El meu gat

Jo tinc un gat

que m'ha enamorat, 

és de color taronja. 

i que faré

amb aquesta preciositat

que m'ha deixat,

bocabadat? 

Text i Pintura: Iulia-8 anys.

No et falta més informació. Daniel Gabarró

No et falta més informació.

Potser et falta un camí ordenat.

Un camí que t’ajudi a veure, comprendre, practicar i integrar.

Perquè, com hem anat dient aquests dies, pots tenir moltes peces bones.

Un llibre que et va ajudar.

Una teràpia que et va obrir una porta.

Un curs que et va inspirar.

Una frase que et va tocar.

Una pràctica que et dona calma.

Una intuïció profunda que saps que és certa.

Tot això pot ser valuós.

Molt valuós.

Però les peces soltes, per bones que siguin, no sempre construeixen una casa.

Per construir una casa cal ordre.

Primer fonaments.

Després parets.

Després finestres.

Després sostre.

Després, si vols, flors al balcó.

Però si poses les finestres abans de tenir parets, la finestra pot ser preciosa… però no se sosté.

En el treball interior passa igual.

Hi ha comprensions que no poden arrelar si abans no has fet alguns passos previs.

Hi ha idees espirituals que poden sonar molt boniques, però que no transformen si el món psicològic continua desordenat.

Hi ha ganes d’estimar millor, però primer cal veure des d’on estimes.

Hi ha desig de pau, però primer cal veure què et posa en guerra amb la vida.

Hi ha voluntat de canviar, però primer cal observar el mecanisme que et domina.

Per això el camí interior no és acumular més i més coses.

És ordenar.

Integrar.

Verificar.

Portar-ho a la vida real.

Quan discuteixes.

Quan tens por.

Quan et sents rebutjat/da.

Quan et costa posar un límit.

Quan vols ajudar algú i no saps si estàs estimant o interferint.

Quan t’equivoques i apareix la temptació de maltractar-te.

Quan la vida no fa el que tu esperaves.

Aquí és on es veu si el treball interior és real.

No quan llegeixes una frase bonica.

No quan tot està tranquil.

No quan la teoria sona bé.

Sinó quan la vida et toca.

I, justament per això, el treball interior necessita temps.

No perquè vulguem allargar-lo artificialment.

Sinó perquè la vida necessita temps per mostrar-nos els nostres patrons.

Necessitem repetir.

Observar.

Caure.

Aixecar-nos.

Comprendre una mica més.

Practicar.

Tornar-hi.

Deixar que la comprensió baixi del cap al cos, a les relacions, a les decisions, al dia a dia.

Això no passa en un cap de setmana.

Pot començar en un instant, sí.

Però arrelar demana procés.

https://danielgabarro.com/ca/

Persones Altament Sensibles

És que jo soc molt sensible.

Vaig dir,  mig de broma en una conversa amb uns amics  i el tema va anar a més, varem parlar sobre l'estudi de les persones altament sensibles, però arran d'algun comentari negatiu com el de ser una moda més, el tema em va quedar aparcat fins que va aparèixer un dia la Minerva, i en  una de les últimes xerrades amb la Minerva va fer honor de la seva Deessa que porta dins, la saviesa, sobre la qüestió de les PAS, va dir rotundament

-però si tu tens tots els números de ser un PAS, de fet ets un PAS, encara no has descobert?

La Dra. Elaine Aron, que va ser la doctora que va fer aquest descobriment visualitzar vídeos i xerrades sobre els PAS, no coneixia aquest estudi,  d'acord amb la psicòloga Elaine Aron, aproximadament el 15%  - 20 % de la població  podria classificar-se com a altament sensible; és a dir, són afectats i reaccionen amb més força a diversos estímuls que la majoria de les persones.
Tot i que el terme "sensibilitat"  no és un diagnòstic psicològic, la Dra. Aron ha destacat els següents trets que comparteixen les persones altament sensibles:
-Intuïció ben desenvolupada
-Un nivell molt alt d'empatia
-Conscienciació
-Creativitat
-Amor a la solitud i introspecció
-Forta connexió a les emocions (els seus i altres persones)
-Una tendència a ser tímid o inhibit en situacions socials
-Forta apreciació de la bellesa
-Baixa tolerància a les llums i olors fortes, soroll, desorganització i desordre
-Intensificació de la reactivitat física i/o emocional a certs elements i estimulants
-Intensificació de la sensibilitat al canvi i algunes vegades una tendència cap a l'insomni, l'ansietat i la depressió
-La capacitat per concentrar-se profundament
-Consciència de la subtileses
-Forta previsió
-Dificultat per pensar, parlar o actuar mentre és observat
Però hi ha un inconvenient en ser altament sensible. D'acord amb la  Dra. Aron, vivim en allò que es pot descriure com una "cultura del guerrer agressiu" - algú que valora la tenacitat, extraversió i la repressió de les emocions més dolces   Sovint les persones altament sensibles perceben tant el seu ambient que poden arribar a ser estimulats excessivament i necessitar més temps lliure que altres persones

Els homes PAS ho passen  especialment difícil a la nostra societat. "És fascinant com el gènere és confós extensament amb la sensibilitat," diu la Dra. Aron. Els homes estan socialitzats a ser estoics per no expressar emocions més compassives o plors, la pressió constant des de la infància i durant el seu creixement creient que hi ha quelcom profundament dolent amb ells quan són sensibles. Són difícils de trencar aquests patrons culturals profundament arrelades.

 PERSONES ALTAMENT SENSIBLES

 Es important tenir en compte,  que la societat ens fa uns patrons molt diferenciats,  l’educació, el territori, la família, i això ens pot de vegades enganyar o deixar-nos portar per criteris molt banals ho vaig dividir amb tres parts:

PERSONES – 2. ALTAMENT- 0 .SENSIBLES.    

LES PERSONES. -Podem trobar persones educades en molt rural o urbà, en feines especifiques, amb poca elecció, us imagineu, un pagès que treballa de la terra, amb animals de granja, viure de la natura, la seva supervivència es molt diferent a una persona urbanita, desconeix la natura, només de turista però no la realitat.

També es important la classe social, us imagineu un PAS en diferents famílies d’educació progressista, artística,  esportiva,  empresarial, religiosa, aristòcrata, burgesa, política, gitana, marginal, amb pocs recursos econòmics, militar, d’abusos, maltractament  i per acabar a les persones sense família.  

Les persones condicionats pel físic, amb alguna minusvalidesa, psíquica, física, problemes de salut, tant freqüents.

Les diferents etapes  de les persones,  als 20 anys  rebel e impulsiu, als 30 agafant responsabilitat i consciencia familiar, als 40 amb les primeres crisis d’identitat,  als 50  reflex de la maduresa o als 60   controvertits, mes crisis o al contrari amb una satisfacció plena.

Que en son de importants  Tots aquests patrons i condicionants, es clar que ens marquen el caràcter i la sensibilitat, sovint una persona amb un ambient allunyat de la natura mes primitiva, ens pot semblar que es més sensible que una persona que viu o a viscut a la natura.

Us podeu imaginar quina diferencia de personalitat per assimilar el caràcter i perfil  de PAS, es evident que en cada cas, es molt diferent, a llavors la importància de la resiliència o l’adaptació amb el do de  persona empàtica, sempre ho reivindico, acceptació, adaptació i empatia a l’entorn que t’han assignat, que t’ha vingut donat, d’aquesta manera podràs esbrinar qui ets i qui vols ser!! el Poder de la Decisió.

Com els nens indi, que son una mena de “raça”,  la seva missió és lluitar contra el sistema establert.
Indis perquè la seva aura conté una gran quantitat de color blau indi, el color de la intuïció i l'espiritualitat. Després de la Segona Guerra Mundial i a l’estat Espanyol a la Guerra Civil,  sorgeix la teoria dels nens indis, van començar a néixer i augmentar el seu nombre als anys 70 i es va fer un fenomen   massiu als anys 80 Doncs bé, a hores d'ara molts dels petits ja com a la vida adulta, la majoria sense ni tan sols saber si pertanyen a aquest grup i, per tant, sense arribar a entendre's.

Un tema que per a ells és clau comprendre que la seva tasca és acceptar-se, valoritzar-se i trobar la seva particular missió a la vida, fent ús de tots els talents que tenen i del seu elevat nivell de consciència, per ser una real aportació a l'evolució planetària.
Amb experiències espirituals, premonicions, intuïtius, per poder connectar amb altres dimensions, poden veure l'aura, percebre l'energia de persones i llocs, somiar o saber coses que passaran en el futur, endevinar el pensament.
Una relació mes que probable amb les persones altament sensibles.

 0 .SENSIBLES

Que es la sensibilitat?  Es total?

Es amor incondicional, esser sensible a la natura, i que passa amb  la anomenada no natura? Em refereixo als entorns de cement, urbanita, carreteres, gratacels.... no es natura? Jo he viscut amb els dos ambients, no renuncio a cap, era feliç a la gran ciutat de Barcelona i també vaig ser feliç a Tarroja, d’adolescent amb els meus amics, ja reivindicava viure en un lloc paradisíac, poble petit, camps, espai físic, un entorn tranquil i rural, que he pogut realitzar projectes i realitzar somnis, com tenir mes llibertat per viure, la sensibilitat et porta a realitzar els teus desitjos.

La Sensibilitat  es empatia!

Empatia es adaptació,

Jo vaig començar amb la doctrina del Respecte, després vaig practicar i creure amb l’amor incondicional a tot. Potser tenim que trobar un punt mig, entre el negatiu i positiu.  Vaig conèixer al Dr. Manel Ballester, com a convidat per una amiga, en una xerrada organitzada pel sistema sanitari,  ell venia a explicar coses de ciència ficció per molts sanitaris, coses comprovades, científicament i sense un interès econòmic de les diabòliques? Farmacèutiques.  Cor helicoïdal, coherència cardíaca, coherència social,  un Metge de Medicina Interna i Cardiologia. Director del Programa de Trasplantament de Cor Hosp. Santa Creu i Sant Pau (1983-99). Cap del Servei de Cardiologia Hosp. Arnau de Vilanova de Lleida (1999-2003),segons el doctor  el cor actuaria com una antena bidireccional que per la seva potència sincronitzaria tots els senyals electromagnètiques del cos, la intel·ligència del COR, curiós e interessant l’estudi de l’Annie Marquier, una matemàtica i investigadora de la consciència, va estudiar la carrera de Matemàtiques i piano, diu que  l'ésser humà comporta un potencial extraordinari de consciència, intel·ligència, saviesa i amor; descobriments científics recents ho constaten, s'ha descobert que el cor conté un sistema nerviós independent i ben desenvolupat amb més de 40.000 neurones i una complexa i espessa xarxa de neurotransmissors, proteïnes i cèl·lules de suport.

Es evident que el Cor te molt a veure amb la Sensibilitat, la comunicació neurològica mitjançant la transmissió d'impulsos nerviosos. El cor envia més informació al cervell de què rep, és l'únic òrgan del cos amb aquesta propietat, i pot inhibir o activar determinades parts del cervell segons les circumstàncies.
La comunicació   mitjançant ones, Sembla que a través del ritme cardíac i les seves variacions el cor envia missatges al cervell i a la resta del cos.
Apareix amb les emocions negatives?
Sí, amb la por, la ira o la desconfiança. Però n'hi ha més: les ones cerebrals se sincronitzen amb aquestes variacions del ritme cardíac; és a dir, que el cor arrossega al capdavant. La conclusió és que l'amor del cor no és una emoció, és un estat de consciència intel·ligent.
Està demostrat que quan l'ésser humà utilitza el cervell del cor crea un estat de coherència biològic, s'harmonitza i funciona correctament, és una intel·ligència superior que s'activa a través de les emocions positives.
¿Sant les 24 hores?
És la pràctica de pensaments i emocions positives. En essència, alliberar-se de l'esperit de separació i dels tres mecanismes primaris: la por, el desig i l'ànsia de domini, mecanismes que estan ancorats profundament a l'ésser humà perquè ens han servit per sobreviure milions d'anys.
I com ens en lliurem?
Prenent la posició de testimonis, observant els nostres pensaments i emocions sense jutjar-los, i escollint les emocions que ens poden fer sentir bé. Hem d'aprendre a confiar en la intuïció i reconèixer que el veritable origen de les nostres reaccions emocionals no és el que passa a l'exterior, sinó al nostre interior.
La sensibilitat   es amor i amb el  COR com protagonista, però jo tinc la conclusió de que la Sensibilitat es Pau, Cultiveu el silenci, contacteu amb la natura, visqueu períodes de solitud, mediteu, contempli, cuideu el vostre entorn vibratori,   visqueu amb senzillesa.       PAU

ALTAMENT

Com es mesura la sensibilitat? Ni mes ni menys com qualsevol ingredient, Averigueu quantes hores sou sensibles, les hores de son, en principi no les tenim en compte, aquest es el meu test particular, el baròmetre, termòmetre el meu pèndol, per saber el teu valor en  sensibilitat.

A la Festa Major del Poblenou,  podem gaudi d’una fira molt important, em refereixo a les atraccions dels auto de xocs, tómboles, norià, i en concret les muntanyes russes, jo li tenia pànic, aquelles estrebades, baixades, pujades...., el mateix que la sensibilitat, imagineu que les vies son les hores del dia i la vagoneta es la sensibilitat, tenim que aconseguir que les vies siguin regular per mantenir una velocitat ben gestionada, a llavors el meu test es amb la puntuació de -3 a +3, per hores de la teva sensibilitat.

 Un exemple senzill, es fer un  rellotge amb 16 h. deixem les 8 h de descans, a llavors al voltant de cada hora, tenim que fer un treball, estudi amb tranquil·litat i en principi ha de ser per dies, per tots els dies de la setmana, sempre que hi hagin diferencies d’activitats i per tant d’emoció, al rellotge amb 16 h, li fem dues cercles, un a l’interior  i l’altre a l’exterior, les caselles de l’interior, les marcarem amb un 0, per cada hora que estem en pau, sense odi, ni cap emoció forta, son aquelles estones que estem fen el que ens agrada com oci, com a pintar, escriure, tv, musica, meditació, ioga, estones tranquil·les amb amics i amigues. Al cercle exterior marcarem amb un 1 o 2 segons la intensitat d'eufòria, alegria, es una activitat extravertida, assistir a un partit d’esport, concerts, manifestació de qualsevol queixa, sobre la feina, d’odi, discussió, amargura, antipatia, desafecció, desamor, enemistat, malícia,  rancor,  repugnància, repulsió, ressentiment, tírria.

 A continuació, sumaren les caselles amb 0, que serà un resultat de 0 a 16, en aquest numero li posaren dos 00 a la dreta, aquesta xifra la dividirem entre 16 h el resultat final es el tant per cent que tenim de sensibilitat, del dia que en concret ho em fet, la idea es fer-ho dels set dies de la setmana, si tenim molta diferencia, tindrem que treballar per igualar-ho a la màxima.

L’alta sensibilitat es mesura per la seva regularitat, sense corbes, es el mateix que quan parlem de llocs freds o de calor, no es la temperatura màxima, i que sovint hi han diferencies de temperatura extremes, si no per hores de calor o de fred... calculant la mitjana, jo que conec les terres de Lleida, sovint es diu que fa molta calor però a la zona de la Segarra, podem tenir en ple estiu durant 2-3 hores una temperatura màxima de 40-43º, unes 6-8 hores amb una temperatura d’uns 30-35º, unes 6-8 hores  amb una temperatura d’uns 25-30º i unes 4-6 hores de 20º, a llavors si fem una mitjana, amb la mateixa tècnica que hem utilitzat per la sensibilitat, en canvi en un qualsevol municipi litoral de la costa catalana, ens podem trobar amb unes temperatures màximes de 30-35º durant 10 a 12 hores... i sense comptabilitzar la humitat i la seva sensació de calor.

Les persones altament sensibles responen excel·lentment a les teràpies energètiques, als remeis naturals, l'homeopatia i els fan molt bé els aliments i les begudes naturals. Es beneficien del contacte amb la naturalesa i pràctiques com el ioga, tai-txi i els encanta el reiki”.

En comptes de medicar-los per solucionar “problemes” amb ells, com és molt comú, cal optar per mesures que s'ajustin a la seva essència.

Descobrir el significat de la seva vida i comprensió del món a través de religió o espiritualitat i amb la soledat, com auto-ajuda de la seva recerca.

Creatiu: Aprèn de manera reflexiva i no repetitiva coses diferents, però quan en té prou coneixement, els deixen per avorriment.    Posseeixen una gran sensibilitat per la naturalesa.
Sent un desig ardent de fer alguna cosa per canviar i millorar el món, però pot tenir problemes per identificar el seu camí.
Té problemes amb els sistemes que considera ineficients, com ara polític, educatiu, mèdic i legal. A la infància…: Té una clara consciència de si mateix, és molt perceptiu i intuïtiu, porta una saviesa innata, desenvolupa el pensament abstracte des de petit, és dotat i/o talentós, somiador i visionari.

Li desagrada la mentida i la falsedat, tenen un desenvolupat sentit de justícia, poden ser vidents o perceben una realitat que altres no veuen. Són intel·ligents, encara que potser no hagin tingut les millors notes. Sempre necessiten saber per què; especialment, per què se'ls demana que facin alguna cosa.

Els disgusta i potser fins i tot odien gran part de la feina repetitiva i obligatòria de l'escola. Rebutgen l'autoritat  i el sistema laboral jeràrquic.

Prefereix esforços cooperatius, posicions de lideratge o treballar sol.

Es caracteritzen per no congeniar, per sensible, intel·ligent i creatiu, gaudeix fent coses, tenen profunda empatia per altres, però també intolerància davant de l'estupidesa; pot tenir problemes amb l'enuig i la ira. Se sent diferent de la massa, no encaixa, li costa adaptar-se.
És possible que hagin experimentat primerenca depressió existencial i sentiments d'impotència. Aquests darrers poden haver anat de tristesa a desesperació total.
Són molt expressius sexualment o poden rebutjar la sexualitat per avorriment o amb la intenció d'aconseguir una connexió espiritual més elevada. Podeu explorar tipus alternatius de sexualitat. Busquen el significat de les seves vides i la comprensió del món.

Si hi troba l'equilibri, es pot convertir en un individu molt fort, sa, feliç i evidentment molt poderós.    

‍

Ramon Gené i Coma

L'essència de la maduresa

Les tempestes es viuen d'una altra manera. Amb els anys, l'ansietat per arribar a tot arreu es transforma en l'art de triar què mereix realment la nostra energia. Madurar significa abraçar les nostres virtuts i acceptar els nostres defectes, alliberant-nos de la necessitat de complaure constantment als altres. El passat serveix d'aprenentatge i el futur és un horitzó motivador, però la veritable pau es troba en viure plenament l'ara.La maduresa no és una arribada, sinó un procés continu de poda emocional. Ens desprenem del que ens pesa i floreix allò que és autèntic.

Cada arruga és una línia de vida, un mapa de les nostres batalles i alegries, que ens recorda que envellir és un privilegi que ens permet assaborir l'existència amb molta més profunditat.

Marta Texidó Fotografia: Dibuix Montserrat Colom

Món

Algunes persones miren el món i diuen: Per què? Altres miren al món i diuen: Per què no? -George Bernard Shaw-

Una experiencia de vida-Pedro Morán

Estimados lectores:

Después de algún tiempo en recuperación debido a la última cirugía de corazón abierto por la que atravesé en Julio 11 de 2011 en el Centro Médico de Occidente de la ciudad de Guadalajara Jal, he decidido retomar mis colaboraciones a este importante medio de comunicación que es The Secret la revista.

A todas las personas que de alguna forma me hicieron llegar sus oraciones y buenos deseos muchas gracias créanme que en esos días y momentos siempre son especialmente bien recibidas.

Permítanme relatarles mi experiencia en este nuevo enfrentamiento con la muerte con toda su crudeza con toda su realidad, más allá de los dolores propios de la enfermedad cardiaca que sientes como tu pecho es oprimido con tal fuerza que pareciera que te va a explotar y que solo es soportable con la constante administración de morfina, más allá de la angustia propia y de tus seres queridos cuando las esperanzas de sobrevivir a la intervención quirúrgica eran tan escasas solo un 30% y que ven como se apaga la vida de un ser humano, en plenitud aparente de sus facultades, existe un dolor más profundo que es el que se vive ya en la cirugía misma y que no es físico si no emocional.

Tal vez ese dolor emocional sea un aferrarse a la vida para iniciar proyectos, misiones que siempre quise realizar, tal vez sea aferrarse a no irme de esta vida terrenal y mundana sin resolver todos los conflictos emocionales que cause todo el daño que ocasioné a mis padres, esposa, hijos, hermanos y demás seres queridos.

Porque en esencia fui creado como un ser humano con buenos principios, todos de origen católico que llevan intrínsecos el amor a tu prójimo como a ti mismo, y en mi transcurrir de la vida muchos de esos principios fueron olvidados consciente o inconscientemente y mi esencia se descoyuntó.
En las horas de esa interminable cirugía y días en terapia intensiva tuve la vivencia de un recorrido por toda mi vida podría decir que semejante a una película en la que el actor principal fui yo, y en todos los acciones que se iban presentando aparecían familiares ya fallecidos que de alguna forma habían compartido parte de sus vidas, ellos estaban ahí como observadores y podría decir que como auspiciadores de la verdad de la honestidad que salía de mi garganta, de mi boca al ir enfrentando uno a uno a las personas que de alguna forma he lastimado o dañado, cuando terminaba con una persona otro familiar me conducía al siguiente hasta que terminé de recorrer esa dolorosa pero a la vez tranquilizante experiencia, yo no vi en sus rostros coraje, amargura, dolor, resentimiento, solo veía comprensión incluso una paz indescriptible en sus rostros, sin embargo yo si sentía vergüenza, tristeza, impotencia, y mucho miedo de ser honesto conmigo mismo y con ellos, pero estando en ese lugar todo fluyó y puedo asegurar que con toda la limpieza, con toda la pulcritud y honestidad.
De pronto llegó a mi mente que ese lugar era el idóneo para quedarme y empecé a recorrer los rostros de mis familiares esperando que con su mirada me dijeran que hacer, que decidir, pero nadie hablaba, nadie decía absolutamente nada, hasta que una tía llamada Guadalupe a quien todos en la familia conocíamos con el mote de Tía Güera, se me acercó y me dijo hijo se que te sientes bien en este lugar y que quieras quedarte pero aún no es tu tiempo, sin embargo es tu decisión y en ese momento dije ¿Dios que debo hacer? dime por favor que debo elegir, y pensé que Dios no me había contestado, cuando de pronto desperté en la sala de terapia intensiva de ese hospital con los tubos y las sondas colocadas y un dolor físico impresionante y dije” Dios una vez más decidiste por mi....."hágase tu voluntad y no la mía”.

Febrero 4 de 2012

Pedro Moran Velazquez

Entrenador del desarrollo humano

México 1959-2013

Gran colaborador de The Secret la revista.

‍

Fotografía: pintures Marta Texidó

Ginesta-Les coses senzilles

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Temps

“El temps t’ensenya  a conviure amb uns i a sobreviure sense els altres”.

Daniel Gabarró

Meditació en català

Fotografía: Pintura Francesc Blanchart

La atención plena es un súper poder

Fotografía: Pintura Marta Texidó

Viu seguint la teva pròpia brúixola

La saviesa ens ensenya que tot el que ens va succeint té un profund significat, moltes vegades no entenem exactament el perquè de les coses, però solament per ignorància pensarem que la vida funciona per casualitats.El que veiem avui no és per casualitat, sinó que és el resultat de què hem pensat, dit i recreat en el passat. 

Construïm el nostre particular "poder de l'ara". Pensem tots junts en la pau, no hi ha res més potent que la força de molt pensant el mateix, pau en el present, pau per a cada dia.

El rellotge ens marca totes les hores del dia que volem omplir a costa de no sentir-nos sols, i invertim molt temps davant del televisor, de vegades sense veure res. 

Oblidem-nos cada dia una estona del rellotge i connectem-nos amb la nostra brúixola interior, i meditem si estem en el camí que ens dirigeix al nostre destí.Invertim el nostre temps lliure a ajudar als altres, donar és rebre, i no hi ha res que ens aporti més a la vida que donar a la nostra família, als nostres amics, a qui ho necessita.Estem entrant en una època molt bona, en la que cada vegada hi ha més persones en tot el món que s'uneixen amb llaços invisibles, donant suport, optimisme, felicitat, ajuda i construint un món molt millor, amb missatges de pau, amor, harmonia. 

La llum existeix i la seva absència és la foscor.

No podem oblidar que som éssers espirituals i que podem decidir quina actitud prendre en la vida, tots tenim un enorme potencial positiu encara per descobrir. 

Els pensaments i sentiments positius ens ajudaran a afrontar qualsevol circumstància de la vida amb altra perspectiva.

Sorprèn-te cada dia de la bellesa del cel, del color de les flors, de la frescor de la brisa i de la generositat del sol i sent que ets part de la creació, observa que les coses més senzilles de la vida comencen a tenir sentit.

Fes cas de la teva brúixola interior, no falla mai.

Text i pintura: Marta Texidó i Font

El milagro más grande del mundo-Og Mandino

 

Fotografia: Pintura Marta Texidó

La bibliotecària del front

Primavera del 1938. Una jove auxiliar de la biblioteca popular de Canet de Mar viatja per primera vegada al front en el bibliobús, una biblioteca ambulant creada per portar llibres als combatents de l’Exèrcit de l’Est de la República i als ferits que es recuperaven en els hospitals de la rereguarda. El bibliobús va recórrer Catalunya de punta a punta, de la costa al Pirineu i sempre condicionat pels bombardeigs i els moviments de les tropes. Aquesta és l’aventura de l’Aurora Díaz-Plaja i també la de les seves companyes bibliotecàries, noies valentes de vint i pocs anys, compromeses amb el seu temps i la seva gent, per a qui la vocació professional estava per damunt dels perills de la guerra. En el temps del bibliobús germinarà la llavor de l’Aurora Díaz-Plaja, que esdevindrà després una pionera i referent inqüestionable del foment i la divulgació de la literatura infantil del nostre país.

Josep Miracle i Collmalivern

Josep Miracle i Collmalivern (Calella, 18 de juliol de 1959) és poeta. L'any 1994 va ser proclamat Mestre en Gai Saber dels Jocs Florals de Muntanya de l'Agrupació Excursionista Icària, al Casino l'Aliança de Poblenou de Barcelona, en aconseguir els tres premis principals: l'Englantina d'or (1990), la Viola (1991) i la Flor Natural (1993). Actualment, Miracle és el secretari dels Jocs Florals de Calella i president de l'Associació Amics de la Poesia de Calella,[1] l'entitat que va recuperar l'any 1989 aquest certamen literari històric inaugurat el 1908,[2] i que des de llavors els celebra anualment.[3] El poeta maresmenc ha publicat diversos llibres de poesia entre els quals en destaca 'Amb llum pròpia', un recull dels seus poemes editat amb motiu de la celebració del seu 50è aniversari.[4] Els Jocs Florals de la Ginesta d'Or del Rosselló celebrats l'any 2008 van distingir Josep Miracle com a guanyador del premi Albera amb el seu poema 'Passeig per l'arbreda'.[5] L'any 2014, amb el seu treball 'Com una fulla d'arbre', va rebre el primer premi en la categoria d'adults en l'onzena edició del concurs de Poesia Francesc Blancher.[6] El mateix any es va proclamar guanyador del Certamen Poètic sobre Música i Cant Coral d'Igualada amb el poema 'Partitura íntima'.[7] També ha estat el guanyador (ex aequo) en la categoria individual del Premi Ciutat de Calella 2015.[8] El 2024, Josep Miracle va ser distingit amb l'Englantina d'Or per la seva obra 'Llegenda i memòria' en els 46ns Jocs Florals de la tardor, celebrats al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona. L'any 2025 va obtenir la Viola en els mateixos Jocs amb el seu díptic de sonets 'La veu del temps'. https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Miracle_i_Collmalivern

Sentiments

Miro de distreure el pensament en coses que no siguin de tu. Per això miro de pensar en les grans paraules que algú ha dit alguna vegada en algun poema d'algun llibre, que és com si formés part d'algun òrgan important del propi cos. Com si fos la llar del meu cor. Jo ja sé que tinc la sort de saber on són les grans paraules. Jo puc trobar-ne - ara que les necessito - per sobreviure. Són les paraules que toquen la fondària de la terra d'on sóc. Són les paraules de Vinyoli que travessen l'angoixa i em porten al retrobament de la pròpia maduresa.

Marc Freixas, 15 juny 2022

Dietari del meu caos poètic

-- llibre inèdit -

‍

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Les meves arrels

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Les lletres a la meva vida

Fascinada per l'olor del paper

Jo vaig néixer en una petita impremta en el barri del Coll de Barcelona, al carrer Mora la Nova, 9. En allà, enquadernaven molts llibres i revistes. I molts anys abans les famoses etiquetes engomades "rodixeta" que va crear el meu avi en Ramon Texidó.
En Ramon Texidó encara és recordat per la seva bondat amb els seus treballadors i a més tenia un gran sentit de l'humor.
No vaig tenir la sort de conèixe'l, ja que va morir uns mesos abans del meu naixement. Vaig ser la tercera nena i per molt poc no em posen de nom Ramona, a Deu gràcies, per allò de la "Ramona Petxugona".

El meu pare ens passejava per l´impremta amb el "toro" i amb els meus germans moltes vegades jugàvem amb muntanyes de retalls de paper sobrant. Sempre m´he sentit fascinada per l´olor del paper, de la cola, i dels llibres, que m´han acompanyat sempre d´una manera o altra.

A la part de dalt de l´impremta teníem la casa, la que sempre hem anomenat "la casa vella" amb certa nostàlgia de temps molt feliços.

Hi havia un antic piano que el meu pare tocava amb emoció, sortosament la música i les lletres ens van acompanyar des de ben petits.

Per això, sento ara que el meu camí va en una nova direcció i que mai és tard per ser el que havia de ser... Editora de The Secret la revista-Edicions.

Marta Texidó

El Viatge interior-Joan Tuset

El Viatge interior

Hi ha un viatge cap a un món interior. Un camí que no és físic. És un despertar interior, ja que s'ha de mirar cap a dins d'un mateix. Qui mira cap a fora somia, el que mira cap a dins desperta.

Aquest viatge el fem sols i cal estar atents per adonar-nos del que sentim. El silenci i el buit ens transporten a llocs invisibles, a les silencioses aigües interiors, on viurem diverses transformacions i arribarem a la caiguda de les màscares, deixant de banda les coses supèrflues i finalment, a l'alliberament, la plenitud de l'esperit i a trobar-nos a nosaltres mateixos.

‍

El Viaje interior

Hay un viaje hacia un mundo interior. Un camino que no es físico. Es un despertar interior, ya que hay que mirar hacia dentro de uno mismo. Quien mira hacia fuera sueña, el que mira hacia adentro despierta.

Este viaje lo hacemos solos y hay que estar atentos para darnos cuenta de lo que sentimos. El silencio y el vacío nos transportan a lugares invisibles, a las silenciosas aguas interiores, donde viviremos diversas transformaciones y llegaremos a la caída de las máscaras, dejando a un lado las cosas superfluas y finalmente, a la liberación, la plenitud del espíritu y a encontrarnos a nosotros mismos.

Le voyage intérieur

Il y a un voyage vers un monde intérieur. Un chemin qui n'est pas physique. C’est un éveil intérieur, puisqu’il faut regarder à l’intérieur de soi. Qui regarde à l'extérieur rêve, qui regarde à l'intérieur s'éveille.

Nous faisons ce voyage seul et nous devons être attentifs pour réaliser ce que nous ressentons. Le silence et le vide nous transportent vers des lieux invisibles, vers les eaux intérieures silencieuses, où nous connaîtrons diverses transformations et parviendrons à la chute des masques, laissant de côté les choses superflues et enfin, à la libération, à la plénitude de l'esprit et à nous retrouver nous-mêmes.

The inner journey

There is a journey to the inner world. A path that is not physical. It’s an inner awakening, since you have to look inside yourself. Who looks outside dreams; who looks inside awakes.

We are on this journey alone, and we must be attentive to realize what we are feeling. The silence and emptiness transport us to invisible places, to silent inner waters, where we will experience various transformations and achieve the fall of masks, leaving aside superfluous things, and finally, liberation, the fullness of spirit, and finding ourselves.

Joan Tuset

https://www.joantuset.com/

‍

‍

El sentiment de culpa

Quan una persona realitza una acció que transgredeix una norma, apareix una senyal d'avís. Aquesta senyal la percebem com una sensació de dolor, inquietut, que és el que s'anomena: sentiment de culpa.

El sentiment de culpa, és en la seva essènica, necessari i útil donat que ajuda a corregir i ens evita problemes més grans. La funicó principal d'aquest component és a llarg termini, disminuir el patiment i no augmentar-lo.

ADONAR-NOS

Quan aprenem a escoltar i utilitzar la senyal adeqüadament, reestablim l'equilibri perdut i això redunda en benefici de tots.
En canvi, quan no aprenem a escoltar aquesta senyal, patim molt i no resolem res. Per tant per comprendre el problema de la culpa és important aprendre a distingir entre un bon i un mal aprofitament d'aquesta senyal

ALGUNES ORIENTACIONS PER ELIMINAR LA CULPA

- Tenir en compte el que s'està perdent per culpa de viure en el passat, intentar entrenar la consciència en l'aquí i ara.
- Fer front als problemes
- Buscar en l'interior la pròpia aprovació: sense esperar que els demés estiguin d'acord amb les nostres decisions personals.
- Anotar (quadern, agenda) les ocasions en les que t'has sentit culpable: quin va ser el motiu, quan ha passat i amb qui. D'aquesta manera podràs conèixer la teva zona de sensibilitat i analitzar-la bé.
- Reconsiderar el teu sistema de valors: distingir-los entre aquells que han sigut imposats i els que realment acceptes. Aprèn a viure segons el teu pròpi codi ètic, en conseqüència et sentiràs millor i no hauràs de fingir ni transgredir.

Raquel Casellas

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Vic-La ciutat dels sants

Creu-me amic no hi ha res com la plana de Vic"

Fa molts anys vaig tenir la sort de visitar la ciutat de Vic amb el meu avi, sempre enamorat de la seva ciutat natal, malgrat haver viscut pràcticament tota la seva vida a Barcelona. La ciutat de Vic es mereix ser visitada doncs té un dels conjunts medievals més suggestius de Catalunya. El centre del nucli antic és la plaça del Mercadal o plaça Major, que destaca diversos edificis modernistes, arcades i torres. els monuments més importants son: La Catedral de Vic i El Temple romà. ç L'any 1900 Josep Maria Sert rep l'encàrrec per decorar la catedral neoclàssica de Sant Pere de Vic, que serà la seva gran obra i la realització el portarà la major part de la seva vida. Per a aquest projecte Sert va concebre una decoració que, sortint de darrere de l'altar major, es desenvoluparia per tota la catedral, amb una temàtica que podria definir-se com d'exaltació triomfal de l'Església. Es discuteix quina va ser la primera església catedralícia de Vic, si Sant Pere Apòstol o bé Santa Maria la Rodona. Durant segles els bisbes celebraren la primera Missa de Nadal a Santa Maria i la tercera, a Sant Pere. L;a molt antiga església de santa Maria fou reconstruïda des dels fonaments pel canonge Guillem Bonfil el 1140, i fou consagrada quaranta anys més tard pel bisbe Pere de Redorta. Hom l'aterrà el 1787 per fer espai per a la nova catedral. El germà del meu avi en Josep Font i Palmarola es considerat com un dels vigatans més il.lustres per la seva aportació al mon de la música i la cultura.Josep Font i Palmarola -en ocasions citat incorrectament Palmerola- (Vic, 28 de maig del 1898 -- Barcelona, 27 d'agost del 1960) va ser pianista, compositor i pegagog musical.Va estudiar al conservatori de música de Vic amb Joan Baptista Espadaler i Colomer. Es dedicà a la composició i a l'ensenyament musical. Fundà i dirigí el Cuadro Juvenil de Arte (1943-1945), fou fundador i director de l'Orquestra Franz Schubert (1935-1936, 1952-1960; posteriorment se'n va fer càrrec en Joaquim Giró) i del Trio Schubert (1946-1949, amb Lluís Chalaux i Juan José Chalaux), i dirigí la Banda de la Creu Roja de Barcelona (1955-1960). Va ser sots-director del Gran Teatre del Liceu (?-1960). Col·laborà en revistes d'arreu (com Enllà i Llum: Butlletí del Casal Català de Ciutat de Mallorca en els anys 30, Rumbo i Centro Cultural de la Cruz Roja Española en els anys 40). També ensenyà música en diverses institucions educatives, com les "Escoles Guimerà". Aplegà una col·lecció d'instruments i documents musicals, i tenia una especialització en la confecció de cilindres per a caixetes de música, que feia per encàrrec d'empreses suïsses. Escriví més de 80 sardanes (moltes de les quals per a orquestra), cançons, ballables, obres de teatre i quasi tres-cents temes per a goigs, però una part d'aquest material es perdé durant la guerra civil espanyola. El seu fons documental es conserva a la Biblioteca de Catalunya, i els instruments que aplegà formen part del Fons Font Palmerola - Currius del Museu de la Música de Barcelona.

Mindfulness-Atención Plena

El mindfulness, conegut en català com a atenció plena o consciència plena, és una pràctica mental que consisteix a centrar l'atenció en el moment present d'una manera conscient i sense fer judicis de valor.

Aquí tens els punts clau:

• Definició: Significa "ment plena", la qual cosa implica viure el present amb intensitat i profunditat, sentint-se conscient de les pròpies emocions, pensaments i sensacions.
• Origen: Té els seus orígens en la meditació budista, però s'ha adaptat com a tècnica secular per reduir l'estrès i millorar la salut mental.
• Objectiu: Entrenar la ment per redirigir els pensaments i reduir l'estrès.
• Beneficis: Ajuda a l'autoconeixement, el benestar general i a estar realment present en el "aquí i ara". 
• El terme s'ha popularitzat com una eina per al benestar emocional i el desenvolupament personal.

Fotografia: Pintura Marta Texidó

What is Reiki?

Dr. Usui pursued a personal quest that ultimately led to epiphanies about the way energy promotes healing. He used his reiki techniques to heal people, and taught them to students who would carry on the practice.</p><p>Derived from the Japanese words for spirit (rei) and energy;(ki), Reiki is a non-invasive technique for stress reduction and relaxation that also promotes healing. An alternative therapy that can be done with hands-on or remotely, Reiki involves visualization techniques to connect to the energies within and around the body.It has a healing effect that can be conducted in a defined way for specific ailments or in a general way to achieve the general harmonization of our being. Reiki is a completely natural method used with the intention of regaining and maintaining health. Reiki is a system that teaches us to recognize the power that we have within us and that helps us modify, improve and enhance our energy with the purpose of improving and harmonizing our general health. Reiki is very simple and natural, it does not require any type of equipment or tools, nor does it require a special place or environment. Reiki is used personally and to treat others. Applied to oneself, Reiki is a very effective tool for releasing tension, reducing stress and promoting relaxation. Helps eliminate toxins and energy blockages resulting from negative emotions.In Reiki the whole body is treated, not only what we know as the physical body but also the energy field. Reiki works with the process of energy circulation to increase, restore and harmonize the general well-being of the person. While it involves a spiritual frame of mind, Reiki is not affiliated with any religion. To learn Reiki it is not necessary to have any previous training or instruction in any area of ​​health or natural healing methods. You only need your will and your determination to practice healing first on yourself and then , if you choose, on others.</p><p>The practice has been embraced globally, well beyond its beginnings in Japan. Now, it’s practiced in hundreds of hospitals around the world, and many RNs routinely combine Reiki into their nursing work. Healthcare professionals believe Reiki helps patients heal faster, with less pain. It helps patients keep a better mental attitude, and reduces the negative effects of medication and other medical procedures. </p><p>Through meditation, visualization techniques, and the power of human touch, Reiki accesses the body’s energies, and their relationship to the universal energy of life. </p><p>We are more than just a mind and a physical body - We are universal energy .

Eva T.Font

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Virolai - Escolania de Montserrat

 

Vida rota

Nota de l’autor:

Cal entendre aquesta poesía com un treball presentat a un taller d’escriptura temàtic sobre l’escriptora sueca Sonja Akesson (1926-1977). L’estil de l’escriptora es caracteritza per el tractament de la desigualtat en la vida diària entre home i dona i cal enmarcar-la dins l’època. A la seva obra Husfrid,(1963) publicada en Inglés amb el títol “Domestic Peace”, al seu poema “Aktenskapsfragan” (la questió matrimonial) l’autora compara el matrimoni amb l’esclavitud, fet que repeteix sovint a tota la seva obra que, per cert, va ser molt ben acollida pel moviment feminista de l’època. La seva trajectòria personal presenta una complicada vida sentimental amb tensa relació amb l’alcohol, canvi de parelles, infidelitats, conflictes emocionals i angoixa existencial. Va morir als 51 anys. Sembla que l’única obra seva traduïda al castellà, a dia d’avui, es “Vivo en Suecia”.

No creo en el amor

Ni estoy segura que exista

No conozco a nadie realmente feliz en el matrimonio

Como mucho, no les va mal...y nada más

¿En realidad existe el amor?

Pasada la estúpida época del enamoramiento

Cae la realidad como una losa

Se vive el día a día... transcurre el tiempo

Y cuando te das cuenta ya es muy tarde...demasiado

Los hijos te tienen atada y no le ves salida

Mi hombre no me quería y se fue con otra

Tendría que haberme ido yo

Pero recibí una educación anticuada

Estaban los chicos y no había el otro

¿Con el otro me hubiera ido?

Empecé muy joven, demasiado

Vivir con mis padres me encadenaba

Huir con mi chico no fue la solución

El alcohol tampoco, el suicidio... no pude

¡Soy cobarde!

Nunca pasó el cartero

Tampoco mi libertador

Raül Riatós

L'olivera

 

L'olivera fa olives

per fer amanides

són tan bones

que no t'ho imagines.

Iulia - 8 anys-Premi Sant Jordi de l'escola

Embruix de lluna a Sicília

Toronto, juliol del 2016

T ‘enyoro filla, t’enyoro molt...

Ara mateix acabo de parlar amb la meva filla Silvana, que es diu així en honor a l’actriu Silvana Mangano, la dona més sexi que he conegut mai, amb permís de l’Annalisa Sorrentino.

La meva filla m’ha dit que s’ho estan passant molt bé a Itàlia i que Nàpols és una ciutat molt seductora, però que fa molta calor. Que ahir van anar a Pompeia i que aquest matí han pujat al Vesuvi, i que a ella una mica més i li agafa una lipotímia. I que demà viatjaran a Sicília, d’on són els avis d’en Mauro.

-... Ara t’envio per whatsapp una foto del carrer on vas viure, que és ben estret i una mica claustrofòbic, i de l’hospital de Nàpols on jo vaig néixer. Ha estat com tornar a casa meva. La sabateria que em vas dir, encara existeix, però li han canviat el rètol. He aprofitat per comprar-me unes sandàlies ben maques i a la meitat de preu de les que em vaig comprar a Florència, que em vaig deixar oblidades a Roma. A la dependenta, una noia si fa o no fa de la meva edat, li he preguntat si coneixia la Sandra Martinelli i m’ha dit que sí, però que ja feia molts anys que vivia a Gènova.

Nàpols, quants de records, la conec com el palmell de la meva mà. I Sicília, on vaig conèixer l’Annalisa, i on vaig viure la nit més bella de la meva vida. Que se n’haurà fet d’ella. Fa tant de temps, que a vegades penso si ho he somiat i si aquella nit amb l’Annalisa és fruit de la meva imaginació.

No! No ha estat cap somni.

Era l’any 1984.

Tot va passar en un hotel al nord de Palerm, on havíem estat convidades al casament d’en Giorgio i la Valentina. L’Annalisa i jo no ens coneixíem de res i ens va presentar un amic comú, en Paolo Branduardi.

No feia ni una setmana que m’havien donat vacances a la feina.

L’Annalisa em va preguntar si jo era francesa.

-Ho dius per què em dic Xantal? Sóc barcelonina i fa tres anys que visc a Nàpols; treballo de recepcionista en un hotel.

L’Annalisa em va dir que era arquitecta i de Milà i que feia quatre anys que vivia a Palerm i que se sentia ja mig siciliana.

Us estalviaré els detalls del banquet de noces i passaré directament a la ballaruga i el que va passar després.

A la sala de ball hi feia una mica de calor i en acabat de ballar, l’Annalisa i jo vam sortir al jardí de l’hotel. Recordo que hi havia una piscina rodona i unes escales, per on s’accedia a una petita platja, que en aquelles hores de la nit, estava deserta.

Havíem begut molt i estàvem ben alegroies.

La nit era fresca i estelada.

L’Annalisa i jo ens vam ficar al mar fins a gairebé els genolls i vam començar a esquitxar-nos. Érem a principis de juny i l’aigua estava freda.

-Ei, això no s’hi val! Mira com m’has deixat els cabells, Xantal, ben xops... A què no m’agafes!

-A què sí!

-A què no!... Ei, això no s’hi val! Ets més alta que jo i les teves cames són més llargues que les meves.

-Però tu ets més prima i més àgil que jo i més fràgil, sembles de vidre, Annalisa...

I allò que es va iniciar com un joc innocent, va esdevenir la nit més bella i màgica que recordo. L’embruix de la lluna començava a produir els seus efectes.

-Semblem unes xiquetes i ja m’he cansat de jugar! Vull gaudir de la nit i contemplar la lluna i els estels, s’està tan bé aquí, hi ha una pau. No sents la remor de les onades? Per cert, de qui va ser la idea de posar-te un nom francès? Ho trobo ben bonic. I el meu, t’agrada?

-Sona bé, és molt bonic també... Això de Xantal va ser idea de la meva mare, el meu pare em volia posar Maria Encarnació, com una germana seva que va morir de tifus... I sí que la sento, la remor de les onades. Ets una dona molt sensible, Annalisa, i una romàntica. Segur que ets de les que li agraden, en nits com aquestes, fer l’amor en una platja com aquesta i amb un cel ben estelat. No t’han dit mai que ets molt guapa?

Xantal, que estàs fent? Has perdut l’oremus? Estàs seduint una dona i a tu t’agraden els homes.

-Tu també ho ets, Xantal…

L’Annalisa i jo érem en aquella platja del nord de Palerm, boca amunt, i filosofant. I mirant el cel.

-Ho hauríem de fer més sovint, això de mirar els estels, una cura d’humilitat pels nostres egos. Els humans ens pensem que som el centre de l’univers, els reis del mambo... Sí, sí, no riguis, Annalisa, que parlo seriosament... Casum dena! Ara se m’ha ficat una brossa a l’ull esquerre...

L’Annalisa va bufar amb delicadesa i li vaig agrair. Li vaig besar als llavis, que tenien gust de maduixa.

-Ho sento, perdona, no volia... Ara que estàvem tan bé, vaig jo i esgarrio la nit...

-Només ha estat un petó, Xantal, el volcà que duus a dins teu estava en plena erupció i ha esclatat, són coses que passen... L’embruix de la lluna... Beses molt bé...

I em va besar als llavis.

-M’agradaria fer l’amor amb tu, Xantal.

-I jo amb tu, Annalisa...

-Doncs deixa’t anar...

Ens vam mirar l’una a l’altra i ens vam emmirallar, ella en els meus ulls i jo en els seus ulls de gata.

-No t’han dit mai que tens uns ulls preciosos, Xantal?

-Això diuen...

L’Annalisa es va treure una part del seu vestit i es va quedar nua de cintura en amunt i jo vaig quedar extasiada contemplant el seu cos.

-Sóc tota teva, Xantal, tota teva, el meu cos, els meus pits, les meves cames, tot és teu, teu... I que no et quedi ni un recó del meu cos per a explorar...

Estava fent l’amor amb una altra dona i sentia un plaer, com no l’havia sentit mai amb cap home.

-La nit és nostra. I el mar i la lluna i els estels... Te n’adones, Annalisa? T’estimo, t’estimo... No vull que surti el sol i ens esgarriï la nit, no vull, no vull...

Entre abraçades i besos i entre besos i abraçades, l’Annalisa i jo vam perdre la noció del temps.

-Saps que em vindria ara de gust, Xantal? Nedar fins a la boia groga. T’animes?

-M’animo...

He estat sempre una bona nedadora, jo, i vaig ser la primera a arribar a la boia, que era més lluny del que em pensava...

L’Annalisa va protestar.

-No hi ha dret, Xantal, sempre em guanyes. Hi ha alguna cosa que faci millor que tu?

-Sí, l’amor!... Em sento però, una mica rara... No ho havia fet mai amb una dona...

-Tens parella, Xantal?

-Vaig viure uns mesos amb l’Àngelo. No semblava pas napolità, era tan poc apassionat, en canvi jo, ja ho has vist, sóc un volcà... I tu vius amb algú?

-Amb en Salvo, el meu amor, que té sis anys. Sóc mare soltera... I amb el Gino...

-El Gino?

-El gat del meu fill... A mi m’agraden més els gossos, però com el Gino ens el van regalar! T’explico. Un company de feina, va un dia i em diu: “Lisa, m’he comprat un petit veler, i la meva dona i jo ens n’anem a fer la volta al món, però tenim un petit problema. Què fem amb el gat? No ens el podem dur. Hem pensat que al teu xiquet li faria gràcia tenir un company de jocs...”. D’això, Xantal: què tal si sortim de l’aigua? Tinc una mica de fred, i mira com tinc els dits, arrugats com una pansa...

Vam sortir de l’aigua, estàvem nues i ens vam vestir. Estàvem molt cansades i ens vam estirar sobre la sorra, de cara al cel, i amb els nostres pensaments.

-Penses en ell?

-Sí! Ja deu ser al llit. És en bones mans, amb la meva mare, que aquests dies és amb nosaltres... I tu, Xantal, en qui penses?

-En tu... En mi... En aquesta nit irrepetible... En l’embruix de la lluna... I en què t’estimo, Annalisa... En tot això penso... Em sents Annalisa, em sents?...

No em vaig adonar que s’havia quedat adormida.

No recordo quina hora era. La nit era fresca i estelada i se sentia la remor de les onades i la suau respiració de l’Annalisa.

Vam dormir tota la nit en aquella platja del nord de Palerm i ningú ens va trobar a faltar.

Ens vam llevar a trenc d’alba.

-Una nit moguda, eh? –ens va dir en Paolo-. Feu una fila, noies! Au, Xantal, que d’aquí menys d’una hora has de ser a l’aeroport...

El sol s’enlairava tímidament i el mar estava en calma.

Tot va anar tan de pressa, que no em vaig poder acomiadar de l’Annalisa.

-No ens podem entretenir, Xantal... Aquesta nit o demà dilluns o quan et vagi bé, li fas una trucada i llestos... –em va dir en Paolo.

La vaig trucar el dilluns abans d’anar a sopar. Vaig marcar el seu número i vaig respirar a fons. En sentir la seva veu però, vaig penjar. Sabrà que he estat jo... Ets una estúpida, Xantal, ara sí que l’has ben esgarriat!, em vaig dir a mi mateixa...

La primera nit se’m va fer eterna... I la segona, i la tercera, i la quarta, i la cinquena ja no, perquè ja vaig dormir amb la meva germana gran, a la seva casa de Valldoreix, on vaig passar les meves vacances d’estiu...

-El que sents per aquesta noia, Xantal –em va dir la Núria-, vols dir que és amor i no una passió fora de mida?

Tenia jo vint-i-vuit anys i ara en tinc seixanta, i el camí ja fa baixada. He plantat un arbre, he tingut una filla –sóc mare soltera- i no he escrit cap llibre. A Nàpols vaig conèixer l’Alice, una dona canadenca, quinze anys més gran que jo, i vam anar a viure amb ella a Toronto. Ara és a la Xina de viatge amb el seu fill i la seva jove.

Jo estic sola a casa i recordant, amb nostàlgia, la nit que vaig fer l’amor amb l’Annalisa, mentre escolto “Un fiume amaro”, amb la veu de l’Iva Zanicchi: “È un fiume amaro dentro me, il sangue della mia ferita, ma ancor di più, è amaro il bacio che sulla bocca tua, mi ferisce ancor...”.

‍

Alex González i Esquerdo Fotografia:Pintura Marta Texidó

La pereza mental

Muchas veces me he preguntado porque los seres humanos siendo la especie más inteligente de los seres vivos, no desarrollamos el potencial que tenemos dentro de nosotros.
Consideraciones existen muchas, limitantes también, excusas nos sobran cuando de pensar se trata lo hacemos pero no aterrizamos es decir no ponemos en práctica, lo que decimos, nos falta congruencia, entre lo que pensamos, decimos y hacemos, si te das cuenta las personas que tienen un comportamiento congruente, son exitosas, como consecuencia, responsables, comprometidas, muchas veces extraordinarias.
En realidad estas personas tienen potencialmente las mismas capacidades que las nuestras, solo que ellos las ponen a trabajar.
Todos, tenemos, inteligencia pero la pereza nos impide desarrollarla, se nos presenta la oportunidad de hacerlo y buscamos en nuestro archivo mental la forma de detener este proceso, porque lo consideramos la mayoría de las veces complicado difícil, inalcanzable.
No hace mucho tiempo inicie un Proceso de LIDERAZGO con un grupo de personas que se inscribieron eran en total 24, todas se comprometieron a realizarlo.
Asistieron a la primera reunión solo 16.
Las consideraciones que manifestaron los que no continuaron fueron, este tiempo, es difícil por el clima, les conteste el clima no lo podemos cambiar no tenemos control de ello, y los lideres hacen lo que tienen que hacer en cualquier circunstancia, solo observa la grandeza de los países y de las personas que viven en ellos en cualquier clima si ellos lo logran tu porque no?
Otros dijeron es que la situación económica esta difícil, entonces conteste ese es precisamente el reto del líder hacer de lo complicado de lo difícil lo sencillo, el dinero loobtendrás de actividades extraordinarias, no de lo que haces siempre, lo importante es que te des cuenta que las personas extraordinarias encuentran mecanismos diferentes exitosos para realizar lo que quieren y te aseguro que el dinero está en alguna parte claro que hay que buscarlo, encontrarlo ir por el.
Algunos otros antepusieron el cuidado de los niños, entonces comenté, cuanto te vas a trabajar dejas el cuidado de tus hijos a tu familia o alguna niñera, o en el jardín de niños, cierto es que la familia es primero, pero las actividades del Liderazgo te harán un mejor padre por las herramientas que vas a adquirir, para guiar mejor a tus hijos hasta que se independicen
Finalmente solo se reintegraron, dos aun con muchas consideraciones, ¿Por qué sucedió esto?
Si todos ellos ya pasaron por un proceso de formación anterior, la respuesta es por la pereza mental, los seres humanos estamos acostumbrados a que nos den las cosas digeridas, fáciles de asimilar y si es posible resueltas para evitar la fatiga de pensar y hacer.
Ahora traslada esto a todas las áreas de la vida, profesiones, oficios, ciudades, países, donde indudablemente existen personas Lideres con una capacidad, extraordinaria, que no logran que los demás se desarrollen en la vida porque para hacerlo se necesita dejar la pereza mental, y esas personas extraordinarias, no dejan de luchar contra esta inactividad que impide el crecimiento de los seres humanos como personas, el despliegue de los conocimientos adquiridos en las universidades en su vida profesional, la mediocridad en el quehacer de los oficios, la corrupción y la falta de rendición de cuentas de los gobernantes en las ciudades y países que los convierten en rehenes de la pobreza extrema en muchos casos .
Así es que estimado lector despierta ya de tu pereza mental, inicia ya un proceso serio de transformación que te permita ser EXTRAORDINARIO en donde te encuentres, recuerda no hay límites todos está en poner en práctica la palabra mágica ACCIÓN.

Pedro Moran Velazquez

Entrenador del desarrollo humano

México 1959-2013

Gran colaborador de The Secret la revista.

‍

Fotografia: Pintura Marta Texidó

Les publicacions de l'Editorial de Barcelona "The Secret" a l'Alguer

Notícia de l'Alguer.cat En col·laboració amb l'associació cultural Òmnium Cultural de l'Alguer, divendres 26 de juny a les hores 19, en la sala Rafael Sari, corso Carlo Alberto, presenta les publicacions de l'Editorial de Barcelona The Secret la revista-Edicions. ALGUER - La llibreria Il Labirinto Mondadori en collaboració amb l'associació cultural Òmnium Cultural de l'Alguer, divendres 26 de juny a les hores 19, en la sala Rafael Sari, corso Carlo Alberto, presenta les publicacions de l'Editorial de Barcelona The Secret la revista-Edicions. L'Editora Marta Texidó, Irene Roca i l'escriptora Montserrat Cornelles, presentaran al públic alguerés los llibres Micro Secrets, i En nom de Lucrècia de Montserrat Cornelles, amb la lectura d'algunes parts de part de l'autora, Un barceloní a la guerra de Cuba, de Alex Gonzalez, El moment Exquisit de Eduard Mallen. Lo primer llibre, Micro secrets és un recull de contes breus escrivits amb una particular triada de lèxic, utilitzant lo mínim de paraules per donar lo màxim del contengut. En Nom de Lucrècia, és un romanço de caràcter històric. Ve recontada la història de Lucrècia Borja, vista de part d'una dona catalana, i donques d'un punt de vista diferent d'aquell sòlit de la història i dels històrics italians, prevalentment hòmens. Un barceloní a la guerra de Cuba, un romanço que uneix rigor històric amb una ben documentada descripció dels fets, a personatges de fantasia. I, per acabar, El moment Exquisit, un recull de contes breus d'alt livell literari. Històries curioses amb un final sorprendent.

Cuentos de Jorge Bucay

Tornar a enamorar-se

Vaig llegir una frase en un correu que em van enviar que em va torbar profundament. Em va impactar per l'evidència oculta dins de la meva ànima des de feia molts anys. Deia: “estima com si mai t'haguessin fet mal”.

Vaig sentir el meu cor tancat com una casa de poble abandonada, desitjant que li obrin les finestres i les portes, l'airegin, netegin i tornin a habitar. Em va sorprendre no haver observat amb les presses de la vida, la feina, els fills, la família i els amics, que el meu cor demanava a crits un nou amor.

Vaig acceptar el repte d'obrir-me a l'amor, malgrat totes les pors i les dificultats que pogués trobar pel camí. A l'amor hi ha confiança, fe i química, a la por hi ha desconfiança i la necessitat constant que l'altre t'aprovi. La por si no n'és conscient, ens frena, ens paralitza i ens dóna arguments per no tirar endavant un possible enamorament. Però quan n'és conscient, quan el mirem a la cara, podem transformar-lo per avançar en el camí de la trobada amb l'altre. , a veure passar la pel·lícula. Estima amb tota la teva ànima, obre't a l'amor com si el teu cor ja madur fos encara jove, atrevit i dóna de tu el millor que els anys han anat afegint a la teva vida.

Indubtablement quan clareja, el sol sembla dir-nos: “Il·lumino perquè t'enamoris de nou”.

Pintura : Marta Texidó

Fotografia: Pintura Marta Texidó