Daniel Gabarró

11-22 Señales que te alertan de tu cambio de conciencia.

Es común en muchos que inician el proceso de despertar, comiencen a percibir señales que no logran en un principio descifrar, se sienten contrariados ante la repetición y la insistencia de estas señales en forma de series numéricas. El comienzo súbito de caer en la cuenta, de ver y volver a ver, una y otra vez esas señales, les da que pensar, que algún significado deben tener, algún motivo que se les escapa debe haber en el hecho de que ciertos números estén de pronto presentes en sus vidas casi de forma constante, que estos aparezcan y no cejen en su empeño. Tanto es así, que comienzan a buscar, informarse e intentar aclarar sus mentes, encontrar pruebas que digan que no están perdiendo la cabeza y que aquello que les ocurre no obedece a la casualidad. Si existe un número que se ha llevado la palma en este despertar de la población, sin duda este ha sido el 11.

Desde hace unos pocos años el 11, ha sido el representante mayoritario de todo aquel, que empezaba a comunicarse con algo, que se escapaba a su comprensión. Estaba claro que estaba recibiendo mensajes pero de quien. A poco que buscas explicación, tienes dos vertientes, la matemática que te explica que el 11 se encuentra repetido en la creación, en los eventos y en nuestras vidas o la espiritual en la que te dice que esas señales son el lenguaje de los ángeles, los guías o cualquier ser iluminado, para un escéptico, alguien que vivía sumergido en el sistema, ambas teorías se antojan complicadas de asimilar. Pero existe un extraño mecanismo que provoca que miremos y fijemos extrañamente la mirada en determinados momentos, a unos números que, o bien en relojes o bien diseminados por la calle, provocan que nos planteemos seriamente todo aquello, que en un principio podríamos tomarnos como cosas mas propias de un perturbado.
Ver series de números 1 o 11 como el famoso 11:11, debe ser considerado como el inicio y el desencadenante de todo, en realidad nuestra conciencia nos está avisando que estamos cambiando nuestro estado, que estamos abriendo nuestro canal intuitivo a la comunicación con lo sutil, que si prestamos atención y seguimos por el camino que hemos iniciado esta comunicación comenzara a desarrollarse y a crecer. Esta alarma, nos indica que ha llegado el momento de ponernos en alerta y comenzar a centrarnos en lo verdaderamente esencial en nosotros, nos avisaran de que nuestras vidas sufrirán cambios abruptos, nuestro cambio conciencial, atraerá a seres afines (ser-afines) y expulsara de nuestro circulo a esos seres no afines. Estas señales, se repetirán una y otra vez hasta lograr tu atención y una vez lo hayan logrado, insistirán para que comiences a tirar del hilo y empieces tu proceso conciencial, la búsqueda que provocara, no solo que despiertes a otra realidad que desconocías, si no que empieces a conocerte y comiences a recordar.
Comenzaras a detectar las sincronías, el tejido de la realidad, de lo aparente y palpable, llegara a ser predecible a niveles bajos, esto quiere decir, que serás capaz de saber el resultado de pequeñas decisiones que tomes a corto plazo, las consecuencias de tus actos serán mas evidentes, sabrás que eso es así, porque hiciste algo que provoco que se enlazara y se desarrollara de esa forma. Has despertado a la sincronicidad, ya sabes que no existe la casualidad y todo es una concatenación de causalidades, nada esta al azar, todo se relaciona y todo va íntimamente unido. Según vayas adentrándote en esas sincronicidades y vayas aumentando tu capacidad para distinguirlas, tu capacidad de predicción será mayor, esto no quiere decir, que vayas a predecir el futuro, no, esto quiere decir, que podrás preveer las consecuencias de tus actos, antes de que tomes la decisión de llevarlos a cabo.

Tras pasar por todos los estadios iniciales comenzaras a recibir otra tanda de señales insistentes esta vez el 11 comenzara a ceder terreno al 22. Este número nos indicara que hemos iniciado el cambio en nuestra conciencia definitivo, nuestro canal intuitivo esta permanentemente abierto y estamos preparados para comenzar a trasformar nuestras vidas, el universo tiene todos sus sentidos puestos en ti y en lo que pidas, eres consciente de lo que creas y estas comenzando a culminar tu experiencia en la apertura conciencial. El 22:22 te perseguirá y te indicara que ya no hay vuelta atrás si continuas en tu trabajo, el universo al completo ha visto tu brillo y esta pendiente de ti, ahora más que nunca eres responsable de aquello que decretas y tu participación en la creación. Al iniciar tu leve iluminación atraerás elementos negativos, entes que intentaran hacerte retroceder de algún modo, debes estar preparado si esto se produjera, no tener miedo y ser consciente que las entidades negativas, pondrán todos sus medios para que vuelvas al redil, no debes caer en las redes del ego ya que es posible que te hagan creer que eres elegido y no es así. Todo esto llevará consigo una crisis en el que tendrás que someter todos tus esquemas a reflexión, tirar muros de programación mental, creencias y refutabilidades que deberás tirar abajo, para poder avanzar.

‍

La cosecha de almas

Meditació en català

Fotografía: Pintura Francesc Blanchart

La atención plena es un súper poder

Fotografía: Pintura Marta Texidó

Viu seguint la teva pròpia brúixola

La saviesa ens ensenya que tot el que ens va succeint té un profund significat, moltes vegades no entenem exactament el perquè de les coses, però solament per ignorància pensarem que la vida funciona per casualitats.El que veiem avui no és per casualitat, sinó que és el resultat de què hem pensat, dit i recreat en el passat. 

Construïm el nostre particular "poder de l'ara". Pensem tots junts en la pau, no hi ha res més potent que la força de molt pensant el mateix, pau en el present, pau per a cada dia.

El rellotge ens marca totes les hores del dia que volem omplir a costa de no sentir-nos sols, i invertim molt temps davant del televisor, de vegades sense veure res. 

Oblidem-nos cada dia una estona del rellotge i connectem-nos amb la nostra brúixola interior, i meditem si estem en el camí que ens dirigeix al nostre destí.Invertim el nostre temps lliure a ajudar als altres, donar és rebre, i no hi ha res que ens aporti més a la vida que donar a la nostra família, als nostres amics, a qui ho necessita.Estem entrant en una època molt bona, en la que cada vegada hi ha més persones en tot el món que s'uneixen amb llaços invisibles, donant suport, optimisme, felicitat, ajuda i construint un món molt millor, amb missatges de pau, amor, harmonia. 

La llum existeix i la seva absència és la foscor.

No podem oblidar que som éssers espirituals i que podem decidir quina actitud prendre en la vida, tots tenim un enorme potencial positiu encara per descobrir. 

Els pensaments i sentiments positius ens ajudaran a afrontar qualsevol circumstància de la vida amb altra perspectiva.

Sorprèn-te cada dia de la bellesa del cel, del color de les flors, de la frescor de la brisa i de la generositat del sol i sent que ets part de la creació, observa que les coses més senzilles de la vida comencen a tenir sentit.

Fes cas de la teva brúixola interior, no falla mai.

Text i pintura: Marta Texidó i Font

El milagro más grande del mundo-Og Mandino

 

Fotografia: Pintura Marta Texidó

La bibliotecària del front

Primavera del 1938. Una jove auxiliar de la biblioteca popular de Canet de Mar viatja per primera vegada al front en el bibliobús, una biblioteca ambulant creada per portar llibres als combatents de l’Exèrcit de l’Est de la República i als ferits que es recuperaven en els hospitals de la rereguarda. El bibliobús va recórrer Catalunya de punta a punta, de la costa al Pirineu i sempre condicionat pels bombardeigs i els moviments de les tropes. Aquesta és l’aventura de l’Aurora Díaz-Plaja i també la de les seves companyes bibliotecàries, noies valentes de vint i pocs anys, compromeses amb el seu temps i la seva gent, per a qui la vocació professional estava per damunt dels perills de la guerra. En el temps del bibliobús germinarà la llavor de l’Aurora Díaz-Plaja, que esdevindrà després una pionera i referent inqüestionable del foment i la divulgació de la literatura infantil del nostre país.

Josep Miracle i Collmalivern

Josep Miracle i Collmalivern (Calella, 18 de juliol de 1959) és poeta. L'any 1994 va ser proclamat Mestre en Gai Saber dels Jocs Florals de Muntanya de l'Agrupació Excursionista Icària, al Casino l'Aliança de Poblenou de Barcelona, en aconseguir els tres premis principals: l'Englantina d'or (1990), la Viola (1991) i la Flor Natural (1993). Actualment, Miracle és el secretari dels Jocs Florals de Calella i president de l'Associació Amics de la Poesia de Calella,[1] l'entitat que va recuperar l'any 1989 aquest certamen literari històric inaugurat el 1908,[2] i que des de llavors els celebra anualment.[3] El poeta maresmenc ha publicat diversos llibres de poesia entre els quals en destaca 'Amb llum pròpia', un recull dels seus poemes editat amb motiu de la celebració del seu 50è aniversari.[4] Els Jocs Florals de la Ginesta d'Or del Rosselló celebrats l'any 2008 van distingir Josep Miracle com a guanyador del premi Albera amb el seu poema 'Passeig per l'arbreda'.[5] L'any 2014, amb el seu treball 'Com una fulla d'arbre', va rebre el primer premi en la categoria d'adults en l'onzena edició del concurs de Poesia Francesc Blancher.[6] El mateix any es va proclamar guanyador del Certamen Poètic sobre Música i Cant Coral d'Igualada amb el poema 'Partitura íntima'.[7] També ha estat el guanyador (ex aequo) en la categoria individual del Premi Ciutat de Calella 2015.[8] El 2024, Josep Miracle va ser distingit amb l'Englantina d'Or per la seva obra 'Llegenda i memòria' en els 46ns Jocs Florals de la tardor, celebrats al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona. L'any 2025 va obtenir la Viola en els mateixos Jocs amb el seu díptic de sonets 'La veu del temps'. https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Miracle_i_Collmalivern

Sentiments

Miro de distreure el pensament en coses que no siguin de tu. Per això miro de pensar en les grans paraules que algú ha dit alguna vegada en algun poema d'algun llibre, que és com si formés part d'algun òrgan important del propi cos. Com si fos la llar del meu cor. Jo ja sé que tinc la sort de saber on són les grans paraules. Jo puc trobar-ne - ara que les necessito - per sobreviure. Són les paraules que toquen la fondària de la terra d'on sóc. Són les paraules de Vinyoli que travessen l'angoixa i em porten al retrobament de la pròpia maduresa.

Marc Freixas, 15 juny 2022

Dietari del meu caos poètic

-- llibre inèdit -

‍

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Les meves arrels

Fotografia: Pintura Marta Texidó

El placebo eres tú de Joe Dispenza

“El placebo eres tú es un auténtico manual de instrucciones para provocar milagros en tu cuerpo, en tu salud y en tu vida.” Christiane Northrup La mente posee unas capacidades asombrosas. No solo es capaz de transformar la experiencia sino también de influir en la materia: tomando el control del pensamiento y las emociones podemos reprogramar nuestras células; poseemos la maquinaria biológica y neurológica necesaria para hacerlo. Esta es la premisa del nuevo libro de Joe Dispenza, el científico que saltó a la fama con el impactante documental ¿Y tú que sabes?. Un placebo es una sustancia sin ningún poder farmacológico que, sin embargo, provoca un efecto positivo en el paciente. ¿Qué pasaría, pregunta Joe Dispenza, si las personas creyeran en sí mismas en vez de confiar en algo externo? Apoyándose en los últimos hallazgos científicos, Dispenza nos ofrece infinidad de ejemplos de las posibilidades de la mente para provocar cambios. Lo que es aún más interesante: nos enseña a utilizar la denominada “ciencia de la transformación” para ejercer nuestra capacidad innata de creación en nuestro cuerpo... y en nuestra vida.

‍

Fotografia: Joe Dispenza-Marta Texidó

‍

Les lletres a la meva vida

Fascinada per l'olor del paper

Jo vaig néixer en una petita impremta en el barri del Coll de Barcelona, al carrer Mora la Nova, 9. En allà, enquadernaven molts llibres i revistes. I molts anys abans les famoses etiquetes engomades "rodixeta" que va crear el meu avi en Ramon Texidó.
En Ramon Texidó encara és recordat per la seva bondat amb els seus treballadors i a més tenia un gran sentit de l'humor.
No vaig tenir la sort de conèixe'l, ja que va morir uns mesos abans del meu naixement. Vaig ser la tercera nena i per molt poc no em posen de nom Ramona, a Deu gràcies, per allò de la "Ramona Petxugona".

El meu pare ens passejava per l´impremta amb el "toro" i amb els meus germans moltes vegades jugàvem amb muntanyes de retalls de paper sobrant. Sempre m´he sentit fascinada per l´olor del paper, de la cola, i dels llibres, que m´han acompanyat sempre d´una manera o altra.

A la part de dalt de l´impremta teníem la casa, la que sempre hem anomenat "la casa vella" amb certa nostàlgia de temps molt feliços.

Hi havia un antic piano que el meu pare tocava amb emoció, sortosament la música i les lletres ens van acompanyar des de ben petits.

Per això, sento ara que el meu camí va en una nova direcció i que mai és tard per ser el que havia de ser... Editora de The Secret la revista-Edicions.

Marta Texidó

El Viatge interior-Joan Tuset

El Viatge interior

Hi ha un viatge cap a un món interior. Un camí que no és físic. És un despertar interior, ja que s'ha de mirar cap a dins d'un mateix. Qui mira cap a fora somia, el que mira cap a dins desperta.

Aquest viatge el fem sols i cal estar atents per adonar-nos del que sentim. El silenci i el buit ens transporten a llocs invisibles, a les silencioses aigües interiors, on viurem diverses transformacions i arribarem a la caiguda de les màscares, deixant de banda les coses supèrflues i finalment, a l'alliberament, la plenitud de l'esperit i a trobar-nos a nosaltres mateixos.

‍

El Viaje interior

Hay un viaje hacia un mundo interior. Un camino que no es físico. Es un despertar interior, ya que hay que mirar hacia dentro de uno mismo. Quien mira hacia fuera sueña, el que mira hacia adentro despierta.

Este viaje lo hacemos solos y hay que estar atentos para darnos cuenta de lo que sentimos. El silencio y el vacío nos transportan a lugares invisibles, a las silenciosas aguas interiores, donde viviremos diversas transformaciones y llegaremos a la caída de las máscaras, dejando a un lado las cosas superfluas y finalmente, a la liberación, la plenitud del espíritu y a encontrarnos a nosotros mismos.

Le voyage intérieur

Il y a un voyage vers un monde intérieur. Un chemin qui n'est pas physique. C’est un éveil intérieur, puisqu’il faut regarder à l’intérieur de soi. Qui regarde à l'extérieur rêve, qui regarde à l'intérieur s'éveille.

Nous faisons ce voyage seul et nous devons être attentifs pour réaliser ce que nous ressentons. Le silence et le vide nous transportent vers des lieux invisibles, vers les eaux intérieures silencieuses, où nous connaîtrons diverses transformations et parviendrons à la chute des masques, laissant de côté les choses superflues et enfin, à la libération, à la plénitude de l'esprit et à nous retrouver nous-mêmes.

The inner journey

There is a journey to the inner world. A path that is not physical. It’s an inner awakening, since you have to look inside yourself. Who looks outside dreams; who looks inside awakes.

We are on this journey alone, and we must be attentive to realize what we are feeling. The silence and emptiness transport us to invisible places, to silent inner waters, where we will experience various transformations and achieve the fall of masks, leaving aside superfluous things, and finally, liberation, the fullness of spirit, and finding ourselves.

Joan Tuset

https://www.joantuset.com/

‍

‍

El sentiment de culpa

Quan una persona realitza una acció que transgredeix una norma, apareix una senyal d'avís. Aquesta senyal la percebem com una sensació de dolor, inquietut, que és el que s'anomena: sentiment de culpa.

El sentiment de culpa, és en la seva essènica, necessari i útil donat que ajuda a corregir i ens evita problemes més grans. La funicó principal d'aquest component és a llarg termini, disminuir el patiment i no augmentar-lo.

ADONAR-NOS

Quan aprenem a escoltar i utilitzar la senyal adeqüadament, reestablim l'equilibri perdut i això redunda en benefici de tots.
En canvi, quan no aprenem a escoltar aquesta senyal, patim molt i no resolem res. Per tant per comprendre el problema de la culpa és important aprendre a distingir entre un bon i un mal aprofitament d'aquesta senyal

ALGUNES ORIENTACIONS PER ELIMINAR LA CULPA

- Tenir en compte el que s'està perdent per culpa de viure en el passat, intentar entrenar la consciència en l'aquí i ara.
- Fer front als problemes
- Buscar en l'interior la pròpia aprovació: sense esperar que els demés estiguin d'acord amb les nostres decisions personals.
- Anotar (quadern, agenda) les ocasions en les que t'has sentit culpable: quin va ser el motiu, quan ha passat i amb qui. D'aquesta manera podràs conèixer la teva zona de sensibilitat i analitzar-la bé.
- Reconsiderar el teu sistema de valors: distingir-los entre aquells que han sigut imposats i els que realment acceptes. Aprèn a viure segons el teu pròpi codi ètic, en conseqüència et sentiràs millor i no hauràs de fingir ni transgredir.

Raquel Casellas

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Vic-La ciutat dels sants

Creu-me amic no hi ha res com la plana de Vic"

Fa molts anys vaig tenir la sort de visitar la ciutat de Vic amb el meu avi, sempre enamorat de la seva ciutat natal, malgrat haver viscut pràcticament tota la seva vida a Barcelona. La ciutat de Vic es mereix ser visitada doncs té un dels conjunts medievals més suggestius de Catalunya. El centre del nucli antic és la plaça del Mercadal o plaça Major, que destaca diversos edificis modernistes, arcades i torres. els monuments més importants son: La Catedral de Vic i El Temple romà. ç L'any 1900 Josep Maria Sert rep l'encàrrec per decorar la catedral neoclàssica de Sant Pere de Vic, que serà la seva gran obra i la realització el portarà la major part de la seva vida. Per a aquest projecte Sert va concebre una decoració que, sortint de darrere de l'altar major, es desenvoluparia per tota la catedral, amb una temàtica que podria definir-se com d'exaltació triomfal de l'Església. Es discuteix quina va ser la primera església catedralícia de Vic, si Sant Pere Apòstol o bé Santa Maria la Rodona. Durant segles els bisbes celebraren la primera Missa de Nadal a Santa Maria i la tercera, a Sant Pere. L;a molt antiga església de santa Maria fou reconstruïda des dels fonaments pel canonge Guillem Bonfil el 1140, i fou consagrada quaranta anys més tard pel bisbe Pere de Redorta. Hom l'aterrà el 1787 per fer espai per a la nova catedral. El germà del meu avi en Josep Font i Palmarola es considerat com un dels vigatans més il.lustres per la seva aportació al mon de la música i la cultura.Josep Font i Palmarola -en ocasions citat incorrectament Palmerola- (Vic, 28 de maig del 1898 -- Barcelona, 27 d'agost del 1960) va ser pianista, compositor i pegagog musical.Va estudiar al conservatori de música de Vic amb Joan Baptista Espadaler i Colomer. Es dedicà a la composició i a l'ensenyament musical. Fundà i dirigí el Cuadro Juvenil de Arte (1943-1945), fou fundador i director de l'Orquestra Franz Schubert (1935-1936, 1952-1960; posteriorment se'n va fer càrrec en Joaquim Giró) i del Trio Schubert (1946-1949, amb Lluís Chalaux i Juan José Chalaux), i dirigí la Banda de la Creu Roja de Barcelona (1955-1960). Va ser sots-director del Gran Teatre del Liceu (?-1960). Col·laborà en revistes d'arreu (com Enllà i Llum: Butlletí del Casal Català de Ciutat de Mallorca en els anys 30, Rumbo i Centro Cultural de la Cruz Roja Española en els anys 40). També ensenyà música en diverses institucions educatives, com les "Escoles Guimerà". Aplegà una col·lecció d'instruments i documents musicals, i tenia una especialització en la confecció de cilindres per a caixetes de música, que feia per encàrrec d'empreses suïsses. Escriví més de 80 sardanes (moltes de les quals per a orquestra), cançons, ballables, obres de teatre i quasi tres-cents temes per a goigs, però una part d'aquest material es perdé durant la guerra civil espanyola. El seu fons documental es conserva a la Biblioteca de Catalunya, i els instruments que aplegà formen part del Fons Font Palmerola - Currius del Museu de la Música de Barcelona.

Mindfulness-Atención Plena

El mindfulness, conegut en català com a atenció plena o consciència plena, és una pràctica mental que consisteix a centrar l'atenció en el moment present d'una manera conscient i sense fer judicis de valor.

Aquí tens els punts clau:

• Definició: Significa "ment plena", la qual cosa implica viure el present amb intensitat i profunditat, sentint-se conscient de les pròpies emocions, pensaments i sensacions.
• Origen: Té els seus orígens en la meditació budista, però s'ha adaptat com a tècnica secular per reduir l'estrès i millorar la salut mental.
• Objectiu: Entrenar la ment per redirigir els pensaments i reduir l'estrès.
• Beneficis: Ajuda a l'autoconeixement, el benestar general i a estar realment present en el "aquí i ara". 
• El terme s'ha popularitzat com una eina per al benestar emocional i el desenvolupament personal.

Fotografia: Pintura Marta Texidó

What is Reiki?

Dr. Usui pursued a personal quest that ultimately led to epiphanies about the way energy promotes healing. He used his reiki techniques to heal people, and taught them to students who would carry on the practice.</p><p>Derived from the Japanese words for spirit (rei) and energy;(ki), Reiki is a non-invasive technique for stress reduction and relaxation that also promotes healing. An alternative therapy that can be done with hands-on or remotely, Reiki involves visualization techniques to connect to the energies within and around the body.It has a healing effect that can be conducted in a defined way for specific ailments or in a general way to achieve the general harmonization of our being. Reiki is a completely natural method used with the intention of regaining and maintaining health. Reiki is a system that teaches us to recognize the power that we have within us and that helps us modify, improve and enhance our energy with the purpose of improving and harmonizing our general health. Reiki is very simple and natural, it does not require any type of equipment or tools, nor does it require a special place or environment. Reiki is used personally and to treat others. Applied to oneself, Reiki is a very effective tool for releasing tension, reducing stress and promoting relaxation. Helps eliminate toxins and energy blockages resulting from negative emotions.In Reiki the whole body is treated, not only what we know as the physical body but also the energy field. Reiki works with the process of energy circulation to increase, restore and harmonize the general well-being of the person. While it involves a spiritual frame of mind, Reiki is not affiliated with any religion. To learn Reiki it is not necessary to have any previous training or instruction in any area of ​​health or natural healing methods. You only need your will and your determination to practice healing first on yourself and then , if you choose, on others.</p><p>The practice has been embraced globally, well beyond its beginnings in Japan. Now, it’s practiced in hundreds of hospitals around the world, and many RNs routinely combine Reiki into their nursing work. Healthcare professionals believe Reiki helps patients heal faster, with less pain. It helps patients keep a better mental attitude, and reduces the negative effects of medication and other medical procedures. </p><p>Through meditation, visualization techniques, and the power of human touch, Reiki accesses the body’s energies, and their relationship to the universal energy of life. </p><p>We are more than just a mind and a physical body - We are universal energy .

Eva T.Font

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Virolai - Escolania de Montserrat

 

Vida rota

Nota de l’autor:

Cal entendre aquesta poesía com un treball presentat a un taller d’escriptura temàtic sobre l’escriptora sueca Sonja Akesson (1926-1977). L’estil de l’escriptora es caracteritza per el tractament de la desigualtat en la vida diària entre home i dona i cal enmarcar-la dins l’època. A la seva obra Husfrid,(1963) publicada en Inglés amb el títol “Domestic Peace”, al seu poema “Aktenskapsfragan” (la questió matrimonial) l’autora compara el matrimoni amb l’esclavitud, fet que repeteix sovint a tota la seva obra que, per cert, va ser molt ben acollida pel moviment feminista de l’època. La seva trajectòria personal presenta una complicada vida sentimental amb tensa relació amb l’alcohol, canvi de parelles, infidelitats, conflictes emocionals i angoixa existencial. Va morir als 51 anys. Sembla que l’única obra seva traduïda al castellà, a dia d’avui, es “Vivo en Suecia”.

No creo en el amor

Ni estoy segura que exista

No conozco a nadie realmente feliz en el matrimonio

Como mucho, no les va mal...y nada más

¿En realidad existe el amor?

Pasada la estúpida época del enamoramiento

Cae la realidad como una losa

Se vive el día a día... transcurre el tiempo

Y cuando te das cuenta ya es muy tarde...demasiado

Los hijos te tienen atada y no le ves salida

Mi hombre no me quería y se fue con otra

Tendría que haberme ido yo

Pero recibí una educación anticuada

Estaban los chicos y no había el otro

¿Con el otro me hubiera ido?

Empecé muy joven, demasiado

Vivir con mis padres me encadenaba

Huir con mi chico no fue la solución

El alcohol tampoco, el suicidio... no pude

¡Soy cobarde!

Nunca pasó el cartero

Tampoco mi libertador

Raül Riatós

L'olivera

 

L'olivera fa olives

per fer amanides

són tan bones

que no t'ho imagines.

Iulia - 8 anys-Premi Sant Jordi de l'escola

Embruix de lluna a Sicília

Toronto, juliol del 2016

T ‘enyoro filla, t’enyoro molt...

Ara mateix acabo de parlar amb la meva filla Silvana, que es diu així en honor a l’actriu Silvana Mangano, la dona més sexi que he conegut mai, amb permís de l’Annalisa Sorrentino.

La meva filla m’ha dit que s’ho estan passant molt bé a Itàlia i que Nàpols és una ciutat molt seductora, però que fa molta calor. Que ahir van anar a Pompeia i que aquest matí han pujat al Vesuvi, i que a ella una mica més i li agafa una lipotímia. I que demà viatjaran a Sicília, d’on són els avis d’en Mauro.

-... Ara t’envio per whatsapp una foto del carrer on vas viure, que és ben estret i una mica claustrofòbic, i de l’hospital de Nàpols on jo vaig néixer. Ha estat com tornar a casa meva. La sabateria que em vas dir, encara existeix, però li han canviat el rètol. He aprofitat per comprar-me unes sandàlies ben maques i a la meitat de preu de les que em vaig comprar a Florència, que em vaig deixar oblidades a Roma. A la dependenta, una noia si fa o no fa de la meva edat, li he preguntat si coneixia la Sandra Martinelli i m’ha dit que sí, però que ja feia molts anys que vivia a Gènova.

Nàpols, quants de records, la conec com el palmell de la meva mà. I Sicília, on vaig conèixer l’Annalisa, i on vaig viure la nit més bella de la meva vida. Que se n’haurà fet d’ella. Fa tant de temps, que a vegades penso si ho he somiat i si aquella nit amb l’Annalisa és fruit de la meva imaginació.

No! No ha estat cap somni.

Era l’any 1984.

Tot va passar en un hotel al nord de Palerm, on havíem estat convidades al casament d’en Giorgio i la Valentina. L’Annalisa i jo no ens coneixíem de res i ens va presentar un amic comú, en Paolo Branduardi.

No feia ni una setmana que m’havien donat vacances a la feina.

L’Annalisa em va preguntar si jo era francesa.

-Ho dius per què em dic Xantal? Sóc barcelonina i fa tres anys que visc a Nàpols; treballo de recepcionista en un hotel.

L’Annalisa em va dir que era arquitecta i de Milà i que feia quatre anys que vivia a Palerm i que se sentia ja mig siciliana.

Us estalviaré els detalls del banquet de noces i passaré directament a la ballaruga i el que va passar després.

A la sala de ball hi feia una mica de calor i en acabat de ballar, l’Annalisa i jo vam sortir al jardí de l’hotel. Recordo que hi havia una piscina rodona i unes escales, per on s’accedia a una petita platja, que en aquelles hores de la nit, estava deserta.

Havíem begut molt i estàvem ben alegroies.

La nit era fresca i estelada.

L’Annalisa i jo ens vam ficar al mar fins a gairebé els genolls i vam començar a esquitxar-nos. Érem a principis de juny i l’aigua estava freda.

-Ei, això no s’hi val! Mira com m’has deixat els cabells, Xantal, ben xops... A què no m’agafes!

-A què sí!

-A què no!... Ei, això no s’hi val! Ets més alta que jo i les teves cames són més llargues que les meves.

-Però tu ets més prima i més àgil que jo i més fràgil, sembles de vidre, Annalisa...

I allò que es va iniciar com un joc innocent, va esdevenir la nit més bella i màgica que recordo. L’embruix de la lluna començava a produir els seus efectes.

-Semblem unes xiquetes i ja m’he cansat de jugar! Vull gaudir de la nit i contemplar la lluna i els estels, s’està tan bé aquí, hi ha una pau. No sents la remor de les onades? Per cert, de qui va ser la idea de posar-te un nom francès? Ho trobo ben bonic. I el meu, t’agrada?

-Sona bé, és molt bonic també... Això de Xantal va ser idea de la meva mare, el meu pare em volia posar Maria Encarnació, com una germana seva que va morir de tifus... I sí que la sento, la remor de les onades. Ets una dona molt sensible, Annalisa, i una romàntica. Segur que ets de les que li agraden, en nits com aquestes, fer l’amor en una platja com aquesta i amb un cel ben estelat. No t’han dit mai que ets molt guapa?

Xantal, que estàs fent? Has perdut l’oremus? Estàs seduint una dona i a tu t’agraden els homes.

-Tu també ho ets, Xantal…

L’Annalisa i jo érem en aquella platja del nord de Palerm, boca amunt, i filosofant. I mirant el cel.

-Ho hauríem de fer més sovint, això de mirar els estels, una cura d’humilitat pels nostres egos. Els humans ens pensem que som el centre de l’univers, els reis del mambo... Sí, sí, no riguis, Annalisa, que parlo seriosament... Casum dena! Ara se m’ha ficat una brossa a l’ull esquerre...

L’Annalisa va bufar amb delicadesa i li vaig agrair. Li vaig besar als llavis, que tenien gust de maduixa.

-Ho sento, perdona, no volia... Ara que estàvem tan bé, vaig jo i esgarrio la nit...

-Només ha estat un petó, Xantal, el volcà que duus a dins teu estava en plena erupció i ha esclatat, són coses que passen... L’embruix de la lluna... Beses molt bé...

I em va besar als llavis.

-M’agradaria fer l’amor amb tu, Xantal.

-I jo amb tu, Annalisa...

-Doncs deixa’t anar...

Ens vam mirar l’una a l’altra i ens vam emmirallar, ella en els meus ulls i jo en els seus ulls de gata.

-No t’han dit mai que tens uns ulls preciosos, Xantal?

-Això diuen...

L’Annalisa es va treure una part del seu vestit i es va quedar nua de cintura en amunt i jo vaig quedar extasiada contemplant el seu cos.

-Sóc tota teva, Xantal, tota teva, el meu cos, els meus pits, les meves cames, tot és teu, teu... I que no et quedi ni un recó del meu cos per a explorar...

Estava fent l’amor amb una altra dona i sentia un plaer, com no l’havia sentit mai amb cap home.

-La nit és nostra. I el mar i la lluna i els estels... Te n’adones, Annalisa? T’estimo, t’estimo... No vull que surti el sol i ens esgarriï la nit, no vull, no vull...

Entre abraçades i besos i entre besos i abraçades, l’Annalisa i jo vam perdre la noció del temps.

-Saps que em vindria ara de gust, Xantal? Nedar fins a la boia groga. T’animes?

-M’animo...

He estat sempre una bona nedadora, jo, i vaig ser la primera a arribar a la boia, que era més lluny del que em pensava...

L’Annalisa va protestar.

-No hi ha dret, Xantal, sempre em guanyes. Hi ha alguna cosa que faci millor que tu?

-Sí, l’amor!... Em sento però, una mica rara... No ho havia fet mai amb una dona...

-Tens parella, Xantal?

-Vaig viure uns mesos amb l’Àngelo. No semblava pas napolità, era tan poc apassionat, en canvi jo, ja ho has vist, sóc un volcà... I tu vius amb algú?

-Amb en Salvo, el meu amor, que té sis anys. Sóc mare soltera... I amb el Gino...

-El Gino?

-El gat del meu fill... A mi m’agraden més els gossos, però com el Gino ens el van regalar! T’explico. Un company de feina, va un dia i em diu: “Lisa, m’he comprat un petit veler, i la meva dona i jo ens n’anem a fer la volta al món, però tenim un petit problema. Què fem amb el gat? No ens el podem dur. Hem pensat que al teu xiquet li faria gràcia tenir un company de jocs...”. D’això, Xantal: què tal si sortim de l’aigua? Tinc una mica de fred, i mira com tinc els dits, arrugats com una pansa...

Vam sortir de l’aigua, estàvem nues i ens vam vestir. Estàvem molt cansades i ens vam estirar sobre la sorra, de cara al cel, i amb els nostres pensaments.

-Penses en ell?

-Sí! Ja deu ser al llit. És en bones mans, amb la meva mare, que aquests dies és amb nosaltres... I tu, Xantal, en qui penses?

-En tu... En mi... En aquesta nit irrepetible... En l’embruix de la lluna... I en què t’estimo, Annalisa... En tot això penso... Em sents Annalisa, em sents?...

No em vaig adonar que s’havia quedat adormida.

No recordo quina hora era. La nit era fresca i estelada i se sentia la remor de les onades i la suau respiració de l’Annalisa.

Vam dormir tota la nit en aquella platja del nord de Palerm i ningú ens va trobar a faltar.

Ens vam llevar a trenc d’alba.

-Una nit moguda, eh? –ens va dir en Paolo-. Feu una fila, noies! Au, Xantal, que d’aquí menys d’una hora has de ser a l’aeroport...

El sol s’enlairava tímidament i el mar estava en calma.

Tot va anar tan de pressa, que no em vaig poder acomiadar de l’Annalisa.

-No ens podem entretenir, Xantal... Aquesta nit o demà dilluns o quan et vagi bé, li fas una trucada i llestos... –em va dir en Paolo.

La vaig trucar el dilluns abans d’anar a sopar. Vaig marcar el seu número i vaig respirar a fons. En sentir la seva veu però, vaig penjar. Sabrà que he estat jo... Ets una estúpida, Xantal, ara sí que l’has ben esgarriat!, em vaig dir a mi mateixa...

La primera nit se’m va fer eterna... I la segona, i la tercera, i la quarta, i la cinquena ja no, perquè ja vaig dormir amb la meva germana gran, a la seva casa de Valldoreix, on vaig passar les meves vacances d’estiu...

-El que sents per aquesta noia, Xantal –em va dir la Núria-, vols dir que és amor i no una passió fora de mida?

Tenia jo vint-i-vuit anys i ara en tinc seixanta, i el camí ja fa baixada. He plantat un arbre, he tingut una filla –sóc mare soltera- i no he escrit cap llibre. A Nàpols vaig conèixer l’Alice, una dona canadenca, quinze anys més gran que jo, i vam anar a viure amb ella a Toronto. Ara és a la Xina de viatge amb el seu fill i la seva jove.

Jo estic sola a casa i recordant, amb nostàlgia, la nit que vaig fer l’amor amb l’Annalisa, mentre escolto “Un fiume amaro”, amb la veu de l’Iva Zanicchi: “È un fiume amaro dentro me, il sangue della mia ferita, ma ancor di più, è amaro il bacio che sulla bocca tua, mi ferisce ancor...”.

‍

Alex González i Esquerdo Fotografia:Pintura Marta Texidó

La pereza mental

Muchas veces me he preguntado porque los seres humanos siendo la especie más inteligente de los seres vivos, no desarrollamos el potencial que tenemos dentro de nosotros.
Consideraciones existen muchas, limitantes también, excusas nos sobran cuando de pensar se trata lo hacemos pero no aterrizamos es decir no ponemos en práctica, lo que decimos, nos falta congruencia, entre lo que pensamos, decimos y hacemos, si te das cuenta las personas que tienen un comportamiento congruente, son exitosas, como consecuencia, responsables, comprometidas, muchas veces extraordinarias.
En realidad estas personas tienen potencialmente las mismas capacidades que las nuestras, solo que ellos las ponen a trabajar.
Todos, tenemos, inteligencia pero la pereza nos impide desarrollarla, se nos presenta la oportunidad de hacerlo y buscamos en nuestro archivo mental la forma de detener este proceso, porque lo consideramos la mayoría de las veces complicado difícil, inalcanzable.
No hace mucho tiempo inicie un Proceso de LIDERAZGO con un grupo de personas que se inscribieron eran en total 24, todas se comprometieron a realizarlo.
Asistieron a la primera reunión solo 16.
Las consideraciones que manifestaron los que no continuaron fueron, este tiempo, es difícil por el clima, les conteste el clima no lo podemos cambiar no tenemos control de ello, y los lideres hacen lo que tienen que hacer en cualquier circunstancia, solo observa la grandeza de los países y de las personas que viven en ellos en cualquier clima si ellos lo logran tu porque no?
Otros dijeron es que la situación económica esta difícil, entonces conteste ese es precisamente el reto del líder hacer de lo complicado de lo difícil lo sencillo, el dinero loobtendrás de actividades extraordinarias, no de lo que haces siempre, lo importante es que te des cuenta que las personas extraordinarias encuentran mecanismos diferentes exitosos para realizar lo que quieren y te aseguro que el dinero está en alguna parte claro que hay que buscarlo, encontrarlo ir por el.
Algunos otros antepusieron el cuidado de los niños, entonces comenté, cuanto te vas a trabajar dejas el cuidado de tus hijos a tu familia o alguna niñera, o en el jardín de niños, cierto es que la familia es primero, pero las actividades del Liderazgo te harán un mejor padre por las herramientas que vas a adquirir, para guiar mejor a tus hijos hasta que se independicen
Finalmente solo se reintegraron, dos aun con muchas consideraciones, ¿Por qué sucedió esto?
Si todos ellos ya pasaron por un proceso de formación anterior, la respuesta es por la pereza mental, los seres humanos estamos acostumbrados a que nos den las cosas digeridas, fáciles de asimilar y si es posible resueltas para evitar la fatiga de pensar y hacer.
Ahora traslada esto a todas las áreas de la vida, profesiones, oficios, ciudades, países, donde indudablemente existen personas Lideres con una capacidad, extraordinaria, que no logran que los demás se desarrollen en la vida porque para hacerlo se necesita dejar la pereza mental, y esas personas extraordinarias, no dejan de luchar contra esta inactividad que impide el crecimiento de los seres humanos como personas, el despliegue de los conocimientos adquiridos en las universidades en su vida profesional, la mediocridad en el quehacer de los oficios, la corrupción y la falta de rendición de cuentas de los gobernantes en las ciudades y países que los convierten en rehenes de la pobreza extrema en muchos casos .
Así es que estimado lector despierta ya de tu pereza mental, inicia ya un proceso serio de transformación que te permita ser EXTRAORDINARIO en donde te encuentres, recuerda no hay límites todos está en poner en práctica la palabra mágica ACCIÓN.

Pedro Moran Velazquez

Entrenador del desarrollo humano

México 1959-2013

Gran colaborador de The Secret la revista.

‍

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Les publicacions de l'Editorial de Barcelona "The Secret" a l'Alguer

Notícia de l'Alguer.cat En col·laboració amb l'associació cultural Òmnium Cultural de l'Alguer, divendres 26 de juny a les hores 19, en la sala Rafael Sari, corso Carlo Alberto, presenta les publicacions de l'Editorial de Barcelona The Secret la revista-Edicions. ALGUER - La llibreria Il Labirinto Mondadori en collaboració amb l'associació cultural Òmnium Cultural de l'Alguer, divendres 26 de juny a les hores 19, en la sala Rafael Sari, corso Carlo Alberto, presenta les publicacions de l'Editorial de Barcelona The Secret la revista-Edicions. L'Editora Marta Texidó, Irene Roca i l'escriptora Montserrat Cornelles, presentaran al públic alguerés los llibres Micro Secrets, i En nom de Lucrècia de Montserrat Cornelles, amb la lectura d'algunes parts de part de l'autora, Un barceloní a la guerra de Cuba, de Alex Gonzalez, El moment Exquisit de Eduard Mallen. Lo primer llibre, Micro secrets és un recull de contes breus escrivits amb una particular triada de lèxic, utilitzant lo mínim de paraules per donar lo màxim del contengut. En Nom de Lucrècia, és un romanço de caràcter històric. Ve recontada la història de Lucrècia Borja, vista de part d'una dona catalana, i donques d'un punt de vista diferent d'aquell sòlit de la història i dels històrics italians, prevalentment hòmens. Un barceloní a la guerra de Cuba, un romanço que uneix rigor històric amb una ben documentada descripció dels fets, a personatges de fantasia. I, per acabar, El moment Exquisit, un recull de contes breus d'alt livell literari. Històries curioses amb un final sorprendent.

Cuentos de Jorge Bucay

Tornar a enamorar-se

Vaig llegir una frase en un correu que em van enviar que em va torbar profundament. Em va impactar per l'evidència oculta dins de la meva ànima des de feia molts anys. Deia: “estima com si mai t'haguessin fet mal”.

Vaig sentir el meu cor tancat com una casa de poble abandonada, desitjant que li obrin les finestres i les portes, l'airegin, netegin i tornin a habitar. Em va sorprendre no haver observat amb les presses de la vida, la feina, els fills, la família i els amics, que el meu cor demanava a crits un nou amor.

Vaig acceptar el repte d'obrir-me a l'amor, malgrat totes les pors i les dificultats que pogués trobar pel camí. A l'amor hi ha confiança, fe i química, a la por hi ha desconfiança i la necessitat constant que l'altre t'aprovi. La por si no n'és conscient, ens frena, ens paralitza i ens dóna arguments per no tirar endavant un possible enamorament. Però quan n'és conscient, quan el mirem a la cara, podem transformar-lo per avançar en el camí de la trobada amb l'altre. , a veure passar la pel·lícula. Estima amb tota la teva ànima, obre't a l'amor com si el teu cor ja madur fos encara jove, atrevit i dóna de tu el millor que els anys han anat afegint a la teva vida.

Indubtablement quan clareja, el sol sembla dir-nos: “Il·lumino perquè t'enamoris de nou”.

Pintura : Marta Texidó

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Carpe diem

Aprofita el dia!

"Aprofita el dia, no confiïs en el demà".

Carpe diem és un tòpic literari molt recurrent a la literatura universal, on queda palès no deixar passar el temps que s'ens ha ofert. És una frase llatina que significa gaudeix el dia. És del poeta romà Horaci. També es pot traduir com "aprofita el moment", "viu el moment," és a dir, aprofita l'oportunitat i no esperis el demà, per què pot succeir que demà l'oportunitat ja no existeixi. Quina descripció del carpe diem més acurada ens va fer l'actor Robin Williams en la magnífica pel·lícula "El club de los poetas muertos".L' escriptor Eckhart Tolle en el seu llibre "El poder de l'ara" ja ens va instruir en la feina de "presentitzar", viure el moment present en el seu particular carpe diem. I per acabar una frase d'en Sèneca que m' agrada molt i que hauríem de compartir amb tots el que diuen que no tenen temps.

"No tenemos poco tiempo, sino que perdemos mucho. Nuestra vida es suficientemente larga y se nos ha ofrecido con amplitud para poder realizar las más altas empresas, si se sabe dedicar toda entera. Pero si se disipa en el lujo y la indolencia, y no se emplea en nada bueno, cuando por fin nos reclama nuestro último momento, nos damos cuenta de que ha pasado ya la vida que no advertimos que corría."
Séneca

CARPE DIEM!

https://www.facebook.com/marta.texido

‍

Fotografia: Pintura Marta Texidó

La orientación de la cama-Feng Shui

El Feng Shui, da una importancia relevante a la habitación, como principal ambiente para el descanso y la recuperación física y mental.
Los conceptos de protección son especialmente enfatizados para ese momento en cual dormimos y estamos en nuestro mayor estado de relax. Es ahí cuando el ambiente debe ofrecernos la mayor protección, de manera que el descanso sea profundo y recuperador.

Mientras dormimos, todos nuestros sentidos bajan a su mínima expresión, pero aún el instinto de conservación mantiene la vigilancia sobre las partes de la habitación donde se produce mayor movimiento: La puerta y la ventana.

Aún dormidos y con los ojos cerrados vigilamos las puertas y ventanas que rodean la cama donde reposamos, por lo que lo ideal es que puertas y ventanas deben estar al frente o en laterales que no salgan de nuestro campo visual.

Una buena pared debe ser el soporte y apoyo a la cabecera de la cama.

Por otro lado, en la medida que la cama ocupe otras posiciones se producirá un mal Feng Shui, debilitando entonces el descanso y la riqueza.

Si la cama está atravesada frente a la puerta se producirá un efecto "de corte" sobre el cuerpo de la persona, creando zozobra en su personalidad.

La intensidad del efecto también dependerá de la distribución externa de la habitación.
Si un pasillo largo llega directo a la puerta, la inercia de movimiento será mayor y el efecto más nefasto.

Si el espacio externo a la habitación es más tranquilo, no será especialmente malo. Una solución sencilla a esto, si no se pudiera cambiar la cama, sería simplemente dormir con la puerta cerrada, que sin eliminar por completo la sensación de corte, mejora la protección.

Otra posición desfavorable sería con la puerta a espaldas de la cama.
Aquí la montaña es débil y la persona dormirá con la sensación de alguien o algo pudiera sorprenderlo por la espalda.
Un efecto similar sucede al dormir bajo una ventana, a la que se suma la perturbación de la luz y su relación inquietante con el azaroso exterior.

De no poder mover la cama de debajo de la ventana, lo mejor sería dormir con la misma cerrada y además cubierta por una buena cortina; se puede ventilar la habitación por la puerta entreabierta.

Tampoco es conveniente dormir con la cama enfrentada a la puerta. La creencia dice que "los muertos salen con los pies por delante", y por lo tanto es "mala suerte" dormir así.

PARA TENER UN BUEN FENGSHUI EN EL DORMITORIO:

1) La posición de la cama es esencial y debe seguir los siguientes criterios:

- La cama es el mueble que debe gobernar el dormitorio. Todo tiene que disponerse en torno a ella, guardando las proporciones y distancias justas.
- No debería haber ventanas o espejos detrás de la cama. Si hay una ventana colócale cortinas bien pesadas, si hay un espejo, muévelo a otro lugar.
- Es preferible que no haya nada colgando sobre la cama. Si esto fuera inevitable, procurar siempre que se trate de cosas livianas, Ej.: lámparas de papel u otros materiales livianos. Nunca elegir arañas que tengan una punta hacia abajo.
- El extremo de la cama que contiene la cabecera tampoco debe estar orientado hacia una ventana, al igual que la puerta del baño, sitio que también se cataloga como de mala energía. La cama no debe dar a un baño ni a un pasillo abierto.
- Ni ventanas ni puertas. Por este motivo es conveniente que la cama tampoco esté situada de cara a una puerta, ni debe estar en línea recta con la puerta. En caso de que sea inevitable, siempre se pueden usar cortinas o biombos para marcar una separación y aislar la cama del pasillo. Tampoco es aconsejable colocar la cama bajo una ventana ya que esto nos transmitirá sensaciones de desprotección.
- Cierre la puerta a cualquier baño que esté contiguo a la recámara.
- La posición ideal para la cama es diagonalmente y tal lejos como sea posible de la entrada de la casa.
- Asegúrese de poder ver a cualquiera que esté entrando a la alcoba sin necesidad de girar su cabeza más de 45 grados.
- Veamos un ejemplo de malos feng shui, en la imagen de abajo. Sólo la imagen final muestra un buen feng shui.

Es muy importante que el dormitorio solo se utilice para dormir o hacer el amor. No deben haber aparatos eléctricos (tipo televisión, equipo de música) y tampoco aparatos para hacer ejercicio dentro del dormitorio porque tienen energía activa.

Si no los puede retirar del dormitorio, hay que taparles con una tela. Tampoco debe haber una computadora presente - ni siquiera papeles o apuntes de trabajo, ya que cualquier objeto relacionado con su trabajo puede interferir con su sueño.

No se debe tener espejos en el dormitorio y menos dos espejos uno enfrente del otro, porque se creará energía negativa en el espacio entre ellos.

Se debe evitar luces fuertes, optando por luces tenues con pantallas suaves que emiten paz y tranquilidad.

También hay que evitar adornos o cuadros relacionados con el agua. Según la teoría Feng Shui el agua agudiza problemas de alergia, asma y otros problemas respiratorios.

Se debe colgar unos cristales facetados en la ventana. Estos reflejarán la luz del sol y aportarán una luz muy especial.

La habitación debe estar siempre ordenada, además de ventilada y ni demasiado caliente ni demasiado fría. Hay que evitar tener cosas por el suelo. El desorden está totalmente en contra de los principios de Feng Shui.

‍

‍

‍

Ana María Balarezo Asesora en Feng Shui

Lleis espirituals de la India

"LA PERSONA QUE ARRIBA A LA TEVA VIDA ÉS LA PERSONA CORRECTA".
És a dir que ningú arriba a les nostres vides per casualitat, totes les persones que ens envolten, que interactuen amb nosaltres, hi són per alguna cosa, per fer-nos aprendre i avançar en cada situació.
Cada persona a la vida és un mestre. I és clar, en alguns casos som alumnes i en altres som mestres dels altres. Sempre al que ens resistim persisteix en la nostra vida, així que la vida ens seguirà posant persones de qui alguna cosa no suportem, alguna cosa per aprendre i fins que no ho aprenguem no ens graduarem en aquest aspecte. ens succeeix a la nostra vida podria haver estat d'una altra manera. Ni tan sols el detall més insignificant.
No existeix el: "Si hagués fet tal cosa hagués succeït tal altra...".
No. El que va passar va ser l'únic que va poder haver passat, i va haver d'haver estat així perquè aprenguem aquesta lliçó i seguim endavant.
Llavors la qüestió és no amargar-nos ni penedir-nos del que vam fer i saber que com que només tenim una vida, el fet, fet està. I així gràcies a allò viscut està en nosaltres no ensopegar-nos dues o tres vegades amb la mateixa pedra i agafar el camí correcte.

"EN QUALSEVOL MOMENT QUE COMENÇA ÉS EL MOMENT CORRECTE".
Tot comença en el moment indicat, ni abans, ni després. Quan estem preparats perquè alguna cosa nova comenci a les nostres vides, és aquí quan començarà.
Aquesta ens deixa clar que el que va passar et va enfortir i és llavors quan ha d'arribar el que esperem o l'Univers, la Vida, Déu, l'Energia, ens sorprèn amb una cosa tremendament millor. Tot el que ens passa és el que nosaltres atreuem, siguem conscients o no. Si alguna cosa va acabar en les nostres vides, és per a la nostra evolució, per tant és millor deixar-ho, seguir endavant i avançar ja enriquits amb aquesta experiència. Així de simple, no cal donar-hi gaires voltes:esborrall i compte nou. Perquè complicar-se i caure en processos de tristesa i depressió pel que ja no és. Cal avançar de la manera que la vida ens posa pel camí.

"Si un dia has de triar entre el món i l'amor, Recorda:
Si tries el món quedaràs sense amor, Però si tries l'Amor, Amb ell “Conqueriràs el món"

< Fotografia: Pintura Marta Texidó

Sala Rusiñol-Azcón exposició: Collserola, el nostre pulmó verd

Maig d'amor, de Jesús Fusté

L'ànima d'un mirall

No recordo massa bé el primer cop que el vaig veure; potser només va ser per pentinar-me o comprovar la corbata. Però de mica en mica va acabar essent important a la meva vida. Molt sovint m'aturava al seu davant i em recreava amb la seva bellesa. També hi havia misteri. M'imaginava que el travessava per descobrir un nou món, com qui recerca una segona oportunitat. A l'altra banda del mirall tot era possible i els problemes es resolien màgicament. El meu amic silenciós em permetia veure una altra forma de vida i relativitzar les coses. Això em va ajudar i li vaig acabar agafant afecte. El dia del nostre comiat no va ser llarg. El vaig mirar amb un somriure còmplice i li vaig adreçar un simple fins sempre!

Quan la meva germana va faltar, mai no m'hauria imaginat que el mirall tornaria amb mi. El destí ha fet que acabi presidint el menjador de casa. Jo el miro i ell em mira, i el parlo per tractar de reconstruir tots aquells records importants que ha arribat a veure, molts dels quals hem compartit. Ha tornat disposat a complaure'm, per revelar-me el millor que sap i per evocar aquells sentiments que ja m'han acompanyat per sempre.

Gràcies mirall estimat per recordar-me que, a la vida, si sembrem flors, acabem recollint un jardí.

‍

Jordi Texidó i Mata

Dins un forat

M’he despertat dins un forat

i m’he girat per trobar-te de cara,

encara, on ja no et veig.

I tot és fosc, sec i salvatge,

una arrel que mor de set,

feréstega terra on es clava.

He dormit dins un forat

sense moure’m, per si et despertava,

i ploraves, ara que ja no et veig.

I tot és fred, tort i mal fet,

‍

Marina Antúnez Fotografia: Pintura Marta Texidó

El placebo eres tú de Joe Dispenza

El placebo eres tú es un auténtico manual de instrucciones para provocar milagros en tu cuerpo, en tu salud y en tu vida.” Christiane Northrup La mente posee unas capacidades asombrosas. No solo es capaz de transformar la experiencia sino también de influir en la materia: tomando el control del pensamiento y las emociones podemos reprogramar nuestras células; poseemos la maquinaria biológica y neurológica necesaria para hacerlo. Esta es la premisa del nuevo libro de Joe Dispenza, el científico que saltó a la fama con el impactante documental ¿Y tú que sabes?. Un placebo es una sustancia sin ningún poder farmacológico que, sin embargo, provoca un efecto positivo en el paciente. ¿Qué pasaría, pregunta Joe Dispenza, si las personas creyeran en sí mismas en vez de confiar en algo externo? Apoyándose en los últimos hallazgos científicos, Dispenza nos ofrece infinidad de ejemplos de las posibilidades de la mente para provocar cambios. Lo que es aún más interesante: nos enseña a utilizar la denominada “ciencia de la transformación” para ejercer nuestra capacidad innata de creación en nuestro cuerpo... y en nuestra vida.

‍

Fotografia: Joe Dispenza-Marta Texidó

‍

Amor boscà

Es pon el sol al bosc, és hora de l’eterna cordura.

Sóc dona i, com l'arbre que  arrela amb conviccions molt potents,  creixo dreta sobre la terra i m’enlairo cap al cel.  Ben arrelada , coexisteixo entre el mon subterrani de l’infern i el cel eteri.

El meu cos nu és espai d'oració i creació, i el meu ventre l’oracle de la vida.

Els meus pits amables, un lloc que desperta la sensibilitat transcendent i que predisposa les teves carícies, tu home ardent.

Els meus braços, com branques resilents,  t’acullen abraçant-te amb una força flexible. Les meves mans, com les fulles, et busquen per recorre’t amb la tendresa de la primavera i amb la presa d’una passió intensa.

Les teves mans arriben a la meva cintura encaixen i tota jo m’estremeixo al comprendre el desig. Els meus malucs ja t’esperen, preàmbul de la meva part més sagrada, i amb el convenciment que han entès el nostre llenguatge. Ens rebolquem en una catifa de fulles amb olor de melangia i oblido records, tot és present.

Abraça’m ara que cau la tarda! Abraça’m fins fer-me tremolar! Sento com vola el temps per les alçades i cauen totes les pors. Ens acariciem amb passió el rostre, el coll, els pits, les natges...  Ens deixem guiar pel diàleg de les nostres pells. Ens besem fins perdre’ns amb llavis ardents i el desig creix.  

Aleshores totes les portes s’obren, l’energia del cel es propaga a la terra.  Els nostres clams amb els sons d’ocells es barregen. I com una pluja d’estiu les llavors es sembren, simbiosi poderosa de cel i terra.

Olor de terra humida després d’una nit de pluja, màgia de dues animes.

Silenci i humilitat.

El matí arriba quan estem desperts i hi ha en nosaltres una matinada.

‍

Cinta Texidó

La pintura com a teràpia

La pintura terapèutica és un mètode artístic que millora la salut mental en reduir l'estrès, l'ansietat i la depressió. Actua com una forma d'expressió emocional no verbal, facilitant la relaxació, augmentant l'autoestima i millorant la concentració, fins i tot útil en trastorns neurològics. Beneficis Principals de la Pintura com a Teràpia: Reducció de l'estrès i l'ansietat: Calma el cervell i relaxa el cos. Expressió emocional: Ajuda a alliberar emocions reprimides o difícils de verbalitzar. Augment de l'autoestima: Fomenta la superació i la satisfacció personal en veure el resultat creatiu. Millora la comunicació: Permet expressar-se de manera no verbal. Estimulació cognitiva: Millora la concentració i la motricitat fina. Fotografia: Pintura Marta Texidó

Marta Shanti