Les publicacions de l'Editorial de Barcelona "The Secret" a l'Alguer

Notícia de l'Alguer.cat En col·laboració amb l'associació cultural Òmnium Cultural de l'Alguer, divendres 26 de juny a les hores 19, en la sala Rafael Sari, corso Carlo Alberto, presenta les publicacions de l'Editorial de Barcelona The Secret la revista-Edicions. ALGUER - La llibreria Il Labirinto Mondadori en collaboració amb l'associació cultural Òmnium Cultural de l'Alguer, divendres 26 de juny a les hores 19, en la sala Rafael Sari, corso Carlo Alberto, presenta les publicacions de l'Editorial de Barcelona The Secret la revista-Edicions. L'Editora Marta Texidó, Irene Roca i l'escriptora Montserrat Cornelles, presentaran al públic alguerés los llibres Micro Secrets, i En nom de Lucrècia de Montserrat Cornelles, amb la lectura d'algunes parts de part de l'autora, Un barceloní a la guerra de Cuba, de Alex Gonzalez, El moment Exquisit de Eduard Mallen. Lo primer llibre, Micro secrets és un recull de contes breus escrivits amb una particular triada de lèxic, utilitzant lo mínim de paraules per donar lo màxim del contengut. En Nom de Lucrècia, és un romanço de caràcter històric. Ve recontada la història de Lucrècia Borja, vista de part d'una dona catalana, i donques d'un punt de vista diferent d'aquell sòlit de la història i dels històrics italians, prevalentment hòmens. Un barceloní a la guerra de Cuba, un romanço que uneix rigor històric amb una ben documentada descripció dels fets, a personatges de fantasia. I, per acabar, El moment Exquisit, un recull de contes breus d'alt livell literari. Històries curioses amb un final sorprendent.

Resum creat amb IA

The Secret la revista era un projecte cultural i editorial dirigit per Marta Texidó, vinculat a l'Associació Cultural The Secret Re-Creat. Aquesta iniciativa incloïa publicacions de llibres, microrelats i col·laboracions amb autors com Montserrat Cornelles, destacant la seva activitat en l'àmbit literari i cultural, incloent-hi presència a l'Alguer. Aspectes clau trobats: Direcció: Marta Texidó. Activitat: Publicació de revistes i edició de llibres (The Secret la revista-Edicions). Connexions: Associació Cultural The Secret Re-Creat. Temàtiques: Literatura, poesia, i microrelats.

El blog específic mencionat és un històric d'aquesta activitat editorial i cultural. Seguim amb el projecte inicial.

Cuentos de Jorge Bucay

Tornar a enamorar-se

Vaig llegir una frase en un correu que em van enviar que em va torbar profundament. Em va impactar per l'evidència oculta dins de la meva ànima des de feia molts anys. Deia: “estima com si mai t'haguessin fet mal”.

Vaig sentir el meu cor tancat com una casa de poble abandonada, desitjant que li obrin les finestres i les portes, l'airegin, netegin i tornin a habitar. Em va sorprendre no haver observat amb les presses de la vida, la feina, els fills, la família i els amics, que el meu cor demanava a crits un nou amor.

Vaig acceptar el repte d'obrir-me a l'amor, malgrat totes les pors i les dificultats que pogués trobar pel camí. A l'amor hi ha confiança, fe i química, a la por hi ha desconfiança i la necessitat constant que l'altre t'aprovi. La por si no n'és conscient, ens frena, ens paralitza i ens dóna arguments per no tirar endavant un possible enamorament. Però quan n'és conscient, quan el mirem a la cara, podem transformar-lo per avançar en el camí de la trobada amb l'altre. , a veure passar la pel·lícula. Estima amb tota la teva ànima, obre't a l'amor com si el teu cor ja madur fos encara jove, atrevit i dóna de tu el millor que els anys han anat afegint a la teva vida.

Indubtablement quan clareja, el sol sembla dir-nos: “Il·lumino perquè t'enamoris de nou”.

Pintura : Marta Texidó

Carpe diem

Aprofita el dia!

"Aprofita el dia, no confiïs en el demà".

Carpe diem és un tòpic literari molt recurrent a la literatura universal, on queda palès no deixar passar el temps que s'ens ha ofert. És una frase llatina que significa gaudeix el dia. És del poeta romà Horaci. També es pot traduir com "aprofita el moment", "viu el moment," és a dir, aprofita l'oportunitat i no esperis el demà, per què pot succeir que demà l'oportunitat ja no existeixi. Quina descripció del carpe diem més acurada ens va fer l'actor Robin Williams en la magnífica pel·lícula "El club de los poetas muertos".L' escriptor Eckhart Tolle en el seu llibre "El poder de l'ara" ja ens va instruir en la feina de "presentitzar", viure el moment present en el seu particular carpe diem. I per acabar una frase d'en Sèneca que m' agrada molt i que hauríem de compartir amb tots el que diuen que no tenen temps.

"No tenemos poco tiempo, sino que perdemos mucho. Nuestra vida es suficientemente larga y se nos ha ofrecido con amplitud para poder realizar las más altas empresas, si se sabe dedicar toda entera. Pero si se disipa en el lujo y la indolencia, y no se emplea en nada bueno, cuando por fin nos reclama nuestro último momento, nos damos cuenta de que ha pasado ya la vida que no advertimos que corría."
Séneca

CARPE DIEM!

https://www.facebook.com/marta.texido

‍

La orientación de la cama-Feng Shui

El Feng Shui, da una importancia relevante a la habitación, como principal ambiente para el descanso y la recuperación física y mental.
Los conceptos de protección son especialmente enfatizados para ese momento en cual dormimos y estamos en nuestro mayor estado de relax. Es ahí cuando el ambiente debe ofrecernos la mayor protección, de manera que el descanso sea profundo y recuperador.

Mientras dormimos, todos nuestros sentidos bajan a su mínima expresión, pero aún el instinto de conservación mantiene la vigilancia sobre las partes de la habitación donde se produce mayor movimiento: La puerta y la ventana.

Aún dormidos y con los ojos cerrados vigilamos las puertas y ventanas que rodean la cama donde reposamos, por lo que lo ideal es que puertas y ventanas deben estar al frente o en laterales que no salgan de nuestro campo visual.

Una buena pared debe ser el soporte y apoyo a la cabecera de la cama.

Por otro lado, en la medida que la cama ocupe otras posiciones se producirá un mal Feng Shui, debilitando entonces el descanso y la riqueza.

Si la cama está atravesada frente a la puerta se producirá un efecto "de corte" sobre el cuerpo de la persona, creando zozobra en su personalidad.

La intensidad del efecto también dependerá de la distribución externa de la habitación.
Si un pasillo largo llega directo a la puerta, la inercia de movimiento será mayor y el efecto más nefasto.

Si el espacio externo a la habitación es más tranquilo, no será especialmente malo. Una solución sencilla a esto, si no se pudiera cambiar la cama, sería simplemente dormir con la puerta cerrada, que sin eliminar por completo la sensación de corte, mejora la protección.

Otra posición desfavorable sería con la puerta a espaldas de la cama.
Aquí la montaña es débil y la persona dormirá con la sensación de alguien o algo pudiera sorprenderlo por la espalda.
Un efecto similar sucede al dormir bajo una ventana, a la que se suma la perturbación de la luz y su relación inquietante con el azaroso exterior.

De no poder mover la cama de debajo de la ventana, lo mejor sería dormir con la misma cerrada y además cubierta por una buena cortina; se puede ventilar la habitación por la puerta entreabierta.

Tampoco es conveniente dormir con la cama enfrentada a la puerta. La creencia dice que "los muertos salen con los pies por delante", y por lo tanto es "mala suerte" dormir así.

PARA TENER UN BUEN FENGSHUI EN EL DORMITORIO:

1) La posición de la cama es esencial y debe seguir los siguientes criterios:

- La cama es el mueble que debe gobernar el dormitorio. Todo tiene que disponerse en torno a ella, guardando las proporciones y distancias justas.
- No debería haber ventanas o espejos detrás de la cama. Si hay una ventana colócale cortinas bien pesadas, si hay un espejo, muévelo a otro lugar.
- Es preferible que no haya nada colgando sobre la cama. Si esto fuera inevitable, procurar siempre que se trate de cosas livianas, Ej.: lámparas de papel u otros materiales livianos. Nunca elegir arañas que tengan una punta hacia abajo.
- El extremo de la cama que contiene la cabecera tampoco debe estar orientado hacia una ventana, al igual que la puerta del baño, sitio que también se cataloga como de mala energía. La cama no debe dar a un baño ni a un pasillo abierto.
- Ni ventanas ni puertas. Por este motivo es conveniente que la cama tampoco esté situada de cara a una puerta, ni debe estar en línea recta con la puerta. En caso de que sea inevitable, siempre se pueden usar cortinas o biombos para marcar una separación y aislar la cama del pasillo. Tampoco es aconsejable colocar la cama bajo una ventana ya que esto nos transmitirá sensaciones de desprotección.
- Cierre la puerta a cualquier baño que esté contiguo a la recámara.
- La posición ideal para la cama es diagonalmente y tal lejos como sea posible de la entrada de la casa.
- Asegúrese de poder ver a cualquiera que esté entrando a la alcoba sin necesidad de girar su cabeza más de 45 grados.
- Veamos un ejemplo de malos feng shui, en la imagen de abajo. Sólo la imagen final muestra un buen feng shui.

Es muy importante que el dormitorio solo se utilice para dormir o hacer el amor. No deben haber aparatos eléctricos (tipo televisión, equipo de música) y tampoco aparatos para hacer ejercicio dentro del dormitorio porque tienen energía activa.

Si no los puede retirar del dormitorio, hay que taparles con una tela. Tampoco debe haber una computadora presente - ni siquiera papeles o apuntes de trabajo, ya que cualquier objeto relacionado con su trabajo puede interferir con su sueño.

No se debe tener espejos en el dormitorio y menos dos espejos uno enfrente del otro, porque se creará energía negativa en el espacio entre ellos.

Se debe evitar luces fuertes, optando por luces tenues con pantallas suaves que emiten paz y tranquilidad.

También hay que evitar adornos o cuadros relacionados con el agua. Según la teoría Feng Shui el agua agudiza problemas de alergia, asma y otros problemas respiratorios.

Se debe colgar unos cristales facetados en la ventana. Estos reflejarán la luz del sol y aportarán una luz muy especial.

La habitación debe estar siempre ordenada, además de ventilada y ni demasiado caliente ni demasiado fría. Hay que evitar tener cosas por el suelo. El desorden está totalmente en contra de los principios de Feng Shui.

‍

‍

‍

Ana María Balarezo Asesora en Feng Shui

Lleis espirituals de la India

"LA PERSONA QUE ARRIBA A LA TEVA VIDA ÉS LA PERSONA CORRECTA".
És a dir que ningú arriba a les nostres vides per casualitat, totes les persones que ens envolten, que interactuen amb nosaltres, hi són per alguna cosa, per fer-nos aprendre i avançar en cada situació.
Cada persona a la vida és un mestre. I és clar, en alguns casos som alumnes i en altres som mestres dels altres. Sempre al que ens resistim persisteix en la nostra vida, així que la vida ens seguirà posant persones de qui alguna cosa no suportem, alguna cosa per aprendre i fins que no ho aprenguem no ens graduarem en aquest aspecte. ens succeeix a la nostra vida podria haver estat d'una altra manera. Ni tan sols el detall més insignificant.
No existeix el: "Si hagués fet tal cosa hagués succeït tal altra...".
No. El que va passar va ser l'únic que va poder haver passat, i va haver d'haver estat així perquè aprenguem aquesta lliçó i seguim endavant.
Llavors la qüestió és no amargar-nos ni penedir-nos del que vam fer i saber que com que només tenim una vida, el fet, fet està. I així gràcies a allò viscut està en nosaltres no ensopegar-nos dues o tres vegades amb la mateixa pedra i agafar el camí correcte.

"EN QUALSEVOL MOMENT QUE COMENÇA ÉS EL MOMENT CORRECTE".
Tot comença en el moment indicat, ni abans, ni després. Quan estem preparats perquè alguna cosa nova comenci a les nostres vides, és aquí quan començarà.
Aquesta ens deixa clar que el que va passar et va enfortir i és llavors quan ha d'arribar el que esperem o l'Univers, la Vida, Déu, l'Energia, ens sorprèn amb una cosa tremendament millor. Tot el que ens passa és el que nosaltres atreuem, siguem conscients o no. Si alguna cosa va acabar en les nostres vides, és per a la nostra evolució, per tant és millor deixar-ho, seguir endavant i avançar ja enriquits amb aquesta experiència. Així de simple, no cal donar-hi gaires voltes:esborrall i compte nou. Perquè complicar-se i caure en processos de tristesa i depressió pel que ja no és. Cal avançar de la manera que la vida ens posa pel camí.

"Si un dia has de triar entre el món i l'amor, Recorda:
Si tries el món quedaràs sense amor, Però si tries l'Amor, Amb ell “Conqueriràs el món"

<

Sala Rusiñol-Azcón exposició: Collserola, el nostre pulmó verd

Maig d'amor, de Jesús Fusté

L'ànima d'un mirall

No recordo massa bé el primer cop que el vaig veure; potser només va ser per pentinar-me o comprovar la corbata. Però de mica en mica va acabar essent important a la meva vida. Molt sovint m'aturava al seu davant i em recreava amb la seva bellesa. També hi havia misteri. M'imaginava que el travessava per descobrir un nou món, com qui recerca una segona oportunitat. A l'altra banda del mirall tot era possible i els problemes es resolien màgicament. El meu amic silenciós em permetia veure una altra forma de vida i relativitzar les coses. Això em va ajudar i li vaig acabar agafant afecte. El dia del nostre comiat no va ser llarg. El vaig mirar amb un somriure còmplice i li vaig adreçar un simple fins sempre!

Quan la meva germana va faltar, mai no m'hauria imaginat que el mirall tornaria amb mi. El destí ha fet que acabi presidint el menjador de casa. Jo el miro i ell em mira, i el parlo per tractar de reconstruir tots aquells records importants que ha arribat a veure, molts dels quals hem compartit. Ha tornat disposat a complaure'm, per revelar-me el millor que sap i per evocar aquells sentiments que ja m'han acompanyat per sempre.

Gràcies mirall estimat per recordar-me que, a la vida, si sembrem flors, acabem recollint un jardí.

‍

Jordi Texidó i Mata

Dins un forat

M’he despertat dins un forat

i m’he girat per trobar-te de cara,

encara, on ja no et veig.

I tot és fosc, sec i salvatge,

una arrel que mor de set,

feréstega terra on es clava.

He dormit dins un forat

sense moure’m, per si et despertava,

i ploraves, ara que ja no et veig.

I tot és fred, tort i mal fet,

‍

Marina Antúnez

El placebo eres tú de Joe Dispenza

El placebo eres tú es un auténtico manual de instrucciones para provocar milagros en tu cuerpo, en tu salud y en tu vida.” Christiane Northrup La mente posee unas capacidades asombrosas. No solo es capaz de transformar la experiencia sino también de influir en la materia: tomando el control del pensamiento y las emociones podemos reprogramar nuestras células; poseemos la maquinaria biológica y neurológica necesaria para hacerlo. Esta es la premisa del nuevo libro de Joe Dispenza, el científico que saltó a la fama con el impactante documental ¿Y tú que sabes?. Un placebo es una sustancia sin ningún poder farmacológico que, sin embargo, provoca un efecto positivo en el paciente. ¿Qué pasaría, pregunta Joe Dispenza, si las personas creyeran en sí mismas en vez de confiar en algo externo? Apoyándose en los últimos hallazgos científicos, Dispenza nos ofrece infinidad de ejemplos de las posibilidades de la mente para provocar cambios. Lo que es aún más interesante: nos enseña a utilizar la denominada “ciencia de la transformación” para ejercer nuestra capacidad innata de creación en nuestro cuerpo... y en nuestra vida.

‍

Fotografia: Joe Dispenza-Marta Texidó

‍

Amor boscà

Es pon el sol al bosc, és hora de l’eterna cordura.

Sóc dona i, com l'arbre que  arrela amb conviccions molt potents,  creixo dreta sobre la terra i m’enlairo cap al cel.  Ben arrelada , coexisteixo entre el mon subterrani de l’infern i el cel eteri.

El meu cos nu és espai d'oració i creació, i el meu ventre l’oracle de la vida.

Els meus pits amables, un lloc que desperta la sensibilitat transcendent i que predisposa les teves carícies, tu home ardent.

Els meus braços, com branques resilents,  t’acullen abraçant-te amb una força flexible. Les meves mans, com les fulles, et busquen per recorre’t amb la tendresa de la primavera i amb la presa d’una passió intensa.

Les teves mans arriben a la meva cintura encaixen i tota jo m’estremeixo al comprendre el desig. Els meus malucs ja t’esperen, preàmbul de la meva part més sagrada, i amb el convenciment que han entès el nostre llenguatge. Ens rebolquem en una catifa de fulles amb olor de melangia i oblido records, tot és present.

Abraça’m ara que cau la tarda! Abraça’m fins fer-me tremolar! Sento com vola el temps per les alçades i cauen totes les pors. Ens acariciem amb passió el rostre, el coll, els pits, les natges...  Ens deixem guiar pel diàleg de les nostres pells. Ens besem fins perdre’ns amb llavis ardents i el desig creix.  

Aleshores totes les portes s’obren, l’energia del cel es propaga a la terra.  Els nostres clams amb els sons d’ocells es barregen. I com una pluja d’estiu les llavors es sembren, simbiosi poderosa de cel i terra.

Olor de terra humida després d’una nit de pluja, màgia de dues animes.

Silenci i humilitat.

El matí arriba quan estem desperts i hi ha en nosaltres una matinada.

‍

Cinta Texidó

La pintura com a teràpia

La pintura terapèutica és un mètode artístic que millora la salut mental en reduir l'estrès, l'ansietat i la depressió. Actua com una forma d'expressió emocional no verbal, facilitant la relaxació, augmentant l'autoestima i millorant la concentració, fins i tot útil en trastorns neurològics. Beneficis Principals de la Pintura com a Teràpia: Reducció de l'estrès i l'ansietat: Calma el cervell i relaxa el cos. Expressió emocional: Ajuda a alliberar emocions reprimides o difícils de verbalitzar. Augment de l'autoestima: Fomenta la superació i la satisfacció personal en veure el resultat creatiu. Millora la comunicació: Permet expressar-se de manera no verbal. Estimulació cognitiva: Millora la concentració i la motricitat fina. Fotografia: Pintura Marta Texidó

Marta Shanti

Carles Azcón.

Cor meu, Marina Rossell

Caramelos para el alma- Cristina Páez

En un mundo donde el dolor y la pérdida a menudo se silencian, Caramelos para el alma se adentra en las profundidades de los duelos no autorizados y las heridas emocionales que llevamos en nuestro interior. A través de conmovedoras historias entrelazadas, el libro explora las diversas formas en que las personas enfrentan la ausencia de aquellos que han amado, desde la pérdida de un ser querido hasta la despedida de sueños y esperanzas. Con un tono cálido y empático, esta obra se convierte en un refugio para quienes buscan consuelo y comprensión en medio del dolor. Caramelos para el alma es un recordatorio de que, aunque las pérdidas son parte de la experiencia humana, también lo son la esperanza y la capacidad de superación. Un viaje emocional que nos invita a abrazar nuestras vulnerabilidades y a encontrar la ternura y la confianza en la vida, incluso en los momentos más oscuros. Esta es una obra que nos sumerge en la complejidad de la experiencia humana, recordándonos que las pérdidas son inevitables y forman parte de nuestro viaje. A través de sus páginas, se exploran las diversas formas en que enfrentamos el dolor y la tristeza, sobre todo, cuando socialmente, no se nos autoriza a expresarlos. Pero también se celebra la resiliencia que reside en cada uno de nosotros. La metáfora de los "caramelos" simboliza esos instantes dulces y tiernos que, aunque a veces parecen escasos, son esenciales para el alma. La obra nos invita a buscar y apreciar estas pequeñas delicias, incluso cuando la vida se presenta abrumadora. En última instancia, el libro es un homenaje a la capacidad humana de crecer y darle un valor y un sentido personal a las pérdidas emocionales y a los procesos de duelo por los que transitamos de forma cotidiana. Nos recuerda que, aunque el dolor y la pérdida son parte de nuestra historia, también lo son la capacidad y la posibilidad de resignificar nuestra existencia a partir de ellas.

La Clau mestre a l'Ofici de viure

La predisposició d'una persona per a l'èxit depèn de la mena de pensaments que "sintonitzi" en el seu dia a dia. Si sintonitzem pensaments de fracàs, limitació i discòrdia, aquestes idees modelaran el que rebem com a conseqüència de les nostres accions. En canvi, si sintonitzem pensaments de coratge, poder, inspiració i harmonia, serem capaços d'atraure noves oportunitats que ens conduiran cap als nostres objectius.

Quina és la clau mestra del poder mental? Amb els coachs Raimon Samsó i Mikah de Waart i l'editora de la revista "The Secret", Marta Texidó.

Agustin Chaman Azul

Edgar Delgado (Agustín Chaman), nace en Mèxico DF, actualmente vive en italia, y tiene su centro de trabajo en Cataluña España.

Desde los 14 años, de una manera seria e impecable comenzó su camino espiritual. A los 15 años terminó de hacer los ejercicios de "el curso del milagros", comprendiendo que su vida estaba dirigida a encontrar la forma correcta de vivir, a cumplir su tarea espiritual y de servicio a la humanidad que tenia que llevar a cabo en esta vida.

En sus orígenes Agustin estaba impregnado del conocimiento cristiano (no católico) donde el en su búsqueda trataba de encontrar la santidad (quería ser santo), y poco a poco fue conociendo chamanes que le sedujeron por su capacidad y conocimiento (y fue todo menos santo)

Desde sus 18 años comenzó a dar cursos con su amigo y compañero de aprendizaje chamánico Víctor Sánchez (Las enseñanzas de don Carlos), con el que creo el método del “Arte de vivir a propósito".

Paralelamente aprendió y trabajo con tres de los mejores chamanes de México, María Sabina (india Mazateca conocida por dar a conocer al mundo el conocimiento prehispánico de las plantas de poder), Morgan Eagle Beer, Curandero apache , bisnieto del indio Geronimo, que enseño a Agustín el conocimiento de sanación y a preparar medicinas con los antiguos rituales apaches y Carlos Castaneda a quien Agustin le considera su Nagual: el junto con Marivi de Teresa le dieron dirección y propósito en su vida.

En 1992 junto a Nanita (embajadora del gobierno mexicano del pueblo Nahuatl,) viaja a España para cumplir una tarea de reconciliación entre dos culturas, la azteca e indígena mexicana actual, con la europea (los conquistadores y destructores de la cultura prehispánica), durante este proyecto denominado puente a Virikuta, Agustín recibe la tarea de trabajar y crear un linaje en Europa a quien el Nagual Carlos Castaneda denomina Azules, creando lo que el llama el Linaje Azul de la Conciencia.

Agustin viajó por el mundo buscando el lugar donde tenía que crear un santuario, y finalmente una visón le lleva a Cataluña, España, con mucho trabajo y mucho sacrificio compró la casa Armenteras, donde está creando un centro de trabajo y difusión de su conocimiento.

Actualmente se dedica a dar cursos, conferencias, iniciaciones chamánicas y terapias individuales, en España, Italia Alemania, Suiza, Austria y a promover los proyectos ecológicos de su fundación "Ollin Yoliztli”

Agustín ha cumplido intachablemente cada una de las tareas que se le han encomendado y ahora trata de cumplir lo que considera la tarea más difícil de su vida, ser papá, buen esposo y al mismo tiempo ser un chamán que junto con su grupo “La Familia Azul” tratan de seguir las indicaciones que le lleven a cuajar un nuevo linaje, en el presente inmediato su alma esta partida en dos, al tener estas dos tareas.

Libros:

- Platicas con un ángel caído.
- Los recuerdos robados a las estrellas muertas (en su tercera edición)
- Mujeres en flor y juego de 52 cartas (solo en inglés)
- Niñas en flor (solo en ingles)
- Las 7 ventanas del chamanismo
- Viajes mágicos y misteriosos (con colaboración de Giustizieri)
- Hadas y chamanes
- El lenguaje del aura
- Armenteras (3 tomos)
- Tesoros Romanos

Participaciónes:
- Los testigos del nagual (un libro donde recopilan entrevistas con distintos discípulos de Castaneda y algunos seguidores por Armando Torres (Edi Martineli)

- Chaman blues (música )
- Frases directivas; trabajo Retroalimentativo

Actualmente trabaja en los siguientes proyectos:

- La tercera edición en castellano de los recuerdos robados amomiada y mejorada.
- Hombres y mujeres : Una perspectiva chamánica
- Chamantinflas, Su primer cómic
- Los naguales de México : Novela histórica
- Encuentros con el Espíritu (de la escritora gema salgado)
- Cd con sonidos y cantos para los ejercicios de respiración

https://www.amazon.es/lenguaje-aura-ITZCOATLPAPALOTZIN-Agust%C3%ADn-Cham%C3%A1n-ebook/dp/B095L7T36P

‍

El Prefacio a la Nana de la Cebolla

«Esta semana, como las anteriores, llega martes y no ha llegado tu carta. También empiezo a escribir ésta para que me dé tiempo a echarla después, cuando el correo me traiga la tuya, que no creo que falte hoy. Estos días me los he pasado cavilando sobre tu situación, cada día más difícil. El olor de la cebolla que comes me llega hasta aquí, y mi niño se sentirá indignado de mamar y sacar zumo de cebolla en vez de leche. Para que lo consueles, te mando esas coplillas que le he hecho, ya que aquí no hay para mí otro quehacer que escribiros a vosotros y desesperarme». Carta de Miguel Hernández desde la cárcel de Torrijos a su esposa Josefina Manresa (Madrid, 12 de septiembre 1939)

El sentit de l'humor

Quan ens afrontem a situacions noves que ens suposen reptes importants, ho podem fer de moltes maneres:  amb desesper i actitud de derrota o amb força i sentit de l’humor. Dependrà molt de si ens hi afrontem donant un sentit a la vida. Si la nostra vida té un sentit, aquest servirà de motor pel canvi. I si, a més a més som capaços de posar una mica d’humor, transformant, capgirant, i refent nous esquemes, tornarem a trobar un equilibri.

Però tenir sentit de l’humor no s’improvisa. De fet hi ha molta gent que  a qui li agrada ser seriosa i troben ridículs a aquelles persones còmiques i que són els que alegren sempre les reunions. Però  no està gens renyit ser un intel·lectual responsable amb ser alegre i graciós.

En els meus anys de mestra, sempre em va sorprendre la capacitat còmica d’alguns nens petits que innatament sabien alegrar-nos amb un acudit o sabien treure punta d’una situació tensa. L’Albert amb cinc anys tenia aquesta intel·ligència i sempre em sorprenia, poques vegades el podia renyar perquè sabia donar la volta i arrencar-me un somriure. Però en general, no és una capacitat que tinguem innata, s’ha de treballar.

Indagant i llegint de moltes fonts, he anat veiem que una persona amb sentit de l’humor és també una persona força feliç. Busca el seu benestar propi però sobretot la dels altres. M’he posat a fer un llistat d’algunes de les  qualitats  per ser una persona amb un bon sentit de l’humor:

Qualitats de les persones amb un bon sentit de l’humor:

• Busca millorar el seu autoconeixement.
• Té una bona imatge d’ell mateix .
• No té por al ridícul. És capaç de disfressar-se, pintar-se... i se sap riure’s d’ell mateix.
• Es mostra molt observador creatiu i sap donar-li la volta a les contrarietats.
• Es capaç de relativitzar els inconvenients
• Es mostra equilibrat emocionalment
• L’humor el permet crear distància entre el problema i la persona.
• Sap donar sentit a la vida, cosa que li donarà una gran fortalesa. Es mostra resiliència, es recupera i reinventa després d’una gran adversitat de la vida.
• La seva fortalesa interna és tradueix en tranquil·litat
• Es comunica bé , és un bon  enraonador però també un bon oient
• Sap teixir vincles socials.
• Sap fer un acudit de les coses més simple, riu amb facilitat i li agrada veure riure a la gent.
• Li interessa les persones i les seves relacions, té l’empatia com un valor i la base per apropar-se als altres amb respecte.
• Gaudeix d’un bon suport extern: família, amics...i sap demanar ajuda i ajudar
• No dubte en canviar quan una cosa no ha anat bé.
• La seva energia transformadora se sap dirigir cap al seu objectiu.
• ‍

‍

Cinta Texidó

Sentiments

Hi ha sentiments dolços
com el sucre com la mel
Hi ha d'embolicats
com un nus o un cabdell.
Tots ells son paraules
reaccions o pensaments
però cada instant te'n
pots trobar de diferents.
Un sentiment és una mirada,
un gest o un somriure.
Un sentiment pot ser una carta,
o una simple poesia.
Un sentiment pot ser el sol
que tot ell ens il·lumina,
però també una tempesta
com l'odi o la gelosia.
Un sentiment es tot
alguns bons i alguns dolents
però si te'ls mires bé
tots tenen un perquè.
L'amor pot ser expressat per
un petó o una carícia i entre
ells dos no hi pot haver ni rancor
ni cap malicia,
Mentre l'odi trenca amistats,
que tota la vida havien durat
i s'enfonsen en la tristesa
d'un pou sense tendresa.
Nosaltres estem plens de
sensacions i sentiments,
Si ens volem alliberar tots
els nostres sentiments hem
de poder expressar.

Laura Biosca-12  anys

Primer premi Jocs Florals Escolars de Catalunya.

‍

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Independencia psicológica-Pedro Moran Velazquez

libre de todo tipo de relación obligatoria

Cuando hablamos de un ser psicológicamente independiente nos referimos a que es libre de todo tipo de relación obligatoria, por lo que carece de un comportamiento dirigido hacia los demás. Es decir, es totalmente libre de hacer algo que si  fuera por los demás ni siquiera se plantearía. Sin lugar a dudas es muy complicado deshacerse de este tipo de dependencia ya que el número de personas que se benefician de la mutua dependencia son muchas. Esto imposibilita muchas veces el abandono del nido.
Cuando una persona abandona el nido se supone que tiene la posibilidad de convertirse en si mismo. Se convierte en lo que en realidad es, viviendo y eligiendo comportamientos que ella misma quiera.
Cuando decimos que dependemos de alguien quiere decir que en esta relación no hemos hecho una elección sino más bien que es una relación en la que te sientes obligado a hacer algo que realmente no deseas y además por otro lado te ofende el tener que actuar así.
Esto es una elección libre, por lo tanto si lo que quieres es eso perfecto, si por el contrario te hace sentir mal y te frustra significa que estás en un punto de fracaso. Más que la relación en si misma lo que crea el problema es esa sensación de obligación, que crea culpa e indignación y rencores.
La independencia psicológica nos permite disfrutar de la vida en compañía de los demás y solos. Aquellas personas que la alcanzan son personas que han aprendido a no necesitar a los demás pero que al mismo tiempo saben y lo pasan bien disfrutando de su compañía. Siempre como un plus pero no como una necesidad vital.
Al saber disfrutar de su independencia también quedan libres de volverse vulnerables y esclavos de la relación con demás. Alcanzar esa independencia es parte de un ciclo natural que todos deberíamos alcanzar. Se debe hacer de forma paulatina y sin que suponga una crisis. Es la culminación de un proceso que bien llevado es completamente sano y positivo.
Esta trampa de la excesiva dependencia se puede dar en las relaciones de padres e hijos, en la educación que les damos a nuestros hijos, relación de pareja, etc.
En cuanto a la relación de pareja se deben evitar las relaciones sumisas y dependientes 100% en todos los sentidos: económica, sentimental, social, etc. El dominio de una de las partes sobre la otra nos es nada beneficiosas para ninguna de las partes.

Entrenador del desarrollo humano

México 1959-2013

‍

‍

Pedro Moran Velazquez

En el blau turquesa del mar

Vaig mirar per tots els racons de les roques
buscant el teu record...
En el blau turquesa del mar, la teva mirada.
I vaig trobar com miralls
els meus records oblidats
a l'illa d'algues brunes.

La brisa marina em va portar els teus petons
oblidats en calaixos del passat
i entre l'olor de la salina i de les algues
el secret de les teves abraçades, tan callades.

Vaig tancar els ulls i vaig besar de nou
salnitre i mar en l'ambient.
Vaig recordar els meus 20 anys ja llunyans
i el nostre amor que no va arribar a cap port.

‍

‍

Marta Texidó

Els 5 penediments quan se'ns acosta la mort

Una infermera australiana que va treballar durant anys en cures pal·liatives ha saltat a la fama amb un llibre que recull la seva experiència i explica de què ens penedim quan estem a punt de morir

Ens passem la vida lluitant per objectius inútils o superflus? Ens deixem portar per coses que deixarem de trobar importants quan ens ho mirem en perspectiva i que ens obliguen a deixar de banda altres activitats més gratificants? Molta gent respondria 'sí' a aquestes preguntes, més o menys per intuïció. Però des de fa uns mesos, se'n té conformació empírica mitjançant el llibre 'The Top Five Regrets of the Dying' [Els 5 penediments més freqüents dels moribunds], publicat per una infermera australiana especialista en cures pal·liatives.

Aquest és el rànquing, segons Bronnie Ware, que ha vist i ajudat a morir molts pacients:

1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.

2. M'agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.

3. M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor.

4. M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L'autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.

5. M'agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat.

http://www.ara.cat/societat/penediments-mes-frequents-sacosta-mort_0_862713904.html

‍

Laura un somni - Sardana de Jordi Texidó i Mata

Ales de paper de Cristina Páez

Tot comença quan un mes de novembre de l'any 2018 vam rebre un correu on una funcionària del Parlament Europeu s'havia emocionat llegint les histories de vida reals i anònimes que protagonitzen el llibre sobre salut mental, Ales de paper. I aprofitava el mail per oferir l'oportunitat de donar a conèixer els problemes de salut mental i els diferents tipus d'intervencions que fan els professionals del “social” amb les persones afectades per un trastorn mental i les seves famílies.

Així doncs, van organitzar una presentació per al primer trimestre de l'any 2019 que finalment va veure la seva materialització el passat dia 9 d'abril del 2019. Al matí vam tenir l'oportunitat de presentar el llibre a la seu oficial del Parlament Europeu i per la tarda vam tenir el plaer de compartir sala a la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya.

A les dues presentacions vam estar acompanyats per un públic interessat en les paraules i l'exposició de l'autora que en finalitzar l'acte va contestar amablement totes i cadascuna de les preguntes que persones de diferents nacionalitats van fer a Cristina Páez.

Contents de poder deixar uns exemplars del llibre Ales de paper a les dues edicions, català i castellà, a la Biblioteca del Parlament Europeu i a la seu de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya. Mil gràcies!!

https://cristinapaezcot.com/

‍

Macedònia d'hortalisses crues

Aquesta macedònia és pot fer amb diferents ingredients:

• Escarola i daus de tomàquet amb salsa d’oli  o una maionesa
• Tomàquets i pebrots amb salsa d’oli
• Coliflor i pastanaga amb salsa de puré d’ametlla
• Fonoll, endívies i daus de tomàquets amb maionesa.

salsa d’oli :

• Una cullerada d’oli d’oliva 
• Una culleradeta de suc de llimona
• Una mica de ceba o all
• Una culleradeta de fines herbes o un pessic de seques

Barrejar tots els ingredients

El puré d’ametlla:

• 1 cullerada de puré d’ametlles
• 3 cullerades soperes d’aigua
•  1 culleradeta de les de cafè de suc de llimona
•  una mica de ceba o all
• 1 culleradeta de les de cafè de fines herbes fresques o una punteta de fines herbes seques. 

La salsa maionesa sense ou:

• Dues cullerades soperes rases de farina de soja
• 6 cullerades soperes d’aigua
• 2 decilitres d’oli
• 3 cullerades soperes de suc de llimona
• Una mica de ceba
• 1 culleradeta de les de cafè de fines herbes fresques o una punteta de fines herbes seques. 

Barrejar la farina de soja i l’aigua fins a formar una pasta homogènia. Afegir l’oli, el suc de llimona i la ceba picada remenant sense parar. Afegir les herbes. (del llibre de Jordi Sintes Pros)

‍

Cinta Texidó

La rosa

Rosa vermella de pètals lleugers,

surts de la terra i beses el cel.

‍

El teu aroma encanta els clavells

i a la poncella li surten cabells.

‍

Els teus pètals són fins,

són de seda.La teva tija és de color verd

i les espines són ganivets.

‍

En un jardí de flors

t'hi pots trobar moltes amigues.

‍

Un dia Sant Jordi et va cercar

i a la princesa et va regalar.

‍

Laura 11 anys-premi Sant Jordi de l'escola

Laura Biosca

Una catalana a Las Vegas

Virtut

La virtut més gran de l'ésser humà és l'amor que sent pels altres éssers vius.

‍

Fotografia:Cinta Texidó

‍

Entrevista a Jacobo Gómez Vázquez

Jacobo muchísimas gracias por aceptar nuestra invitación.

Cuéntanos un poco tu trayectoria.

Deportista de vocación y entusiasta del movimiento y la salud. Taekwondoka profesional y dedicado al fitness desde hace 30 años impartiendo clases de multiples disciplinas. 15 años dedicado en alma al Metodo Pilates y amante de la raíz o lo que entendemos por Pilates clásico. Vivo en Vigo, aunque desarrollo mi faceta profesional como formador, en diversos países europeos y latinoamericanos. He tenido el privilegio de ser uno de los muy pocos profesores españoles elegidos para impartir clases en la conferencia de la PMA en estados unidos.

¿Cómo empezaste en el mundo de Pilates?

Mi conexión con el mundo de la Contrologia comienza por mi afán de seguir investigando en el mundo del movimiento, desde entonces he tenido la suerte de contactar con las figuras principales a nivel internacional del método y con grandes escuelas de formación.

¿Cuál es el secreto?

El secreto de la técnica es muy sencillo. Trabajar bien la base y no olvidarse de los detalles. Entrenar, sentir, proyectar… entrenar, sentir, proyectar,….. El método es redondo y su riqueza, pero a la vez simplicidad, es lo que me fascina y enamora. Cada día admiro más el hecho de que el maestro Joe pudiese crear con unos aparatos sencillos un mundo de posibilidades con la combinación de tu cuerpo y unos muelles.

¿Algo más que añadir?

Es magnífico!!!!!

‍

Redacción: TheSecretlarevista

Un elogi simfònic

La Casa Batlló és una de les millors partitures que ens ha deixat el mestre Gaudí, per escoltar la profunda musicalitat que desprenen les seves pedres. Una bella façana, forjada amb estima per sàvies mans artesanes, sona en silenci a través de formes policromades i sinuoses, mentre les peces ceràmiques fan escala i s'enfilen decididament per l'espinada del drac. Vitralls de colors vius, bells i descarats a l'entorn dels patis, deixen sentir una simfonia modernista sublim que embriaga els nostres sentits. Entre xemeneies aspirants a bolets, la bella melodia culmina a la torre, on la creu de quatre braços cardinals assenyala, amb fe i humilitat, cap a un públic silenciós que dempeus aplaudeix. Jordi Texidó i Mata- Relat finalista del concurs Casa Batlló i the Secret la revista. Fotografia: Pintura Llorenç Casas Anfruns

El Dia Mundial de la Poesia

El Dia Mundial de la Poesia (21 de març) és una celebració de la paraula en la seva forma més pura i lliure. És el moment de recordar que, en un món que sovint corre massa, la poesia ens convida a aturar-nos i mirar allò que ens envolta amb uns altres ulls. Escriure o llegir un poema no és només un exercici literari; és una manera de donar veu a les emocions que no sabem com anomenar. Com deia Gabriel Celaya, "la poesia és una arma carregada de futur", però també és un refugi de pau i una eina per connectar cultures i generacions a través del ritme i la metàfora. Avui és el dia ideal per deixar que un vers ens toqui l'ànima. Miquel Martí i Pol (el mestre de la quotidianitat): "Tot està per fer i tot és possible." (D'un dels seus versos més icònics, ideal per transmetre esperança). Joana Raspall (la veu de la tendresa): "Llegeix i seràs lliure, / no per l'espasa, / sinó per la paraula." (Perfecte per reivindicar el poder dels llibres). Joan Salvat-Papasseit (l'entusiasme vital): "Res no és mesquí, / ni cap hora és isarda. (Una invitació a estimar la vida tal com ve). Pintura: Marta Texidó

Un altre dia de Reis

Avui estic content, és 6 de Gener, dia dels Reis Mags, demà recuperaré la meva vida normal segrestada per les festes, la família, els menjars excessius i continuats, la vida sedentària i el desmesurat consumisme en què s'han convertit aquestes dates aparentment religioses i familiars.

‍Porto posat el vestit fosc, el de  tots els anys i les sabates de pell ben llustrades com li agrada al meu pare. Mentre m'estic fent amb poca traça el nus de la corbata enfront del mirall, passo revista al dia que tinc per davant.

Avui ens reunirem la família immediata, pares, germans i fills, serem dotze.

Jo sóc el menor dels tres germans, tinc 36 anys i visc en parella. 

Com cada any arribaré el primer a casa dels pares que esperen aquest dia amb més il·lusió que els seus néts. 

D'aquest any no passa, he de contar el meu secret a la família.

Els meus pares viuen en un edifici antic del barri del Raval de Barcelona, el mateix que tots els fills vam compartir amb l'àvia, morta l'any passat, fins que un a un ens vam anar independitzant. 

Per a la meva tranquil·litat aparcaré la moto en la Ronda de Sant Pau i després caminaré uns tres-cents metres observant uns carrers on vaig jugar quan era nen però en els que ara no em sento identificat. Els carrers continuen sent foscos i fent mala olor, com abans, però els comerços que jo coneixia ja no existeixen, ara estan ocupats per persones provinents de l'última immigració a la qual s'han afegit personatges de dubtosa reputació. Els veïns  diuen que ja no és igual que abans però segueix  sent el seu barri, i els que vam marxar i venim de tant en tant observem massa canvis i considerem que ja no és el nostre.

Pujaré els quatre pisos per una escala estreta, fosca i extremadament vertical, amb un petit buit central que no permet instal·lar-hi l’ascensor. Arribaré bufant i premeré el timbre que sonarà amb un ding dong que em transportarà a la meva infantesa. 

M'obrirà el pare que em rebrà amb una abraçada, em dirà que s'alegra de veure'm i que vagi a fer-li un petó a la mare, que estarà a la cuina. 

Caminaré pel passadís fosc, llarg i estret amb tres portes al costat esquerre, que de petit em feia por i el passava corrent, i en arribar al menjador, al costat de la sortida a la galeria veuré la porta de la cuina tancada.  

L'obriré i trobaré a la meva mare enfeinada però feliç taral·larejant una cançó i embolicada pels bafs de l'olla i la cassola que porten hores al fogó. En veure que m'he vestit elegant es netejarà les mans amb el drap de cuina i em farà un petó i una abraçada com feia quan de petit arribava del col·legi, se li humitejaran els ulls i em farà sortir amb l'excusa que se li tira el temps damunt.

Al menjador trobaré al pare preparant la taula, jo m'oferiré a ajudar-lo, mentre de reüll observaré a la saleta l'arbre de Nadal adornat amb boles, garlandes i llums de colors parpellejant, el mateix de cada any. Al seu costat el sofà estarà cobert de regals embolicats amb paper de colors on col·locaré la Nespresso que els regalo enguany.

Ell ja haurà allargat la taula i col·locat les estovalles dels dies de festa, de color granat, molt elegant, sobre el qual col·locarem els dotze plats de porcellana blanca antiga, la coberteria de plata que els vaig regalar el dia del seu vint-i-cinc aniversari de noces i la cristalleria, regal del meu germà petit de quan va cobrar la seva primera paga doble.

A un costat de la taula, envoltada per sis cadires a joc i 6 cadires plegables, continuarà el moble modular amb la seva vitrina i moble bar que es van comprar el dia que ell es va jubilar, substituint l'antic armari de rebost que els va comprar l'àvia quan es van casar.

L'antiga làmpada del tipus aranya il·luminarà el menjador amb la seva llum especial mescla del color blanc de les tulipes i el tornassol procedent de les llàgrimes penjants en ser travessades per la llum.

De seguida arribaran els meus germans amb els seus fills omplint el pis d'alegria, els petits res més entrar correran pel passadís per a veure els regals que han deixat els Reis Mags però es resistiran de tocar-los perquè saben que aquesta és una tasca que toca fer als avis. 

La meva mare sortirà aviat de la cuina, amb la feina feta, i es tancarà a la seva habitació d'on sortirà vestida amb un vestit de festa. Els nens saltaran d'alegria perquè saben que és  llavors quan ella i papà lliuraran els regals un a un, començant pels més petits. La casa s'il·luminarà amb expressions de sorpresa tant per part dels petits com dels majors i a continuació ens asseurem en la taula i mamà portarà el menjar.

Com sempre, de primer farà escudella de Nadal, diu que cal menjar-la amb la família al complet i això només passa el dia de Reyes que és quan els tres germans podem coincidir. Seguirà un fricandó com només ella sap preparar, amb hores de cocció en la cassola tradicional, després arribaran les postres amb torrons i el tradicional tortell de reis que amagarà dues sorpreses, un rei mag en miniatura i una fava que donarà lloc a bromes perquè la tradició diu que a qui li toca ha de pagar el tortell.
Amb tot ja serà mitja tarda, els petits recitaran els versos de Nadal i passaran el platet per a rebre el seu “aguinaldo” i després molt satisfets ens cantaran nadales al que ens sumarem els majors tornant a la nostra infantesa. Amb una mica de sort i la complicitat dels vapors etílics és possible que el pare  s'atreveixi a cantar un ària de Puccini acompanyant-se amb el seu antic acordió, davant la mirada tendra de la mare i els somriures dels seus néts, o potser un tango trist i melancòlic de la seva enyorada Argentina que ens farà plorar.  

Com cada any, al vespre, ens acomiadarem comprometent-nos davant dels nostres pares a reunir-nos més sovint, sabent l'improbable que és que això ocorri.

La meva mare em farà dos petons i em recordarà que el dijous hi ha paella i m'esperen com cada setmana.

‍A la fi he aconseguit fer-me el nus de la corbata i noto que la camisa m'estreny. Demà aniré al gimnàs i tornaré a la vida normal. 

Quan torni en Marcel em preguntarà si enguany els ho he explicat...

...M’esperaré a dijous, no sigui que els fastiguegi la festa.

‍

RAÜL RIATÓS I PEIX

‍

Humor casolà

El meu pare fou un entusiasta del cinema. Considerava que el Setè Art era un dels millors invents dels darrers temps. Degut a això, aprofitàvem els dissabtes per anar-hi tota la família. Parlo dels anys quaranta del segle passat. El cine on anàvem a veure les pel·lícules d’aquella època es deia Mahon, tot i que aquest no era el seu nom original. Antigament s’havia dit cine Manon però, poc abans de la Guerra civil, el van rebatejar perquè no els acabava d’agradar el nom. Entre nosaltres, però, el dèiem cine Totxo.

Un dissabte, el meu pare ens van reunir a tots per anar plegats al cinema. Llavors ens van començar a arreglar amb la nostra millor roba, com fèiem sempre.

El que us vull relatar va succeir un dia que ens estàvem vestint per anar al cine. Va sonar el telèfon de casa i s’hi va posar la mare.

– Digui – va dir -. – Sí, ja l’anem a buscar – va afegir.

Era una trucada per la nostra veïna, la senyora Fatsini. La meva mare la va anar a buscar i quan va entrar a casa el meu pare estava en calçotets. Llavors, la meva mare va fer un crit:

– Ramon, amaga’t! – i el pare va desaparèixer de l’escena.

La senyora Fatsini va començar a parlar per telèfon, parla que parlarà, i va passar bastant temps fins que no va penjar. Tot seguit, va començar a parlar amb la mare i xerra que xerra. Un cop va sortir la veïna, a casa es va declarar un gran silenci, només interromput per la meva mare buscant el pare que no apareixia per enlloc. Va entrar i sortir de totes les habitacions de casa cridant:

– Ramon, … Ramon i Ramon… –

I, per fi, el pare va aparèixer treien el cap de sota del llit i dient:

– Ja puc sortir! -.

‍

Jordi Texidó

Hivern

El paisatge és gris, un negre desgastat per una tardor amb prou feines perceptible i el tènue record de l’estiu passat. Fa olor de nostàlgia, es vessen llàgrimes pels millors moments compartits mentre el present es congela esperant la primavera. Cada matí els colors acostumen a despullar-se davant l’estufa, mentre el blanc arrossegat dels núvols vessa la pluja. La soledat insisteix persistent sota un complex victimista capaç d’espantar a qualsevol que s’acosti. És temps de desídia, mirades lànguides i gestos lents, excuses excusables, retrets i penediments. L’Hivern somriu irònic sota una capa de llana, lluïn guants blancs i barret de copa, fidel servent de la primavera que el sedueix sota promeses de flors i capvespres càlids. Ella coqueta es prepara pel gran esdeveniment, gaudint de l’agonia del desig de tots aquells que l’anhelen. L’hivern servirà en safata la seva ànima freda perquè quan arribi la primavera tots la rebin enamorats. Aleshores, l’hivern viatjarà a altres latituds sempre esperant que, algun dia, primavera deixi tardor i li doni estiu.

Eva texidó

Traducció al català Sari Texidó

‍

La Maison aux masques intrigue

Pour qui passe le long du boulevard du Capitani, à hauteur de la place de la Bride à Martel, ne peut rater l’étrange façade ornée de toute sorte de masques colorés. Étrange idée de transformer une maison familiale en « maison-exposition ». Jugée, « extravagante » pour les uns, « de très mauvais goût » pour d’autres, cette exposition insolite reflète avant tout l’imaginaire enflammé et la créativité artistique exubérante de son auteur L’ALTRANGE

La Maison aux masques intrigue:

Sur la façade principale, là où s’étendent les vignes presque vierges et la verte glycine entre les pierres de taille du pays, les volets ouverts sont devenus supports offerts à l’art, aux symboles et à la couleur. On distingue ça-et-là des œuvres qui chantent de l’aube à la tombée de la nuit. Des symboles ésotériques, des signes de nos horoscopes tels que poisson et scorpion, le théorème de Pythagore, des pièces de jeu d’échecs, la clé maîtresse du Grand Architecte de l’univers, les 12 nœuds de l’angle droit dans l’ancienne Égypte, ainsi que le Yin et le Yang du taoïsme chinois. À l’arrière, rue de l’Église, deux cœurs offerts comme un pas-de-côté surréaliste.

Ces représentations sont surveillées par des masques qui nous regardent et se cherchent à l’intérieur d’eux-mêmes. Que disent-ils ? Approchons-nous et posons-leur la question. Peut-être y répondront-ils ? N’importe, l’auteur et le gardien de cette façade des Masques, saura vous faire réagir face à ces symboles et valeurs.

Mirall

Ella es va agenollar. En el terra els trossos esmicolats de la seva autoestima. Anys veient com l'hi era trepitjada,

Va unir amb molt d'amor les peces, i a poc a poc,‍ja juntes, es convertiren en un gran mirall.

‍Dins la mirava entre sorpresa i feliç l'ésser més meravellós que mai havia reconegut:

‍‍Ella mateixa.

Marta Texidó Pintura:Raúl Barceló Carreola

Donzella

Donzella d´ esguard intens
De Barcelona a Sardenya
M´ has torbat els pensaments
M has fascinat, dona tendra.

Dolcíssima, penetrant,
Intrigant, inquietant.
Bella, suau , Gentil, única.

Oh, oh, oh estimada Marta,
Oh cos, oh cos, cos d´ amor.

Dona , dona, Dona, dona,
Que encomanes amor foll
De Sardenya a Barcelona.

Donzella d´ esguard intens,
Carn compacta, cos vibrant,
Cos lluminós, coral i aigua,
Esponja, algues, verd i blau,
Profunds ulls negres, foc, foc.

‍

Cel de l'Alguer

Taj Mahal

Els emperadors mogols van ser grans constructors. Palaus i edificis donen prova de la seva perfecció i tècnica. L'Índia, segons Tagore, estava aliena a les decepcions del passat, perquè les seves llars, els seus camps, les seves escoles els pertanyien, els seus trons no els concernien. El jove príncep, governava amb altivesa un Imperi de monjos, rodamóns i famolencs. Alguns pares, fins i tot, venien els seus fills com a esclaus. El jove príncep fill de l'emperador, es va enamorar de, "Mumtaz Mahall", la filla del seu primer ministre. El casament va haver de posposar-se, ja que, com a príncep, abans havia de casar-se amb una princesa. Per fi, el 22 de Març, els dos joves van unir les seves vides. El príncep va pujar al Tron, amb el nom de “Sah Gahan” i es va convertir en un brau soldat i governant clement. Van tenir catorze fills, morint la dona en l'últim part. Des de llavors, desesperat, només va viure per immortalitzar la seva estimada, i va construir el Taj Mahal, el seu mausoleu, emulava els set cels del Paradís. La part central del Taj Mahal, en forma de llàgrima, està entre dues mesquites, flanquejada per quatre minarets inclinats cap a l'exterior. A l'interior, arcs dibuixats, flors entrellaçades amb lletres enamorades. A l'any de la seva mort, el Rei va fer compondre un poema als pits blancs d'una mare que havia alletat tretze fills i que ell mateix va recitar. Als jardins, flors blanques com els cims nevats que ella estimava, blaus com el vel blau que portava el dia que la va conèixer i grogues com la lluna minvant. Llàgrimes d'un home i de tot un poble que en pelegrinatge sospira en silenci. Amb el cor ferit, mirant el mausoleu, deixant constància de fidelitat i amor més enllà de l'eternitat.

És casualitat? Què em va empènyer a escriure sobre el “Taj Mahal” precisament en aquesta data? El meu homenatge per a aquesta bella dona que va parir catorze fills amb dolor, morint a l'últim part. La meva admiració als seus pits blancs i a tants altres de diferents races i de diferents colors que amb tendresa abracen el fill donant-li vida i amor.

Nuria Font i Parés

En nom de Lucrècia de Montserrat Cornelles

The Secret la revista-Edicions fa una clara aposta per l’excel·lència literària presentant aquesta novel·la exquisida de Montserrat Cornelles, una obra que enganxa el lector des de les seves primeres frases i l’acompanya en un trajecte impactant sempre a mercè d’una seducció indiscutible: la que exerceixen els mots sàviament trenats per una autora que demostra un domini extraordinari del llenguatge i dels recursos narratius.

A partir d’una acurada investigació històrica, la figura de Lucrècia Borja apareix en aquesta obra tractada amb un respecte absolut, lluny dels prejudicis que tant de mal han fet a una de les dones més fascinants del seu temps. La protagonista va prenent relleu paraula a paraula en una novel·la que es mastega i que deixarà satisfets tant als amants de les històries de fort contingut com als sibarites de les lletres.

Si sou de paladar exigent, disposeu-vos a assaborir un bon àpat.

‍

Marta Texidó entrevista a Joe Dispenza.

Joe, Com va començar a interessar-se i especialitzar-se en la plasticitat neuronal?

Des de sempre em vaig interessar en el potencial humà des del punt de vista científic i espiritual. Crec que hi ha més en nosaltres del que expressem, llavors quan vaig començar a estudiar la reemissió espontània de les malalties, el que em va succeir i afrontar la possibilitat de no tornar a caminar i treballant i investigant sobre la connexió ment cos vaig començar a veure, a adonar-me que tenim una habilitat natural per al canvi i que el cervell i les nostres cèl lules i el cos ens seguiran si ens posem en el correcte estat mental i si som capaços de mantenir aquest estat mental per un període de temps extens, les nostres connexions neuronals comencen a reorganitzar ja reflectir una nova ment.
Així que crec que va passar més que res de la meva experiència de la vida i de viure-la.

Podría explicar-nos una mica de la interfície cos ment?

La manera més senzilla d'explicar-és que cada vegada que tenim pensaments produïm una química i si tenim un pensament grandiós o alegre, produïm químics que ens van a fer sentir grandiosos i feliços. Per tant, en l'element eteri anomenat pensament activa circuits en el cervell per produir químics que li envia senyals al cos per tal que puguem sentir de manera exacta al nostre pensament. Això vol dir també que si tenim un pensament negatiu o que ens deprecia ens farà sentir infeliços o disminuïts. El moment en que comencem a sentir de la mateixa manera que pensem, aquesta química produeix una certa continuïtat de canvi en el cos i quan ens vam començar a sentir d'aquesta manera perquè el cervell està en constant comunicació amb el cos, comencem a pensar de la forma en què ens sentim ia sentir el que pensem i aquest pensar-sentir sentir-pensar crea el nostre estat de ser. Llavors, comencem a memoritzar estats emocionals que es tornen part de la personalitat i la persona que ha estat sentint i pensant que és infeliç i miserable, insegur, quan diem "jo sóc tal cosa" és quan diem que la ment i el cos estan treballant junts. Llavors si durant 20 anys aquesta persona ha repetit i memoritzat aquest estat d'infelicitat o negativitat, a l'edat dels 35 anys el 90% de la persona es manté en un programa subconscient que memoritza les nostres actituds, comportaments i es transforma en el que som . AQUEST CICLE DE PENSAR I SENTIR és que li ensenya al cos a memoritzar estats emocionals que estan en la ment subconscient, i el cos sap millor que la ment que aquest és un hàbit i l'hàbit més gran que tenim és l'hàbit de ser nosaltres mateixos . Si seguim activant el mateix gen, aquest gen acaba esgotant i el cos comença a produir proteïnes de pitjor qualitat i es malalta.

Ens explicaria de quina manera és possible la regeneració de les cèl lules nervioses? Com es pot "desenvolupar" el cervell?

És una bona pregunta perquè científics, neurocientífics i biòlegs m'han dit per més de 20 anys que el nostre cervell està cablejat amb una certa quantitat de cèl lules nervioses, però avui els científics han començat a entendre que no només podem canviar els circuits del nostre cervell sinó que també podem regenerar les cèl lules en el nostre cervell. L'aprenentatge es tracta de crear noves connexions. Cada vegada que tenim una nova experiència grups de cèl lules es reorganitzen per reflectir el que hem après del nostre entorn. Ara si no aprenem res de nou i no tenim cap experiència nova significa que el cervell roman literalment igual, això significa que si fas les mateixes accions i penses el mateix el teu cervell no canvia, però ningú viu la seva vida en secret, repetint les mateixes accions tot el temps i esperant que la seva vida canviï. Quan comencem a tenir noves experiències, la repetició de ser capaç de crear noves experiències no només organitza el cervell en circuits sinó que les últimes investigacions demostren que mentre l'entorn canviï el nostre comportament continua modificant. Certes àrees del cervell creen el que es coneix com neurogènesi, que és la formació de noves cèl lules nervioses. I aquesta és una gran promesa per a l'ésser humà perquè quan vivim en estrès, en un estat de supervivència, que ens afecta i comença a destruir les nostres cèl lules nervioses. Els últims experiments en Princeton han demostrat que el cervell es pot regenerar.

Es pot desenvolupar el cervell? Com?
Bé el desenvolupament del cervell ha de venir d'aprendre coses, personalitzar perquè puguis tenir una nova experiència.
Tenim 3 cervells que han de passar per els passos de pensar a ser. Però si no apliques el que has après, si no ho demostres, si no canvies el teu comportament d'alguna manera mai podràs tenir una nova experiència i la ment i el cos no canvian en conseqüència. I quan tenim aquesta nova experiència és quan el cervell es reorganitza, però no n'hi ha prou amb tenir l'experiència una vegada, hem de ser capaços de repetir-la, quan som capaços de fer això és quan desenvolupem completament el nostre cervell perquè hem creat una unitat entre els nostres 3 cervells i ens movem al nostre estat del ser.

És possible que els nostres pensaments es converteixin en matèria? Com és la relació de pensar o sentir i sintetitzar molècules, enviar senyals?

D'acord al model físic del quantum el pensament i la matèria estan absolutament correlacionats, no són entitats separades.
No hi ha cap experiment en física quàntica on l'observador no estigui present, el que significa que la ment subjectiva literalment té un efecte en el món objectiu.

És possible llavors fer que la nostra ment treballi millor?
Si comencem a crear nous estats mentals podem tenir més control sobre la matèria,si tenim més control sobre la matèria, tenim més control sobre el nostre destí. Llavors existeix una estreta relació entre el pensament i la matèria perquè els pensaments es transformen en matèria. I si la nostra ment subjectiva pot observar un resultat, observar un destí que desitgem aleshores podríem realment començar a tenir més control de la nostra vida. El pensament és la càrrega elèctrica i el nostre sentiment és la càrrega magnètica en el camp quàntic, llavors el que penses i el que sents crea un camp electromagnètic que literalment comença a interactuar amb totes les partícules.

Vosté parla també de la "plasticitat genètica" que vol dir?

Plasticitat genètica significa que igual que en el cervell, hi ha diverses àrees del nostres gens que són molt plàstiques, canviables, que podem tenir alguns gens encesos i altres apagats, i els mantenim així depenent de com pensem i sentim. Per tant canviem els nostres sentiments i pensaments, a la mateixa correlació en que podem apagar vells gens i encendre nous gens.

Quin element li dona a vostè la confiança o l'esperança que és possible la remissió de malalties aparentment incurables?

Crec que la primera exposició que vaig tenir va ser la meva pròpia experiència personal. Em vaig haver d'enfrontar a una cosa molt seriosa i amb molt mal pronòstic, tenia la meva esquena totalment trencada i aquí va ser quan vaig començar a fer canvis personals en el meu interior i vaig notar que el meu cos responia a poc a poc. Em vaig jurar a mi mateix que si aconseguia tornar a caminar passaria la resta de la meva vida estudiant les connexions ment-cos i el potencial humà.
Degut a això en començar a estudiar persones amb diferents malalties com càncer, diabetis, depressió etc. quan vaig començar a entrevistar-les, vaig començar a veure l'evidència del camí que havien pres per millorar. Com a resultat per a poder entendre la correlació, vaig tornar a estudiar i vaig obtenir el títol en neurociència per poder explicar el que succeeix en el cos i en la ment.

Podria descriure des d'on sorgeix aquesta certesa a la qual va accedir? De què es va anar donant compte? Què va confirmar? Què el va sorprendre? Què va descartar o rebutjar?

Una altra pregunta molt bona. Tinc una ment molt científica i m'agrada veure l´evidència i degut a que sóc algú analític no puc només abraçar una filosofia i després no començar a investigar si el resultat està en realitat succeint. He descartat moltes coses en que la gent creu.
Vaig començar a veure que els éssers humans som unes meravelles amb una gran habilitat per a inventar i crear, llavors quan les persones enfronten una crisi o una situació difícil en les seves vides crec que és la primera vegada que es prenen seriosament el canvi i quan ens prenem seriosament el fet de voler fer un canvi personal comencem a buscar la persona que realment volem ser, i a saber què no volem més ser, ni sentir, ni actuar. Aquest és el procés de desaprenentatge de canvi, hem de desaprendre els nostres pensaments, accions i sentiments.
Llavors la idea de reinventar de reinventar una nova cèl lula, de tornar-se algú més és completament possible si entens amb una mica de ciència i filosofia com això és possible. La gent es pot literalment convertir en algú més gràcies a que el nostre cervell és tan adaptable i canviable. El procés de desaprenentatge i de tornar a aprendre trenca circuits en el cervell i es reinventa o aflora, això va més enllà del pensament positiu. Això no es tracta d'algun principi psicològic de pensar en positiu, perquè la majoria de la gent que pensa positiu sent de forma negativa.
Això es tracta de reacondicionar el cos cap a una nova ment i fer que el cervell funcioni en freqüències diferents per crear una nova ment i cada vegada que el cervell treballi de manera diferent estem creant una nova ment.
Ara per poder ser capaç de mantenir aquest estat de ment i cos independent de les circumstàncies en la nostra vida permet que el cos i la ment influencien no només la nostra salut.
Es un procés pas a pas confirmar les meves creences que això és possible i al mateix temps començar a descartar certes creences i sé que no és un procés fàcil el de canviar, però és possible canviar si la necessitat de que estiguem en una crisi.

Per què emmalaltim? Quin és el sentit de la malaltia?

Solen dir que els gens causen malalties i en cert grau això és cert. Un company anys enrere va començar a dir que en realitat no són realment els gens que creen la malaltia, sense l'ambient que activi els gens que causen la malaltia i novament fins a cert punt això és absolutament veritat.

Però, per què llavors quan dues persones estan exposades als mateixos gens i ambient, a una li dóna càncer ia l'altra no? Hi ha d'haver, sens dubte, algun tipus d'ordre intern del que passa, podríem dir llavors que és l'ambient intern en el qual fem la nostra pròpia química, i que hi ha un cert ambient extern que causa que certs gens produeixin la malaltia, llavors ens emmalaltim perquè vivim en estat d'estrès, 90% de les persones que recorren a un centre hospitalari en el món occidental ho fan en relació a un desordre relacionat a l'estrès, i l'estrès és quan vivim en un estat de supervivència, la qual cosa significa que vivim molt enfadats en el nostre ambient.

És l'estrès el qual comença a motivar enormes quantitats d'energia per a que el cos davant una situació d'emergència en l'ambient, perquè s'ocupi d'alguna cosa en el nostre món extern del que ens hem de protegir.
Aquests químics de l'estrès són els que continuen mobilitzant gran quantitat d'energia, i quedem sense energia per a protecció interna. La base és l'ordre i el balanç intern i la resposta a l'estrès ensorra el nostre cos i el balanç químic normal. Si continuem fent el mateix, mai podrem recategorizar aquest ordre .... El fet de no ser capaços d'apagar el nivell estrès comença a produir la malaltia i si aquests camps d'estrès que estan connectats a les emocions d'enuig, tristesa, frustració, dolor i por, comencen a desregular els gens, el cos crea la malaltia .

Llavors la pregunta clarament és: com ens sortirem d'això?

Quan comencem a pensar sobre un fet futur i ens preparem per a ell, esperem que l'esdeveniment succeeixi o es anticipi. Encenem la resposta a l'estrès i si ens obsessionem amb una experiència passada, que va succeir diguem fa 25 anys i la comencem a recordar produïm exactament la mateixa química en el cervell i en el cos.
El que la gent no sap és que quan vam comencem a pensar sobre el futur ja anticipem el pas següent, ja preparar-nos, comencem a esfonsar l'equilibri químic i corporal i produïm la malaltia.

Llavors la pregunta és si el nostre passat ens pot emmalaltir, pot també millorar-nos?

Sí i és molt simple. El que ens fa tan creatius com a éssers humans és que podem literalment canviar d'opinió en qüestió de segons i passar de la felicitat a la tristesa, i quan sentim felicitat o amor, aquest sentiment es reflecteix de fet en el cos. Condicionem el cuir als estats de felicitat, però la majoria de les persones condiciona el cos al dolor i al sofriment i així és com el procés de crear estats de felicitat requereix primer un recondicionament del cos a una nova marca.
La meva feina és ensenyar-los a les persones a memoritzar nous estats emocionals com també a que aprenguin a eliminar de la memòria dels estats emocionals negatius.

Les cèl lules del cos estimen la informació nova, estimen els nous químics i si mantenim la mateixa química en el nostre cos memoritzats un estat de ment i cos, comencem a mantenir un programa cel lular en el mateix nivell llavors premem botons genètics que hem heretat de nostres pares que poden crear malalties.
En altres paraules si no canviem les nostres ments, tard o d'hora acabarem pensant, actuant i sentint com els nostres pares.
Sabem des d'un punt de vista científic que si la consciència té influència sobre el gen, que el gen està regulat per diferents estats de consciència. Quan abracem nous i més alts estats de consciència, millors estats d'amor, inspiració, alegria compassió, aquests estats es tornaran nous gens. Però no és suficient tenir l'experiència una vegada per començar a sentir compassió, la cèl lula ha de reprogramar-se i per això hem d'ensenyar a les persones a crear nous estats de la ment, a reprogramar.
El canvi és una cosa visceral, hem de sentir-lo en el cos, el coneixement i la informació són per a la ment i les experiències per al cos, llavors hem d'educar el cos i la ment, i quan les persones aprenen a fer-ho tornen a prendre el poder.

Crec que la resposta és molt simple.

En el passat vaig estudiar amb persones que havien estat malaltes. Totes creien que era un poder, una intel ligència que els havia donat vida, i que podien connectar aquesta intel ligència al cos i donar-li ordres, era un missatge que aquesta intel ligència començaria a treballar amb ells en el procés i els ajudaria.
En segon lloc és que les persones es donaven compte de que havia estat el propi descontrol i mal maneig dels seus pensaments, actituds i sentiments dels que havien creat la seva malaltia.
En altres paraules, els seus 20 anys de patiment havien començat a posar-los malalts.
I han de començar a ser ells mateixos, i és en el procés de pensar i de sentir que comença el canvi, comencen a eliminar de la memòria aquelles emocions.

Aquestes persones inicien el procés de reinvenció, a reinventar-se a ells mateixos pensant diferent, i quan fem que el cervell treballi de manera diferent hem construït una nova ment.

A mesura que es tornen conscients a través del procés de concentració comencen a sentir-nos diferents, aleshores aconseguim tenir una nova ment i cos que treballen junts.
Aquesta és la nova plataforma per al futur, en els qui ells es transformarien. En el procés introspecció i concentració, en aquest moment en el qual ens tornem tan conscients dels sentiments i del que fem és quan el cervell captura els pensaments i sentiments i es reorganitza. La persona llavors es surt d'aquest estat de supervivència.

El procés de canvi ... podem mesurar el canvi mesurant com el cos i la ment responen. Recorda que l'hàbit és quan el cos es converteix en la ment, canviar és sobreposar el pensament al sentiment, el canvi és pensar sense importar les circumstàncies de la nostra vida, mantenir un estat modificat en el qual la ment i el cos treballen junts .

El procés del canvi requereix familiaritzar-se amb ell, tornar-se conscient, conèixer-nos, ser conscients del que era inconscient.
Si aquest 90% qui som existeix en un programa automàtic en el subconscient hem de seure'ns, observar, eliminar l'entorn, entendre com ens sentim i començar a tornar-nos conscients de com ens sentim, actuem o pensem a nivell del inconscient i tornar-ho conscient, això vol dir la paraula meditació, familiaritzar-se.

Si ets capaç de reinventar-te, memoritzar aquests nous estats de la ment i reacondicionar el cos d'acord amb ella, diem que t´has familiaritzat amb una nova cèl lula.

‍

‍

‍

‍