar o sentir i sintetitzar molècules, enviar senyals?

D'acord al model físic del quantum el pensament i la matèria estan absolutament correlacionats, no són entitats separades.
No hi ha cap experiment en física quàntica on l'observador no estigui present, el que significa que la ment subjectiva literalment té un efecte en el món objectiu.

És possible llavors fer que la nostra ment treballi millor?
Si comencem a crear nous estats mentals podem tenir més control sobre la matèria,si tenim més control sobre la matèria, tenim més control sobre el nostre destí. Llavors existeix una estreta relació entre el pensament i la matèria perquè els pensaments es transformen en matèria. I si la nostra ment subjectiva pot observar un resultat, observar un destí que desitgem aleshores podríem realment començar a tenir més control de la nostra vida. El pensament és la càrrega elèctrica i el nostre sentiment és la càrrega magnètica en el camp quàntic, llavors el que penses i el que sents crea un camp electromagnètic que literalment comença a interactuar amb totes les partícules.

Vosté parla també de la "plasticitat genètica" que vol dir?

Plasticitat genètica significa que igual que en el cervell, hi ha diverses àrees del nostres gens que són molt plàstiques, canviables, que podem tenir alguns gens encesos i altres apagats, i els mantenim així depenent de com pensem i sentim. Per tant canviem els nostres sentiments i pensaments, a la mateixa correlació en que podem apagar vells gens i encendre nous gens.

Quin element li dona a vostè la confiança o l'esperança que és possible la remissió de malalties aparentment incurables?

Crec que la primera exposició que vaig tenir va ser la meva pròpia experiència personal. Em vaig haver d'enfrontar a una cosa molt seriosa i amb molt mal pronòstic, tenia la meva esquena totalment trencada i aquí va ser quan vaig començar a fer canvis personals en el meu interior i vaig notar que el meu cos responia a poc a poc. Em vaig jurar a mi mateix que si aconseguia tornar a caminar passaria la resta de la meva vida estudiant les connexions ment-cos i el potencial humà.
Degut a això en començar a estudiar persones amb diferents malalties com càncer, diabetis, depressió etc. quan vaig començar a entrevistar-les, vaig començar a veure l'evidència del camí que havien pres per millorar. Com a resultat per a poder entendre la correlació, vaig tornar a estudiar i vaig obtenir el títol en neurociència per poder explicar el que succeeix en el cos i en la ment.

Podria descriure des d'on sorgeix aquesta certesa a la qual va accedir? De què es va anar donant compte? Què va confirmar? Què el va sorprendre? Què va descartar o rebutjar?

Una altra pregunta molt bona. Tinc una ment molt científica i m'agrada veure l´evidència i degut a que sóc algú analític no puc només abraçar una filosofia i després no començar a investigar si el resultat està en realitat succeint. He descartat moltes coses en que la gent creu.
Vaig començar a veure que els éssers humans som unes meravelles amb una gran habilitat per a inventar i crear, llavors quan les persones enfronten una crisi o una situació difícil en les seves vides crec que és la primera vegada que es prenen seriosament el canvi i quan ens prenem seriosament el fet de voler fer un canvi personal comencem a buscar la persona que realment volem ser, i a saber què no volem més ser, ni sentir, ni actuar. Aquest és el procés de desaprenentatge de canvi, hem de desaprendre els nostres pensaments, accions i sentiments.
Llavors la idea de reinventar de reinventar una nova cèl lula, de tornar-se algú més és completament possible si entens amb una mica de ciència i filosofia com això és possible. La gent es pot literalment convertir en algú més gràcies a que el nostre cervell és tan adaptable i canviable. El procés de desaprenentatge i de tornar a aprendre trenca circuits en el cervell i es reinventa o aflora, això va més enllà del pensament positiu. Això no es tracta d'algun principi psicològic de pensar en positiu, perquè la majoria de la gent que pensa positiu sent de forma negativa.
Això es tracta de reacondicionar el cos cap a una nova ment i fer que el cervell funcioni en freqüències diferents per crear una nova ment i cada vegada que el cervell treballi de manera diferent estem creant una nova ment.
Ara per poder ser capaç de mantenir aquest estat de ment i cos independent de les circumstàncies en la nostra vida permet que el cos i la ment influencien no només la nostra salut.
Es un procés pas a pas confirmar les meves creences que això és possible i al mateix temps començar a descartar certes creences i sé que no és un procés fàcil el de canviar, però és possible canviar si la necessitat de que estiguem en una crisi.

Per què emmalaltim? Quin és el sentit de la malaltia?

Solen dir que els gens causen malalties i en cert grau això és cert. Un company anys enrere va començar a dir que en realitat no són realment els gens que creen la malaltia, sense l'ambient que activi els gens que causen la malaltia i novament fins a cert punt això és absolutament veritat.

Però, per què llavors quan dues persones estan exposades als mateixos gens i ambient, a una li dóna càncer ia l'altra no? Hi ha d'haver, sens dubte, algun tipus d'ordre intern del que passa, podríem dir llavors que és l'ambient intern en el qual fem la nostra pròpia química, i que hi ha un cert ambient extern que causa que certs gens produeixin la malaltia, llavors ens emmalaltim perquè vivim en estat d'estrès, 90% de les persones que recorren a un centre hospitalari en el món occidental ho fan en relació a un desordre relacionat a l'estrès, i l'estrès és quan vivim en un estat de supervivència, la qual cosa significa que vivim molt enfadats en el nostre ambient.

És l'estrès el qual comença a motivar enormes quantitats d'energia per a que el cos davant una situació d'emergència en l'ambient, perquè s'ocupi d'alguna cosa en el nostre món extern del que ens hem de protegir.
Aquests químics de l'estrès són els que continuen mobilitzant gran quantitat d'energia, i quedem sense energia per a protecció interna. La base és l'ordre i el balanç intern i la resposta a l'estrès ensorra el nostre cos i el balanç químic normal. Si continuem fent el mateix, mai podrem recategorizar aquest ordre .... El fet de no ser capaços d'apagar el nivell estrès comença a produir la malaltia i si aquests camps d'estrès que estan connectats a les emocions d'enuig, tristesa, frustració, dolor i por, comencen a desregular els gens, el cos crea la malaltia .

Llavors la pregunta clarament és: com ens sortirem d'això?

Quan comencem a pensar sobre un fet futur i ens preparem per a ell, esperem que l'esdeveniment succeeixi o es anticipi. Encenem la resposta a l'estrès i si ens obsessionem amb una experiència passada, que va succeir diguem fa 25 anys i la comencem a recordar produïm exactament la mateixa química en el cervell i en el cos.
El que la gent no sap és que quan vam comencem a pensar sobre el futur ja anticipem el pas següent, ja preparar-nos, comencem a esfonsar l'equilibri químic i corporal i produïm la malaltia.

Llavors la pregunta és si el nostre passat ens pot emmalaltir, pot també millorar-nos?

Sí i és molt simple. El que ens fa tan creatius com a éssers humans és que podem literalment canviar d'opinió en qüestió de segons i passar de la felicitat a la tristesa, i quan sentim felicitat o amor, aquest sentiment es reflecteix de fet en el cos. Condicionem el cuir als estats de felicitat, però la majoria de les persones condiciona el cos al dolor i al sofriment i així és com el procés de crear estats de felicitat requereix primer un recondicionament del cos a una nova marca.
La meva feina és ensenyar-los a les persones a memoritzar nous estats emocionals com també a que aprenguin a eliminar de la memòria dels estats emocionals negatius.

Les cèl lules del cos estimen la informació nova, estimen els nous químics i si mantenim la mateixa química en el nostre cos memoritzats un estat de ment i cos, comencem a mantenir un programa cel lular en el mateix nivell llavors premem botons genètics que hem heretat de nostres pares que poden crear malalties.
En altres paraules si no canviem les nostres ments, tard o d'hora acabarem pensant, actuant i sentint com els nostres pares.
Sabem des d'un punt de vista científic que si la consciència té influència sobre el gen, que el gen està regulat per diferents estats de consciència. Quan abracem nous i més alts estats de consciència, millors estats d'amor, inspiració, alegria compassió, aquests estats es tornaran nous gens. Però no és suficient tenir l'experiència una vegada per començar a sentir compassió, la cèl lula ha de reprogramar-se i per això hem d'ensenyar a les persones a crear nous estats de la ment, a reprogramar.
El canvi és una cosa visceral, hem de sentir-lo en el cos, el coneixement i la informació són per a la ment i les experiències per al cos, llavors hem d'educar el cos i la ment, i quan les persones aprenen a fer-ho tornen a prendre el poder.

Crec que la resposta és molt simple.

En el passat vaig estudiar amb persones que havien estat malaltes. Totes creien que era un poder, una intel ligència que els havia donat vida, i que podien connectar aquesta intel ligència al cos i donar-li ordres, era un missatge que aquesta intel ligència començaria a treballar amb ells en el procés i els ajudaria.
En segon lloc és que les persones es donaven compte de que havia estat el propi descontrol i mal maneig dels seus pensaments, actituds i sentiments dels que havien creat la seva malaltia.
En altres paraules, els seus 20 anys de patiment havien començat a posar-los malalts.
I han de començar a ser ells mateixos, i és en el procés de pensar i de sentir que comença el canvi, comencen a eliminar de la memòria aquelles emocions.

Aquestes persones inicien el procés de reinvenció, a reinventar-se a ells mateixos pensant diferent, i quan fem que el cervell treballi de manera diferent hem construït una nova ment.

A mesura que es tornen conscients a través del procés de concentració comencen a sentir-nos diferents, aleshores aconseguim tenir una nova ment i cos que treballen junts.
Aquesta és la nova plataforma per al futur, en els qui ells es transformarien. En el procés introspecció i concentració, en aquest moment en el qual ens tornem tan conscients dels sentiments i del que fem és quan el cervell captura els pensaments i sentiments i es reorganitza. La persona llavors es surt d'aquest estat de supervivència.

El procés de canvi ... podem mesurar el canvi mesurant com el cos i la ment responen. Recorda que l'hàbit és quan el cos es converteix en la ment, canviar és sobreposar el pensament al sentiment, el canvi és pensar sense importar les circumstàncies de la nostra vida, mantenir un estat modificat en el qual la ment i el cos treballen junts .

El procés del canvi requereix familiaritzar-se amb ell, tornar-se conscient, conèixer-nos, ser conscients del que era inconscient.
Si aquest 90% qui som existeix en un programa automàtic en el subconscient hem de seure'ns, observar, eliminar l'entorn, entendre com ens sentim i començar a tornar-nos conscients de com ens sentim, actuem o pensem a nivell del inconscient i tornar-ho conscient, això vol dir la paraula meditació, familiaritzar-se.

Si ets capaç de reinventar-te, memoritzar aquests nous estats de la ment i reacondicionar el cos d'acord amb ella, diem que t´has familiaritzat amb una nova cèl lula.

‍

‍

‍

‍

Un projecte secret?

L'editora Marta Texidó té un entusiasme encomanadís. Després de viatjar per diferents professions, ha volgut desenterrar la seva experiència de joveneta a Bruguera per tornar al món de l'edició. Primer ho va fer amb la revista digital The Secret. Ara ho fa rescatant de l'oblit alguns dels llibres dels seus col·laboradors i oferint-los pels canals més insospitats. La travessa no és plàcida: tot semblen pals a les rodes: distribuïdores, vendes a llibreries, promoció... El resultat és, però, a la vista i el projecte comença a agafar forma mitjançant un bon equip d'edició, el disseny, uns tiratges realistes i, sobretot, el boca-orella, que fa que els autors acabin sent còmplices de l'aventura.

Em porta les novetats dels darrers mesos i la seva força em recorda la d'Isabel Martí (La Campana) i Maria Bohigas (Club Editor). És de la mateixa raça. Teixidó fa tots els papers de l'auca i em demana que parli dels seus llibres després d'haver-los llegit. Em criden l'atenció els micro-relats de Montserrat Cornelles, autora que fa vint anys va guanyar el premi Recull de narrativa de Blanes, i que ha continuat. Un dels relats acaba amb un aforisme: “L'excés continuat de feina sempre acaba desembocant en una refinada crueltat.” També ens parla de crueltat la seva novel·la històrica Lucrècia, una bona aproximació a la més cèlebre de les dames de la família Borja, força recreada pels novel·listes del país, des de Joan Francesc Mira a Manuel Vázquez Montalbán.

Una altra de les apostes del nou segell ha estat el recull de contes El moment exquisit, del narrador de Ripollet Eduard Mallén. Els relats ens parlen de noies que es perden a la biblioteca, d'un noi que pateix la síndrome de les cames inquietes, de detectius que treballen a les nits plujoses a l'estil de Maigret, de gent perduda i perplexa en el món canviant.

Per tancar, destacarem Un barceloní a la guerra de Cuba, les memòries d'Isidre Guanyabens, a càrrec d'Àlex González Esquerdo. Es tracta de la reconstrucció del conflicte cubà a través d'un veterà de les últimes guerres colonials espanyoles, un noi que després de practicar diferents oficis es veu abocat al desastre dins la desgavellada societat barcelonina del segle XIX. És un relat sense anacronismes destacables, redactat amb pulcritud i ple d'amenitat, un exercici al marge amb les parets laterals de la biografia i la història. Són secrets aquests llibres? Doncs quina pena.

David Castillo. Diari El Punt avui

‍

Active Energy Flow

Active Energy Flow combines physical exercises, Pilates, Yoga, dance and therapeutic movement based, with energy healing techniques (mindfulness, meditation, Reiki), creating a flowing experience that multiplies the benefits of body, mind and spirit balance. The physical movements we use in Active Energy Flow are specifically chosen for their abilities to promote wellness and healing. Breathing techniques, mantras, chakra activation and Reiki energy work are performed along with these exercises. Movements are enriched with mindfulness, precision and focus. Body systems, mind and emotions are influenced in a way that, overall health, deeper self understanding, balance, strength, flexibility and better self management develop.

Active Energy Flow integrates the individual, facilitating awareness, coherence and an appreciation of life in all its complexity. Through this practice, we come to understand that the physical, emotional and spiritual aspects of a person are absolutely inseparable.

This practice approaches the whole body, encouraging practitioners to discover everything about it. It is a dynamic meditation that installs us in the present moment. Meditation becomes physical and movement becomes spiritual. Within each physical activity we make, we also move our thoughts and emotions (motions) and bring us closer to our search of purpose and happiness.

Active Energy Flow challenges us to see our own wonderful complexity, to accept that there is no separation between the body, mind and the spirit, and view them as one entity. Understanding it like a butterfly effect, karma(action-reaction) as our responsibility.

I invite you to remain open to a higher and simpler awareness of how we function within our bodies. I offer you the opportunity to see that every single thing we experience, from a pain in the shoulder, to a hug, to the sound of music or a baby's laugh, to hard work, to dancing with joy, to feeling annoyed, to crying tears, to playing with your pet, to a debate or pleasant conversation, to running down the street... are all complex activities that are equally physical, mental and spiritual.

Active Energy Flow presents the possibility of becoming conscious. Of being here and now, to improve our body-mind connection and allow our spirit to be free and shine.

The concept of this work is to encourage students self-knowledge and provide guidance through a series of exercises and tools, providing a holistic experience through functional movement, visualizations, breathing and mindfulness techniques.

‍

Eva T.Font

Casa Sana

Neteja casa teva amb els productes naturals que tenim tots a l'abast.

La contaminació de l'aire interior de les cases pot ser de dos a cent vegades més gran que la de l'exterior. Els productes de neteja comercials poden ser un dels seus emissors. Algunes substàncies, com el clor o l'amoníac, provoquen gasos irritants, i l'abocament d'alguns d'aquests productes en la naturalesa pot danyar els éssers vius.

Recomanem l'ús de substàncies i mètodes naturals, capaços de donar bons resultats i estalviar diners:

Vinagre i llimona

El vinagre i la llimona combaten el greix i desinfecten al matar molts tipus de bacteris. El suc de llimona pot ajudar a neutralitzar l'olor del vinagre. Són un comodí per a múltiples usos, tant per separat com juntament amb altres productes naturals:

-Un polvoritzador reutilitzat amb aigua, vinagre i llimona pot usar-se com a producte general de neteja tant per al greix com per la floridura. Es pot combinar amb l'ús d'un raspall dur.

-Les finestres i els miralls es poden netejar amb un paper de diari sec i un altre humitejat amb aigua, vinagre, llimona o un parell de cullerades d'alcohol.

-La pols dels mobles es pot treure amb un senzill drap amb aigua (es poden aprofitar samarretes de cotó velles). Si se li vol donar una major neteja i brillantor, l'aigua es pot afegir vinagre, llimona i oli. La cera natural també és útil per abrillantar terres i mobles de fusta, i l'oli de llinosa per als sòls de rajola.

-Els plats es poden netejar amb una barreja de sabó natural, vinagre i aigua.

-Els estris de metall tampoc se li resisteixen. El coure i el llautó es poden abrillantar amb una barreja de sal, vinagre i farina per a reduir la abrasivitat, i aplicar amb un drap net. En el cas de l'acer inoxidable, es pot fregar amb un drap humit amb vinagre i bicarbonat de sodi.

Bicarbonat sòdic

El sabó natural es pot utilitzar com a producte de neteja i detergent suau
És un abrasiu suau que pot eliminar la brutícia i absorbir les olors. Quan es dissol en aigua desinfecta i treu el greix. També és molt útil per netejar porcellana, rajoles, taques en catifes, a la cuina o el forn. Per desembussar canonades, es pot abocar una tassa de vinagre i una altra de bicarbonat sòdic pel desguàs. Després deixar-lo reposar uns minuts, es tira aigua bullint.

Plantes i essències naturals

La fragància innata de les plantes i les essències poden substituir els ambientadors artificials. I si es vol fer fugir qualsevol olor, i en general, qualsevol emanació nociva, res millor que airejar la casa cada dia.

Productes de neteja ecològics
Una altra opció consisteix a comprar productes comercials lliures d'amoníac o clor, per evitar els seus efectes, o que siguin ecològics. Convé assegurar-se que ho són en realitat. Algunes empreses utilitzen una falsa publicitat verda i denominen els seus productes amb noms com "orgànic", "natural", "amic del medi ambient", etc., Sense que en l'etiqueta se sàpiga l'origen de les substàncies.

‍

Marta Texidó

Desert del Sàhara

Per la porta de sortida-Marta Texidó i Font

“Al final del camí em diran: Has viscut? Has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms.” 

Pere Casaldàliga.

A la meva mare.

A la meva filla, Laura.

Agraïments:

 

A les dones de la meva família que em van donar el relleu i a les que jo mateixa els hi passaré la torxa per seguir el camí de la vida.

‍

Especialment a:

Ramón Texidó

Montserrat Cornelles

Irene Roca

Àlex González

Paco Palomino

‍

UNA PORTA OBERTA A LES PARAULES

 

Pròleg del llibre, per Montserrat Cornelles

 

Sembla banal afirmar que en una novel·la el més important són les paraules. Però, al cap de poc d’haver encetat la lectura de «Per la porta de sortida», se’ns fa evident que els mots hi tenen un clar protagonisme, la indiscutible importància de ser els elements clau que transmeten la història que se’ns presenta, l’experiència humana d’haver viscut i de voler deixar-ne constància.

Enmig del temps convuls que ens toca viure, és gairebé un miracle que algú rescati de l’oblit el prodigi de la transmissió oral en l’educació de les generacions futures, una activitat que no ens queda pas tan lluny en el temps, però que oblidem mentre contemplem l’imperi de la tecnologia tan espectacular que presideix ara les nostres vides. Tan espectacular i tan tristament buida de contingut.

Marta Texidó ens convida a aturar les passes i a escoltar. Les dones que protagonitzen la història que ens presenta s’han anat transmetent les unes a les altres el seu minúscul saber, tot un oceà d’experiència humana que les ajuda a entendre el món i el comportament dels éssers que el transiten.

En aquest llibre, els esdeveniments se succeeixen a mesura que la història avança, i la veu protagonista també pren el relleu d’una altra anterior perquè la vida no s’atura, perquè el temps va substituint les generacions velles per unes altres de noves en una roda implacable que va fent avançar les coses.

Per això, la veu de la Nilleta cedirà el seu lloc a la veu de la Serafina, i la vida del poble serà substituïda per la vida a la gran ciutat de Barcelona.

Tot sembla senzill i casolà, i el filtre de tot plegat és la mirada aparentment humil de les dones que ens van parlant.

Són, totes elles, baules d’una cadena, i el seu llegat vivencial passa de les unes a les altres, tal com s’esdevenen els relleus tan coneguts de la torxa olímpica, que va il·luminant el camí sencer gràcies a l’esforç, trosset a trosset, de cadascun dels portadors de la flama. I tot trenat a partir de les paraules transmeses de viva veu. 

Una herència necessària que ara arriba a nosaltres gràcies a una autora que ha guardat al rebost de la memòria la història familiar que li ha estat transmesa i que diposita a les nostres mans, per tal que siguem conscients que les herències autèntiques no es poden guardar a cap banc. Són clares com l’aigua i estan fetes de paraules.

 

Montserrat Cornelles, escriptora

‍

‍

Manlleu, any 1864 

 

S’està morint la meva mare. A la casa fa la mateixa olor que el dia que va marxar el meu pare, ara fa sis mesos. Els meus germans han fet venir el capellà de Tona, l’han hagut d’anar a recollir a casa seva amb el carro de cavalls.

No em deixen entrar a l’habitació, diuen que sóc massa petita, però jo crec que, amb set anys, és molt important per a una nena fer-li el darrer petó a la seva mare. He estat molt atenta i silenciosa i, entre la visita del metge i la del capellà, he entrat a veure-la. Li he de dir una cosa, ho faré a cau d’orella. 

Diu la tieta Teresa que, encara que la mare no parli, em sent i que l’oïda és l’últim que ens deixa de funcionar quan marxem. La mare s’endurà les meves paraules a «l’altre costat», això sempre m’ha fet molta por.

Sóc pèl-roja, amb el cabell rinxolat i amb un nas molt petit i ple de pigues, (sóc l’única  a la família), i això sempre m’ha procurat un malestar estrany, però la mare em deia molt sovint: «Tu ets especial, Nilleta, tens el cabell del sol i de la foguera de Sant Joan, i ja saps "cara pigada, cara estimada”».

Sempre m’he sentit membre del grup familiar, estimada, m’he reconegut bonica i especial sols per les paraules de la mare. Per contra, al carrer i a l’escola, ser diferent ha estat un gran patiment.

L’habitació és fosca i molt freda, fa olor d’encens i d’herbes aromàtiques. No vull fer soroll o em faran sortir i no podré fer l’últim petó a la meva mare i dir-li: «Mare, tu ets morena com la mare de Déu de Núria, tens els ulls de color de nit d’estiu i fas olor de mare, aquella olor que reconforta, que consola, que cura i que nodreix i jo no en sé, jo no vull viure sense tu».

Has fet un sospir breu i un somriure fi i així ha quedat la teva imatge impresa a la meva memòria tota una vida.

—Nilleta, Nilleta, Petronil.la —crida el meu germà gran.

Quan se’ns va incendiar la granja, és van encendre les quadres. Els cops dels cavalls que intentaven obrir les portes i els seus crits es van quedar molt de temps a tots dins del cap. Fins en el silenci més cru, sentíem els patacs i els renills dels nostres animals que van quedar completament calcinats. Després d’això fam, molta fam, érem molt pobres.

Quan vaig pujar al carro, jo ja sabia que el meu germà em llençaria per un barranc; vaig sentir molt clarament la conversa:

—Desfés-te d’ella, no ens en podem fer pas càrrec, llença-la per el barranc. Ara, sense la mare, encara és més complicat sobreviure.

Recordaré sempre aquell viatge de pànic i gana, molta gana.

Vàrem passar per molts barrancs, però en meu germà Miquel no es va aturar fins arribar al convent de Sant Jeroni de les Carmelitas Descalzas a Vic. Hi vaig viure  fins els divuit anys.

Vaig sortir casada amb un home que em van escollir les monges i que jo no coneixia ni estimava.

En Manel, de família molt reconeguda a la zona , tenien el mot de «Can Musiques», tenien botiga i dispesa al carrer Manlleu número 12 de Vic.

"Tienda y casa de comestibles y casa de comidas Manuel Font (músicas). Encargados de colocar mazos,constructores de carruajes.etc."

Era una família molt alegre. Tothom tocava algun instrument, sempre hi havia música, tant a la casa com a la botiga.

‍

L’AMOR AMB EN MANEL

 Cada dia al matí, quan em llevo, tinc un dolor molt intens entre el pit i l’esquena, no és pas un dolor físic no, em fa mal l’ànima.

Mai ningú m’ha parlat de sexe, la mare va marxar molt de pressa i les monges… Ai, les monges de Vic!, quina doble moral, ara ja tothom sap el que feien d’amagat en els túnels subterranis.  

Des de la primera nit del casori, en Manel se’m va llençar a sobre com un animal brau, arromangant-me la camisa de dormir i gemegant com un gos ple de baves. Quan acaba «el fet» es gira i dorm com una soca, roncant com una bèstia.

Al matí, a la botiga i a la dispesa, l’admiro i l’estimo. És un home amable amb tothom, molt educat i respectuós, toca molt bé el violí i tothom el vol tenir a prop. Però per la nit l’odio.

Mai no m’ha acariciat els pits a poc a poc, entretenint-se en els mugrons i baixant ben a poquet a poquet fent-me carícies a la panxa, fins arribar al meu pubis de borrisol vermell com el meu cabell.

Mai m’ha dit tendrament a cau de la meva oïda: «Nilleta ets la noia més bonica que he vist mai, tens el cabell del Sol i de la foguera de Sant Joan i ja saps "cara pigada, cara estimada"».

Dorm com un tronc, panxa amunt, satisfet de no sé pas què. Els primers dies vaig tenir dolor després de fer "el fet". Si això és deixar de ser verge, voldria ser-ho tota la vida. La verge pèl-roja i pigada.

Quan somio, m’imagino un Manel dolç,que em fa arribar a llocs inexplicables. Crec que seré agosarada i l’hi explicaré un somni d’aquests. Sabeu?, també em llepa, ui quines coses més estranyes que em venen al cap quan dormo!.

El temps va passant, les coses van bé i, de mica en mica, en Manel es torna més dolç i delicat.

La dispesa va força bé i la botiga és sempre plena, tertúlies, música i a més sempre tenim els millors productes que ens porten de Barcelona. Som reconeguts a la Comarca d'Osona ,fins i tot venen de Manlleu, del meu poble a comprar a casa nostre.

Ja tinc la panxa plena, em sento molt feixuga i noto com una melangia interior m'acompanya nit i dia.  No vull parlar al meu  marit d'aquests pensaments que tinc, mentre l'embaràs avança i el meu pànic al part augmenta desmesuradament. D’aquí a pocs mesos, tindré el primer fill. En Manel fa mesos que ja no em toca, quin descans… veig que ell també té certa preocupació, però no en parlem. Penso que, si el món està ple de gent, no deu ser tan horrorós un part.

Tot  i així, estic aterrida no se pas si a la resta de dones els passa el mateix.

Després del primer, vindrà el segon i pot ser mes fills, millor serà que tingui coratge.

Ara tinc més por que mai de morir-me, no voldria que em passés com la meva mare. M’horroritza pensar en la possibilitat de deixar uns fills sols i sense l'amor més gran.

‍

DE VIC A MANLLEU

 En Manel m’ha dit que marxem de Vic. Ja tinc tres criatures, m’he passat molt de temps embarassada i donant el pit.

N’està fart de la família, ell vol ser pagès i creu que, com jo hi vaig néixer, hi estaré ben contenta, amb tota la mainada, conills, oques i pollastres. Li he dit ben clar que no vull cavalls, potser un ase, però cap cavall.

El mas és a Manlleu, ben a prop d’on vaig néixer i viure vuit anys de la meva vida. Quan hem arribat, la flaire de les ginestes m’han fet posar molt i molt trista, però quan he vist l’alegria dels meus fills, corrents a buscar conillets, he respirat alleugerida. De fet torno a casa, a la meva llar. Nilleta, diu el vent i jo em sento a prop de la terra.

M’he avesat molt ràpid a la feina de la granja i el meu hort aviat serà reconegut a la comarca, hi poso hores. Crec que en lloc de pigues, la meva cara es una sola piga gran i bruna. El sol, mentre feinejo, em toca de debò.

Ja no tinc la menstruació, quina alegria, tres fills ja són suficients per a un mare. Dos nois i una noia, la Teresa.

Avui he tingut un mal dia, he caigut en rodó mentre collia les mongetes tendres, crec que he estat al terra sense sentit molta estona. M’ha recollit en Manel amb una cara d’esverat que feia pena i tot.

—Ara faig venir al metge i que et revisi bé, que fa dies que fas carona. 

El Doctor Robert, de Barcelona, fa anys que s’ha instal·lat a Vic, se’l veu content, es un bon metge de família, a vegades ens fa de veterinari i tot.

La sorpresa ha estat enorme, tinc un disgust gros, molt gros i sento la contradicció de l’acceptació i el rebuig, estic embarassada, no era la menopausa, era un altre fill.

La petita va arribar fent poc soroll i s’ha anat fent gran. És la nineta dels ulls de tota la família. De fet no es com els altres, té un aire de burgesa.  És rossa quan va amb les nenes morenes i es morena quan va amb les nenes rosses. Fina, de cabell castany clar i ulls de color mel i és blanca com un glop de llet.

No hi ha res que li agradi més que llegir i quan la necessito, mai hi és. 

—Serafina on ets?

I ella està enfilada dalt d’un arbre amb un nou llibre que mai sé d’on ha sortit, llegeix i llegeix i després m’explica el que ha entès.

No parla ni amb el deix dels de Manlleu. Va a l’escola cada dia i torna pletòrica i amb ganes de saber més.

La Serafina ens ha donat vida, molta vida, i feina, molta feina, no hi ha manera de que col·labori amb els treballs del camp i de la granja.

Diu que es mor de vergonya quan els diumenges agafem els pitjors pollastres per vendre, perquè pugen els de Barcelona. I no ha entès mai com els barcelonins paguen i s’emporten, ben satisfets, els pollastres escarransits.

Avui sé del ben cert que la Serafina mai més ens ajudarà amb les tasques de casa. Desprès d’ensenyar-li a matar els conills i els pollastres, el seu germà Ramon s’ha encaparrat en fer-li matar la seva primera oca. I quina ha sigut la sorpresa de tota la família i el malson de la noia per molts dies, que quan el cap de l’oca ha rodat per terra amb un bon cop de ganivet, l’oca, ja sense el cap, a sangs calentes, s’ha passat uns segons perseguint la Serafina per la cuina, fins que han caigut al terra totes dues, l’oca i la Serafina. 

—Mai més, mai més —va jurar amb els ulls esbatanats.

I així va ser.

‍

L’ÀVIA SERAFINA

Déu meu, no m’ho pots fer això! Em vas treure els pares quan era molt petita i els meus germans es van fer fonedissos. Per pare i mare vaig tenir les monges de Vic, que em van tractar amb poc amor, malgrat que no em va faltar de res.

La Serafina té sols catorze anys, deixa-me-la, si us plau, Senyor, no me la prenguis, no podré pas sobreviure a aquest dolor! Fa molts dies que té molta febre i tremolors, no menja gens i delira. Com pot ser que cridi mare, mare Nilleta?, i jo al seu costat posant-li draps d’ aigua i farigola al front i als canells.

Ha vingut el doctor Robert, com sempre molt de pressa, però ha fet una ganyota que no m’ha agradat gens, m’ha fet malastrugança. Diu que la portem com abans sigui possible a l’Hospital de la Santa Creu, de Vic, perquè allà tenen més mitjans i ens podran ajudar. L’ingrés ha estat ben curt, m’han fet tornar amb ella a casa, m’han dit que no hi ha res a fer, que té els pulmons negres i que torni cap a casa a esperar el, que és la decisió de Déu.

Quin Déu pot fer-nos això? No pot ser de cap manera! Si alguna vegada havia pensat que em feia mal l’ànima, ara sé que eren pessigolles. Ara sé que el dolor és fi com un cristall, que travessa el cor i s’hi queda  per sempre.

En arribar a casa, en Manel i els nois han sortit a rebre’ns amb el desig als ulls d’una bona noticia, però, en veure’m la cara, ja han sabut que no era res bo el que passaria ben aviat.

Hem acomodat la Serafina al llit i he deixat que sa germana, la Teresa, se’n faci càrrec. Vull anar a Manlleu a comprar unes herbes i a parlar amb una velleta que en sap molt, de malalties. La Dolors m’ha dit, parlant molt fluixet: 

—Agafa la teva menuda i porta-la a la curandera de Tona o la perdràs ben aviat.

He tornat al Mas cridant: 

—Ràpid, agafem el carro i portem la nena a Tona a veure «la bruixa!» 

S’han posat tots en contra meu, creuen que m’he begut l’enteniment. 

—Se’m refot l’enteniment! —els responc tot alçant la veu.

Han quedat glaçats. Mai per la meva boca havia sortit cap paraula malsonant.

Quin viatge més llarg, de Manlleu a Tona! La pobra Serafina suant, li he fet prendre força farigola i ara la sua tota, gemega i diu mots que no entenc.

La Rosita ens ha rebut amb un somriure franc i clar i amb una mirada neta, l’esguard de les persones que no tenen res a amagar i que fan que  les seves vides siguin útils per als altres. Encara no sé per què li diuen «bruixa» i «curandera» amb aquell to de menyspreu; és una dona sàvia, coneixedora de les herbes remeieres i fa imposició de mans.

I jo pensant tota la vida que era pèl-roja, la Rosita sí que ho és, mai no havia vist abans un color de cabell així, és foc, d’un color vermell que fins i tot et fa tancar una mica els ulls quan la veus per primera vegada. 

Aquest dia no serà el darrer que pugem a Tona, ho farem cada setmana durant un mes. Li he preguntat amb veu menuda quin era el preu de les seves atencions, i m’ha contestat amb un somriure clar. 

—Vull un conill, per a l’arròs, i herbes del vostre hort.

He memoritzat les herbes que m’ha dit. Per a ella són ben necessàries, per a les seves curacions o «bruixeries», tal com diuen les males llengües del poble. A la Rosita la veus i l’estimes.

La meva filla, la meva Serafina cada dia es troba millor, aquesta nit ja no ha tingut febre. M’angunia, però, una mica el que ha dit la Rosita avui:

—Li han fet un «mal donat» a la teva nena i, a la caiguda de la fulla, a la tardor, morirà la persona que li ha fet el mal i ella sanarà per sempre.

M’he passat la nit fent voltes al llit, en Manel no ha parat de remugar, dorm Nilleta si us plau, dorm i calla. 

No tenia pas la sensació que parlava.

«La caiguda de la fulla».

He mirat per la nostra petita finestra de l’habitació, mentre el sol començava a fer els primers raigs de colors a terra i he vist com els nostres arbres ja no són verds, fulles de mil colors grocs i vermells i moltes fent una estora preciosa al terra, la caiguda de la fulla. 

Avui és 23 de setembre i comença la tardor. 

Es l’última visita a la Rosita. He fet matar un parell dels millors conills i, ben d’hora, hem recollit les herbes.

Ens ha rebut com sempre, feliç, i ens ha donat les recomanacions del que hem de fer; més aviat, del que ha de fer la nena. Després d’unes oracions i una imposició de mans que m’ha semblat més llarga de l’habitual, ha tret d’ una caixa gran de fusta, un cordill blanc i gruixut i ha començat a fer molts nusos, mentre se’l lligava a la meva noia a la cintura. 

—Fina, no te’l treguis amb molt de temps, quan es trenqui tot sol, l’has de posar sota el matalàs del teu llit i, quan estigui molt vell, crema’l al foc de terra. 

Vam seguir les instruccions tal com ens ho va dir.

A finals d’octubre de 1915, vam visitar un altre cop l’Hospital de Vic per anar a veure el mateix metge que ens havia atès feia uns mesos i que ens havia donat la mala noticia. Després de fer-li un reconeixement i una placa al pit,  el metge es va quedar perplex. 

—Està impecable. Aquesta no és la mateixa noia que va venir fa uns mesos, és impossible.

No puc deixar de pensar en les paraules que em va dir la Rosita, «li han fet un mal donat a la teva filla, a la caiguda de la fulla la persona que li ha enviat morirà».

Ha estat a la vila una tardor tranquil·la, però als últims dies va morir la millor amiga de la Serafina, la noia que ella acompanyava a casa seva cada setmana, els dijous, a berenar. Ha mort ràpidament, va començar amb febres també, però ni a combregar es va arribar a temps. Quin dolor més gran pel pare!, la mare ja era morta feia anys.

Aniria a Tona a parlar amb la Rosita, però, l’últim dia em va agafar les mans i em va dir, mirant-me fixament als ulls que no tornés, a no ser que fos una cosa molt important.

Potser tota la vida em quedarà el regust estrany i la sensació que sí que existeix el mal donat. No vull pas ser supersticiosa, porta mala sort.

Miro en Manel i veig un home bo. Parlem del dolor de les mares amb els fills, però he vist al meu home plorar en silenci, i amagat de les nostres mirades, mentre la nena estava malalta. Ara m’adono de com ha canviat la nostre relació i de com hem construït una llar plena d’amor i respecte. 

Fa uns anys, quan jo ja no tenia la menstruació i ja no era una dona jove ni desitjada… vaig entrar a la nostra cambra al vespre, els nois eren a Vic a passar uns dies a «Can Músiques». Recordo que ja  duia posada la camisa de dormir, de fet podia semblar la mateixa del primer dia, totes les vaig comprar iguals, blanques i llargues. En Manel em va mirar als ulls molt profundament.

—Nilleta, treu-te aquesta camisa i jeu al llit despullada amb el teu home. Porto tota la vida amb el desig de veure el teu cos i de poder acariciar-te tota.

Vaig jeure tota nua i avergonyida. Ell es va atansar al meu costat, també nu, i el seu cos bru em va semblar molt mes bonic que mai. Mentre m’acariciava el pits i baixava a poc a poc per el meu ventre, vaig sentir les paraules com màgiques. 

—Nilleta, tens el cabell del sol i de la foguera de Sant Joan i ja saps, «cara pigada, cara estimada». Es la dona més bonica que un home pot desitjar i, entre paraules i petons més dolços que la mel, vaig arribar per primera vegada a sentir un plaer que no havia pogut mai imaginar. No era ell ni era jo, érem per primera vegada una sola persona i va ser com una petita mort de la que jo vaig sortir renovada.

Aquest no va ser l’únic dia, no, a partir d’aquell moment mai més vaig fer servir camisa de dormir i en Manel sols una samarreta de cotó blanca (sense calçotets) i vaig acostumar-me a dormir amb el seu sexe a les meves mans. 

Ara, vells, som uns enamorats. Enamorats de la vida al camp, de la família, del bestiar i sobretot l’un del altre.

La casa va canviar d’energia i els fills varen volar del niu. Sols quedava a casa la Serafina, a qui se li passava l’hora. Alguns pòtols del poble li havien dedicat una cançó:  «Serafina la rubiales que ha venido de la China, Serafina» , La consideraven una solterona.

Bella com la que més a la comarca, la Serafina no tenia cap interès en casar-se, per a ella, els seus llibres eren importants. 

Encara estem rient el seu pare i jo quan en Quimet de Can Pistaus li va enviar una declaració d’amor. Dins d’una capsa, el cor d’un conill travessat amb un escuradents, això sí, acompanyat amb unes lletres demanant matrimoni a la Fineta. No el va voler veure mai més.

Fa uns dies que he aconseguit que vagi a cosir a casa de la Quimeta. Allà es reuneixen unes quantes noies i, mentre cusen, peten la xerrada. Que aprofiti i es faci l'aixovar, vejam si la casem.

Na Quimeta té un germà, en Joan, molt ben plantat. Ja viu a Barcelona, a dispesa, a la plaça del Pi, m’han dit. És de bona família i fadrí encara. Quan li pregunto per ell, la Fina s’enrojola tota. 

—L’altre dia, mare, ens vàrem creuar al passadís de la casa i em va pessigar. Renoi, en Joan, aviam si hauré d’anar a visitar-lo!

De fet, en Joan anava a casa seva una vegada al mes i, des que la Serafina cus a casa seva, hi puja cada setmana. És fuster de professió i, pel que sé, té molta traça en escollir mobles i altres objectes per arreglar les cases barcelonines. Està muntant una fusteria al carrer de la Diputació, on ell també tindrà el pis i podrà deixar la dispesa.

Avui en Manel i jo ens hem quedat ben parats. En Joan estava a la porta de casa quan hem arribat i ens ha dit amb veu fluixa, però ferma: 

—He de parlar amb vostès. Vull casar-me amb la Serafina.

 

Quina llàstima i quin dolor més gran… la setmana anterior al casament de la noia es va morir el meu primer fill. El vestit blanc de la Fina va quedar penjat a la seva habitació per sempre, vàrem anar tots a casament en rigorós negre. Que n’estava de bonica ella, malgrat tot, i com de trista per dins… I com de forta és per fora.

‍

DE SERAFINA A SARI

Estic com ennuegada des que he arribat a Barcelona, tot em sembla gran i sorollós. En Joan, el meu marit, està sent caut i molt educat. La primera nit del casament sols em va fer un petó als llavis

—Fina, Serafina, no tenim cap presa, estarem tota la vida junts.

Penso en la meva mare i trobo molt a faltar la seva escalfor, però per dins tinc un gran desig de coses noves. M’he fet uns vestits molt elegants per quan sortim amb en Joan o quan vingui gent a casa, ell té una gran vida social.

Avui ha vingut a dinar a casa en Segimon, el meu cosí, i un amic del meu marit que es diu Avel·lí Artís Gener. Fins i tot hem obert una ampolla de xampany i, en el moment de brindar en Joan ha dit que els nostres noms són un pecat.

—Ara mateix farem un bateig com cal. Fina, tu et diràs Sari. Segimon, tu Segi i Avel.lí, company, Tísner. 

M ha dit Sari tot el dia, com si aquest fos el meu nom de naixement, i jo no ho he trobat gens estrany. Sóc la Sari de Barcelona, d’aquesta ciutat que m’apassiona. M’agrada molt passejar pel Passeig de Gràcia.

Ja hem fet l’amor amb en Joan, i aquest primer mes ja he quedat embarassada. M’hagués agradat estar uns mesos sense panxa, ni marejos, ni vòmits. Sort que la mare, abans de marxar, em va explicar moltes coses. Vaig quedar ben parada de la seva franquesa amb mi. Mai, fins aquell moment, no havíem parlat de sexe, ni d’embarassos, ni de res per l’estil.

Els mesos passen lentament. En Joan té molta feina, ara està decorant la Cocteleria Boades i refent el mobiliari de l’Hotel Ritz. Els diners no ens falten.

Mai no m’havia pensant que es podia tenir una panxa tan grossa, estic ben feixuga. Amb el cos que tenia… estic enorme. El meu primer fill naixerà el mes de juny. Ja he parlat amb la llevadora, vindrà a casa de seguida que la necessitem. Tinc una barreja de por i de sentiment de culpa. No he tingut mai el desig de ser mare i ara, mentre el meu ventre creix, creix també el meu desig de llibertat, de passejar pels carrers barcelonins, de sortir amb en Joan a les nits pels llocs de moda. He tingut la sort dels dos consells de la meva mare: «compta fins a 10 i somriu amb el cap ben alt». Semblo més de Barcelona que de Manlleu.

La comunicació amb els meus pares és pobra. Com m’agradaria tenir la mare a prop! La llevadora em dóna molta pau i confiança, de fet té una retirada a ma mare, potser la veu, quan diu: «Sari, hauràs de ser forta, aquesta criatura és molt gran. Serà un part complicat, però pensa que fa molts anys que m’hi dedico, m’ha passat de tot i me’n surto ràpidament. No pateixis pas, estàs en bones mans». 

No hi ha res com una dona segura del que fa.

En Joan segueix molt enfeinat i amb nous projectes, vol muntar un restaurant a la Plaça de Sant Jaume, per soci tindrà el germà d’en Tísner. «L’Hostal del Gall», sona bé, hi estem molt engrescats, malgrat que tinc la panxa més grossa de Barcelona i gairebé ja no puc respirar. Quins ardors! Avui la llevadora m’ha dit que mastegui avellanes molt a poc a poc abans dels àpats i cada vegada que tingui cor agre. En Joan ha picat en el morter un munt d’avellanes, sols falta que me les peixi… és un home enamorat, el meu marit. Com em mira, i que n’és de ben plantat, el meu Joan!, quins ullets grisos i quin somriure. Sap tractar tothom amb bondat i calidesa, m’estic enamorant d’ell a poc a poc. No em vaig casar pas enamorada, a mi les emocions em costen molt. Ara el miro i veig l’home de la meva vida. Un gran amor, com el dels meus pares.

Com s’estimen els meus pares!, aquest fet traspua per tota la casa. 

M’han arribat notícies de Manlleu, la meva mare no està bona i jo no puc pas anar a cuidar-la.

Avui he sentit el meu ventre estrany, crec que acabo de perdre el tap mucós. En Joan ha anat a buscar la llevadora. La Dolors ha vingut tan de pressa que sembla que sigui veïna nostra i no que vingui de la Barceloneta. M’ha fet un franc somriure i m’ha dit que ja ve el nen! 

El nen, sempre he pensat que tindré un nen, l’hereu dels Font i Parés. Quina sorpresa més gran, quan ha tret el cap la Núria.

Núria, com la Mare de Déu i com l’Estatut, ha dit el meu marit. M’ha fet un llarg petó i m’ha dit que va a telegrafiar a Manlleu i a Vic per dir que hem tingut una pubilla.

Quina sorpresa, quan ha tornat en Joan, una hora més tard. La Dolors l’ha felicitat 

—Joan, has tingut un nen! 

—Si acabo de dir a tota la família que he tingut una pubilla, la Núria, què vols dir amb això? 

—Doncs que darrera la Núria, als cap d’uns minuts, ha sortit l’Albert, són bessons, n’hi ha dos. 

En Joan s’ha tornat blanc, de moment, dues criatures!

Mare de Déu santíssima, ja deia jo que la meva panxa no era normal i que era la més grossa que havia vist mai. Ara sí que sé el que és tenir feina!

Avui és el dia més trist de la meva vida. He tingut notícies de Manlleu, la mare és morta. Ha mort tranquil·lament al seu llit, de cansament, d’esgotament d’estimar, de treballar, de tirar endavant la seva vida i la seva família. Del dolor de la pèrdua dels fills. Ha mort acompanyada del pare en tot moment. M’han dit, que en el darrer moment ha fet un somriure i ha dit: que bé que estic ara, Manel. I ha marxat de la mateixa manera que ha viscut, sense donar feina, sense fer soroll.

MANLLEU – LA MORT DE LA NILLETA

 Ha passat tot el poble per casa a dir l’últim adéu a la Nilleta. Quina dona més estimada a la comarca! Ve gent de tot arreu i dóna les gràcies per coses que ni nosaltres sabíem que feia. En Manel no s’ha mogut ni un moment del seu costat, quan a l’últim alè li ha dit aquelles paraules tan boniques que a ella li agradaven tant:

—Nilleta, tu ets especial, Nilleta, tens el cabell del Sol i de la foguera de Sant Joan...

És quan ella ha fet un somriure fi i ha dit: 

—Que bé que estic, Manel. 

Les seves últimes paraules.

En Manel li ha tancat els ulls, l'hi ha agafat la mà, i ha seguit parlant-li a cau d’orella, ara són ja paraules que no arribo a entendre. Són paraules d’amants.

Ha plogut com mai a la comarca. Ha estat un enterrament lent, tota una renglera de paraigües negres han acompanyat la Nilleta i la família a l’església i al cementiri. Després, cap al vespre, al tornar a casa, en Manel ha dit que estava cansat i que se n’anava al llit.

—Nilleta, vull venir amb tu, no em deixis, no puc viure sense la teva escalfor, m’és insuportable el dolor.

En Manel va morir aquella nit. Sens dubte, ella se l’emportà.

Ningú em va voler  dir que havien mort els meus pares amb poques hores de diferència. Jo encara plorava la mort de la mare. Però quines coses del destí, que quan un dia vaig sortir a comprar, mesos després, vaig  trobar-se la Carmeta de Can Sotrac, i ella, tota educada, em diu:

—Quina llàstima, Fina, morir-se els teus pares junts, com qui diu. 

Aquell dia, S´hem  retirà la llet del pit i no vaig  poder pas donar de mamar als meus bessons.

Somnio sovint amb els meus pares, en el meu somni sempre els faig un petó i una abraçada. Adéu pare, mama, us trobaré a faltar.

De fet, són les últimes paraules que els vaig dir quan vaig marxar de Manlleu a Barcelona. Mai vaig pensar que seria l’última vegada que els veuria, en vida o en mort. Tots els drets reservats. Continuarà.....