“Al final del camí em diran:
Has viscut? Has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms.” Pere Casaldàliga.
A la meva mare.
A la meva filla, Laura.
Agraïments:
A les dones de la meva família que em van donar el relleu i a les que jo mateixa els hi passaré la torxa per seguir el camí de la vida.
Especialment a:
Ramón Texidó
Montserrat Cornelles
Irene Roca
Àlex González
Paco Palomino
UNA PORTA OBERTA A LES PARAULES
Pròleg del llibre, per Montserrat Cornelles
Sembla banal afirmar que en una novel·la el més important són les paraules. Però, al cap de poc d’haver encetat la lectura de «Per la porta de sortida», se’ns fa evident que els mots hi tenen un clar protagonisme, la indiscutible importància de ser els elements clau que transmeten la història que se’ns presenta, l’experiència humana d’haver viscut i de voler deixar-ne constància.
Enmig del temps convuls que ens toca viure, és gairebé un miracle que algú rescati de l’oblit el prodigi de la transmissió oral en l’educació de les generacions futures, una activitat que no ens queda pas tan lluny en el temps, però que oblidem mentre contemplem l’imperi de la tecnologia tan espectacular que presideix ara les nostres vides. Tan espectacular i tan tristament buida de contingut.
Marta Texidó ens convida a aturar les passes i a escoltar. Les dones que protagonitzen la història que ens presenta s’han anat transmetent les unes a les altres el seu minúscul saber, tot un oceà d’experiència humana que les ajuda a entendre el món i el comportament dels éssers que el transiten.
En aquest llibre, els esdeveniments se succeeixen a mesura que la història avança, i la veu protagonista també pren el relleu d’una altra anterior perquè la vida no s’atura, perquè el temps va substituint les generacions velles per unes altres de noves en una roda implacable que va fent avançar les coses.
Per això, la veu de la Nilleta cedirà el seu lloc a la veu de la Serafina, i la vida del poble serà substituïda per la vida a la gran ciutat de Barcelona.
Tot sembla senzill i casolà, i el filtre de tot plegat és la mirada aparentment humil de les dones que ens van parlant.
Són, totes elles, baules d’una cadena, i el seu llegat vivencial passa de les unes a les altres, tal com s’esdevenen els relleus tan coneguts de la torxa olímpica, que va il·luminant el camí sencer gràcies a l’esforç, trosset a trosset, de cadascun dels portadors de la flama. I tot trenat a partir de les paraules transmeses de viva veu.
Una herència necessària que ara arriba a nosaltres gràcies a una autora que ha guardat al rebost de la memòria la història familiar que li ha estat transmesa i que diposita a les nostres mans, per tal que siguem conscients que les herències autèntiques no es poden guardar a cap banc. Són clares com l’aigua i estan fetes de paraules.
Montserrat Cornelles, escriptora
Manlleu, any 1864
S’està morint la meva mare. A la casa fa la mateixa olor que el dia que va marxar el meu pare, ara fa sis mesos. Els meus germans han fet venir el capellà de Tona, l’han hagut d’anar a recollir a casa seva amb el carro de cavalls.
No em deixen entrar a l’habitació, diuen que sóc massa petita, però jo crec que, amb set anys, és molt important per a una nena fer-li el darrer petó a la seva mare. He estat molt atenta i silenciosa i, entre la visita del metge i la del capellà, he entrat a veure-la. Li he de dir una cosa, ho faré a cau d’orella.
Diu la tieta Teresa que, encara que la mare no parli, em sent i que l’oïda és l’últim que ens deixa de funcionar quan marxem. La mare s’endurà les meves paraules a «l’altre costat», això sempre m’ha fet molta por.
Sóc pèl-roja, amb el cabell rinxolat i amb un nas molt petit i ple de pigues, (sóc l’única a la família), i això sempre m’ha procurat un malestar estrany, però la mare em deia molt sovint: «Tu ets especial, Nilleta, tens el cabell del sol i de la foguera de Sant Joan, i ja saps "cara pigada, cara estimada”».
Sempre m’he sentit membre del grup familiar, estimada, m’he reconegut bonica i especial sols per les paraules de la mare. Per contra, al carrer i a l’escola, ser diferent ha estat un gran patiment.
L’habitació és fosca i molt freda, fa olor d’encens i d’herbes aromàtiques. No vull fer soroll o em faran sortir i no podré fer l’últim petó a la meva mare i dir-li: «Mare, tu ets morena com la mare de Déu de Núria, tens els ulls de color de nit d’estiu i fas olor de mare, aquella olor que reconforta, que consola, que cura i que nodreix i jo no en sé, jo no vull viure sense tu».
Has fet un sospir breu i un somriure fi i així ha quedat la teva imatge impresa a la meva memòria tota una vida.
—Nilleta, Nilleta, Petronil.la —crida el meu germà gran.
Quan se’ns va incendiar la granja, és van encendre les quadres. Els cops dels cavalls que intentaven obrir les portes i els seus crits es van quedar molt de temps a tots dins del cap. Fins en el silenci més cru, sentíem els patacs i els renills dels nostres animals que van quedar completament calcinats. Després d’això fam, molta fam, érem molt pobres.
Quan vaig pujar al carro, jo ja sabia que el meu germà em llençaria per un barranc; vaig sentir molt clarament la conversa:
—Desfés-te d’ella, no ens en podem fer pas càrrec, llença-la per el barranc. Ara, sense la mare, encara és més complicat sobreviure.
Recordaré sempre aquell viatge de pànic i gana, molta gana.
Vàrem passar per molts barrancs, però en meu germà Miquel no es va aturar fins arribar al convent de Sant Jeroni de les Carmelitas Descalzas a Vic. Hi vaig viure fins els divuit anys.
Vaig sortir casada amb un home que em van escollir les monges i que jo no coneixia ni estimava.
En Manel, de família molt reconeguda a la zona , tenien el mot de «Can Musiques», tenien botiga i dispesa al carrer Manlleu número 12 de Vic.
"Tienda y casa de comestibles y casa de comidas Manuel Font (músicas). Encargados de colocar mazos,constructores de carruajes.etc."
Era una família molt alegre. Tothom tocava algun instrument, sempre hi havia música, tant a la casa com a la botiga.
L’AMOR AMB EN MANEL
Cada dia al matí, quan em llevo, tinc un dolor molt intens entre el pit i l’esquena, no és pas un dolor físic no, em fa mal l’ànima.
Mai ningú m’ha parlat de sexe, la mare va marxar molt de pressa i les monges… Ai, les monges de Vic!, quina doble moral, ara ja tothom sap el que feien d’amagat en els túnels subterranis.
Des de la primera nit del casori, en Manel se’m va llençar a sobre com un animal brau, arromangant-me la camisa de dormir i gemegant com un gos ple de baves. Quan acaba «el fet» es gira i dorm com una soca, roncant com una bèstia.
Al matí, a la botiga i a la dispesa, l’admiro i l’estimo. És un home amable amb tothom, molt educat i respectuós, toca molt bé el violí i tothom el vol tenir a prop. Però per la nit l’odio.
Mai no m’ha acariciat els pits a poc a poc, entretenint-se en els mugrons i baixant ben a poquet a poquet fent-me carícies a la panxa, fins arribar al meu pubis de borrisol vermell com el meu cabell.
Mai m’ha dit tendrament a cau de la meva oïda: «Nilleta ets la noia més bonica que he vist mai, tens el cabell del Sol i de la foguera de Sant Joan i ja saps "cara pigada, cara estimada"».
Dorm com un tronc, panxa amunt, satisfet de no sé pas què. Els primers dies vaig tenir dolor després de fer "el fet". Si això és deixar de ser verge, voldria ser-ho tota la vida. La verge pèl-roja i pigada.
Quan somio, m’imagino un Manel dolç,que em fa arribar a llocs inexplicables. Crec que seré agosarada i l’hi explicaré un somni d’aquests. Sabeu?, també em llepa, ui quines coses més estranyes que em venen al cap quan dormo!.
El temps va passant, les coses van bé i, de mica en mica, en Manel es torna més dolç i delicat.
La dispesa va força bé i la botiga és sempre plena, tertúlies, música i a més sempre tenim els millors productes que ens porten de Barcelona. Som reconeguts a la Comarca d'Osona ,fins i tot venen de Manlleu, del meu poble a comprar a casa nostre.
Ja tinc la panxa plena, em sento molt feixuga i noto com una melangia interior m'acompanya nit i dia. No vull parlar al meu marit d'aquests pensaments que tinc, mentre l'embaràs avança i el meu pànic al part augmenta desmesuradament. D’aquí a pocs mesos, tindré el primer fill. En Manel fa mesos que ja no em toca, quin descans… veig que ell també té certa preocupació, però no en parlem. Penso que, si el món està ple de gent, no deu ser tan horrorós un part.
Tot i així, estic aterrida no se pas si a la resta de dones els passa el mateix.
Després del primer, vindrà el segon i pot ser mes fills, millor serà que tingui coratge.
Ara tinc més por que mai de morir-me, no voldria que em passés com la meva mare. M’horroritza pensar en la possibilitat de deixar uns fills sols i sense l'amor més gran.
DE VIC A MANLLEU
En Manel m’ha dit que marxem de Vic. Ja tinc tres criatures, m’he passat molt de temps embarassada i donant el pit.
N’està fart de la família, ell vol ser pagès i creu que, com jo hi vaig néixer, hi estaré ben contenta, amb tota la mainada, conills, oques i pollastres. Li he dit ben clar que no vull cavalls, potser un ase, però cap cavall.
El mas és a Manlleu, ben a prop d’on vaig néixer i viure vuit anys de la meva vida. Quan hem arribat, la flaire de les ginestes m’han fet posar molt i molt trista, però quan he vist l’alegria dels meus fills, corrents a buscar conillets, he respirat alleugerida. De fet torno a casa, a la meva llar. Nilleta, diu el vent i jo em sento a prop de la terra.
M’he avesat molt ràpid a la feina de la granja i el meu hort aviat serà reconegut a la comarca, hi poso hores. Crec que en lloc de pigues, la meva cara es una sola piga gran i bruna. El sol, mentre feinejo, em toca de debò.
Ja no tinc la menstruació, quina alegria, tres fills ja són suficients per a un mare. Dos nois i una noia, la Teresa.
Avui he tingut un mal dia, he caigut en rodó mentre collia les mongetes tendres, crec que he estat al terra sense sentit molta estona. M’ha recollit en Manel amb una cara d’esverat que feia pena i tot.
—Ara faig venir al metge i que et revisi bé, que fa dies que fas carona.
El Doctor Robert, de Barcelona, fa anys que s’ha instal·lat a Vic, se’l veu content, es un bon metge de família, a vegades ens fa de veterinari i tot.
La sorpresa ha estat enorme, tinc un disgust gros, molt gros i sento la contradicció de l’acceptació i el rebuig, estic embarassada, no era la menopausa, era un altre fill.
La petita va arribar fent poc soroll i s’ha anat fent gran. És la nineta dels ulls de tota la família. De fet no es com els altres, té un aire de burgesa. És rossa quan va amb les nenes morenes i es morena quan va amb les nenes rosses. Fina, de cabell castany clar i ulls de color mel i és blanca com un glop de llet.
No hi ha res que li agradi més que llegir i quan la necessito, mai hi és.
—Serafina on ets?
I ella està enfilada dalt d’un arbre amb un nou llibre que mai sé d’on ha sortit, llegeix i llegeix i després m’explica el que ha entès.
No parla ni amb el deix dels de Manlleu. Va a l’escola cada dia i torna pletòrica i amb ganes de saber més.
La Serafina ens ha donat vida, molta vida, i feina, molta feina, no hi ha manera de que col·labori amb els treballs del camp i de la granja.
Diu que es mor de vergonya quan els diumenges agafem els pitjors pollastres per vendre, perquè pugen els de Barcelona. I no ha entès mai com els barcelonins paguen i s’emporten, ben satisfets, els pollastres escarransits.
Avui sé del ben cert que la Serafina mai més ens ajudarà amb les tasques de casa. Desprès d’ensenyar-li a matar els conills i els pollastres, el seu germà Ramon s’ha encaparrat en fer-li matar la seva primera oca. I quina ha sigut la sorpresa de tota la família i el malson de la noia per molts dies, que quan el cap de l’oca ha rodat per terra amb un bon cop de ganivet, l’oca, ja sense el cap, a sangs calentes, s’ha passat uns segons perseguint la Serafina per la cuina, fins que han caigut al terra totes dues, l’oca i la Serafina.
—Mai més, mai més —va jurar amb els ulls esbatanats.
I així va ser.
L’ÀVIA SERAFINA
Déu meu, no m’ho pots fer això! Em vas treure els pares quan era molt petita i els meus germans es van fer fonedissos. Per pare i mare vaig tenir les monges de Vic, que em van tractar amb poc amor, malgrat que no em va faltar de res.
La Serafina té sols catorze anys, deixa-me-la, si us plau, Senyor, no me la prenguis, no podré pas sobreviure a aquest dolor! Fa molts dies que té molta febre i tremolors, no menja gens i delira. Com pot ser que cridi mare, mare Nilleta?, i jo al seu costat posant-li draps d’ aigua i farigola al front i als canells.
Ha vingut el doctor Robert, com sempre molt de pressa, però ha fet una ganyota que no m’ha agradat gens, m’ha fet malastrugança. Diu que la portem com abans sigui possible a l’Hospital de la Santa Creu, de Vic, perquè allà tenen més mitjans i ens podran ajudar. L’ingrés ha estat ben curt, m’han fet tornar amb ella a casa, m’han dit que no hi ha res a fer, que té els pulmons negres i que torni cap a casa a esperar el, que és la decisió de Déu.
Quin Déu pot fer-nos això? No pot ser de cap manera! Si alguna vegada havia pensat que em feia mal l’ànima, ara sé que eren pessigolles. Ara sé que el dolor és fi com un cristall, que travessa el cor i s’hi queda per sempre.
En arribar a casa, en Manel i els nois han sortit a rebre’ns amb el desig als ulls d’una bona noticia, però, en veure’m la cara, ja han sabut que no era res bo el que passaria ben aviat.
Hem acomodat la Serafina al llit i he deixat que sa germana, la Teresa, se’n faci càrrec. Vull anar a Manlleu a comprar unes herbes i a parlar amb una velleta que en sap molt, de malalties. La Dolors m’ha dit, parlant molt fluixet:
—Agafa la teva menuda i porta-la a la curandera de Tona o la perdràs ben aviat.
He tornat al Mas cridant:
—Ràpid, agafem el carro i portem la nena a Tona a veure «la bruixa!»
S’han posat tots en contra meu, creuen que m’he begut l’enteniment.
—Se’m refot l’enteniment! —els responc tot alçant la veu.
Han quedat glaçats. Mai per la meva boca havia sortit cap paraula malsonant.
Quin viatge més llarg, de Manlleu a Tona! La pobra Serafina suant, li he fet prendre força farigola i ara la sua tota, gemega i diu mots que no entenc.
La Rosita ens ha rebut amb un somriure franc i clar i amb una mirada neta, l’esguard de les persones que no tenen res a amagar i que fan que les seves vides siguin útils per als altres. Encara no sé per què li diuen «bruixa» i «curandera» amb aquell to de menyspreu; és una dona sàvia, coneixedora de les herbes remeieres i fa imposició de mans.
I jo pensant tota la vida que era pèl-roja, la Rosita sí que ho és, mai no havia vist abans un color de cabell així, és foc, d’un color vermell que fins i tot et fa tancar una mica els ulls quan la veus per primera vegada.
Aquest dia no serà el darrer que pugem a Tona, ho farem cada setmana durant un mes. Li he preguntat amb veu menuda quin era el preu de les seves atencions, i m’ha contestat amb un somriure clar.
—Vull un conill, per a l’arròs, i herbes del vostre hort.
He memoritzat les herbes que m’ha dit. Per a ella són ben necessàries, per a les seves curacions o «bruixeries», tal com diuen les males llengües del poble. A la Rosita la veus i l’estimes.
La meva filla, la meva Serafina cada dia es troba millor, aquesta nit ja no ha tingut febre. M’angunia, però, una mica el que ha dit la Rosita avui:
—Li han fet un «mal donat» a la teva nena i, a la caiguda de la fulla, a la tardor, morirà la persona que li ha fet el mal i ella sanarà per sempre.
M’he passat la nit fent voltes al llit, en Manel no ha parat de remugar, dorm Nilleta si us plau, dorm i calla.
No tenia pas la sensació que parlava.
«La caiguda de la fulla».
He mirat per la nostra petita finestra de l’habitació, mentre el sol començava a fer els primers raigs de colors a terra i he vist com els nostres arbres ja no són verds, fulles de mil colors grocs i vermells i moltes fent una estora preciosa al terra, la caiguda de la fulla.
Avui és 23 de setembre i comença la tardor.
Es l’última visita a la Rosita. He fet matar un parell dels millors conills i, ben d’hora, hem recollit les herbes.
Ens ha rebut com sempre, feliç, i ens ha donat les recomanacions del que hem de fer; més aviat, del que ha de fer la nena. Després d’unes oracions i una imposició de mans que m’ha semblat més llarga de l’habitual, ha tret d’ una caixa gran de fusta, un cordill blanc i gruixut i ha començat a fer molts nusos, mentre se’l lligava a la meva noia a la cintura.
—Fina, no te’l treguis amb molt de temps, quan es trenqui tot sol, l’has de posar sota el matalàs del teu llit i, quan estigui molt vell, crema’l al foc de terra.
Vam seguir les instruccions tal com ens ho va dir.
A finals d’octubre de 1915, vam visitar un altre cop l’Hospital de Vic per anar a veure el mateix metge que ens havia atès feia uns mesos i que ens havia donat la mala noticia. Després de fer-li un reconeixement i una placa al pit, el metge es va quedar perplex.
—Està impecable. Aquesta no és la mateixa noia que va venir fa uns mesos, és impossible.
No puc deixar de pensar en les paraules que em va dir la Rosita, «li han fet un mal donat a la teva filla, a la caiguda de la fulla la persona que li ha enviat morirà».
Ha estat a la vila una tardor tranquil·la, però als últims dies va morir la millor amiga de la Serafina, la noia que ella acompanyava a casa seva cada setmana, els dijous, a berenar. Ha mort ràpidament, va començar amb febres també, però ni a combregar es va arribar a temps. Quin dolor més gran pel pare!, la mare ja era morta feia anys.
Aniria a Tona a parlar amb la Rosita, però, l’últim dia em va agafar les mans i em va dir, mirant-me fixament als ulls que no tornés, a no ser que fos una cosa molt important.
Potser tota la vida em quedarà el regust estrany i la sensació que sí que existeix el mal donat. No vull pas ser supersticiosa, porta mala sort.
Miro en Manel i veig un home bo. Parlem del dolor de les mares amb els fills, però he vist al meu home plorar en silenci, i amagat de les nostres mirades, mentre la nena estava malalta. Ara m’adono de com ha canviat la nostre relació i de com hem construït una llar plena d’amor i respecte.
Fa uns anys, quan jo ja no tenia la menstruació i ja no era una dona jove ni desitjada… vaig entrar a la nostra cambra al vespre, els nois eren a Vic a passar uns dies a «Can Músiques». Recordo que ja duia posada la camisa de dormir, de fet podia semblar la mateixa del primer dia, totes les vaig comprar iguals, blanques i llargues. En Manel em va mirar als ulls molt profundament.
—Nilleta, treu-te aquesta camisa i jeu al llit despullada amb el teu home. Porto tota la vida amb el desig de veure el teu cos i de poder acariciar-te tota.
Vaig jeure tota nua i avergonyida. Ell es va atansar al meu costat, també nu, i el seu cos bru em va semblar molt mes bonic que mai. Mentre m’acariciava el pits i baixava a poc a poc per el meu ventre, vaig sentir les paraules com màgiques.
—Nilleta, tens el cabell del sol i de la foguera de Sant Joan i ja saps, «cara pigada, cara estimada». Es la dona més bonica que un home pot desitjar i, entre paraules i petons més dolços que la mel, vaig arribar per primera vegada a sentir un plaer que no havia pogut mai imaginar. No era ell ni era jo, érem per primera vegada una sola persona i va ser com una petita mort de la que jo vaig sortir renovada.
Aquest no va ser l’únic dia, no, a partir d’aquell moment mai més vaig fer servir camisa de dormir i en Manel sols una samarreta de cotó blanca (sense calçotets) i vaig acostumar-me a dormir amb el seu sexe a les meves mans.
Ara, vells, som uns enamorats. Enamorats de la vida al camp, de la família, del bestiar i sobretot l’un del altre.
La casa va canviar d’energia i els fills varen volar del niu. Sols quedava a casa la Serafina, a qui se li passava l’hora. Alguns pòtols del poble li havien dedicat una cançó: «Serafina la rubiales que ha venido de la China, Serafina» , La consideraven una solterona.
Bella com la que més a la comarca, la Serafina no tenia cap interès en casar-se, per a ella, els seus llibres eren importants.
Encara estem rient el seu pare i jo quan en Quimet de Can Pistaus li va enviar una declaració d’amor. Dins d’una capsa, el cor d’un conill travessat amb un escuradents, això sí, acompanyat amb unes lletres demanant matrimoni a la Fineta. No el va voler veure mai més.
Fa uns dies que he aconseguit que vagi a cosir a casa de la Quimeta. Allà es reuneixen unes quantes noies i, mentre cusen, peten la xerrada. Que aprofiti i es faci l'aixovar, vejam si la casem.
Na Quimeta té un germà, en Joan, molt ben plantat. Ja viu a Barcelona, a dispesa, a la plaça del Pi, m’han dit. És de bona família i fadrí encara. Quan li pregunto per ell, la Fina s’enrojola tota.
—L’altre dia, mare, ens vàrem creuar al passadís de la casa i em va pessigar. Renoi, en Joan, aviam si hauré d’anar a visitar-lo!
De fet, en Joan anava a casa seva una vegada al mes i, des que la Serafina cus a casa seva, hi puja cada setmana. És fuster de professió i, pel que sé, té molta traça en escollir mobles i altres objectes per arreglar les cases barcelonines. Està muntant una fusteria al carrer de la Diputació, on ell també tindrà el pis i podrà deixar la dispesa.
Avui en Manel i jo ens hem quedat ben parats. En Joan estava a la porta de casa quan hem arribat i ens ha dit amb veu fluixa, però ferma:
—He de parlar amb vostès. Vull casar-me amb la Serafina.
Quina llàstima i quin dolor més gran… la setmana anterior al casament de la noia es va morir el meu primer fill. El vestit blanc de la Fina va quedar penjat a la seva habitació per sempre, vàrem anar tots a casament en rigorós negre. Que n’estava de bonica ella, malgrat tot, i com de trista per dins… I com de forta és per fora.
DE SERAFINA A SARI
Estic com ennuegada des que he arribat a Barcelona, tot em sembla gran i sorollós. En Joan, el meu marit, està sent caut i molt educat. La primera nit del casament sols em va fer un petó als llavis
—Fina, Serafina, no tenim cap presa, estarem tota la vida junts.
Penso en la meva mare i trobo molt a faltar la seva escalfor, però per dins tinc un gran desig de coses noves. M’he fet uns vestits molt elegants per quan sortim amb en Joan o quan vingui gent a casa, ell té una gran vida social.
Avui ha vingut a dinar a casa en Segimon, el meu cosí, i un amic del meu marit que es diu Avel·lí Artís Gener. Fins i tot hem obert una ampolla de xampany i, en el moment de brindar en Joan ha dit que els nostres noms són un pecat.
—Ara mateix farem un bateig com cal. Fina, tu et diràs Sari. Segimon, tu Segi i Avel.lí, company, Tísner.
M ha dit Sari tot el dia, com si aquest fos el meu nom de naixement, i jo no ho he trobat gens estrany. Sóc la Sari de Barcelona, d’aquesta ciutat que m’apassiona. M’agrada molt passejar pel Passeig de Gràcia.
Ja hem fet l’amor amb en Joan, i aquest primer mes ja he quedat embarassada. M’hagués agradat estar uns mesos sense panxa, ni marejos, ni vòmits. Sort que la mare, abans de marxar, em va explicar moltes coses. Vaig quedar ben parada de la seva franquesa amb mi. Mai, fins aquell moment, no havíem parlat de sexe, ni d’embarassos, ni de res per l’estil.
Els mesos passen lentament. En Joan té molta feina, ara està decorant la Cocteleria Boades i refent el mobiliari de l’Hotel Ritz. Els diners no ens falten.
Mai no m’havia pensant que es podia tenir una panxa tan grossa, estic ben feixuga. Amb el cos que tenia… estic enorme. El meu primer fill naixerà el mes de juny. Ja he parlat amb la llevadora, vindrà a casa de seguida que la necessitem. Tinc una barreja de por i de sentiment de culpa. No he tingut mai el desig de ser mare i ara, mentre el meu ventre creix, creix també el meu desig de llibertat, de passejar pels carrers barcelonins, de sortir amb en Joan a les nits pels llocs de moda. He tingut la sort dels dos consells de la meva mare: «compta fins a 10 i somriu amb el cap ben alt». Semblo més de Barcelona que de Manlleu.
La comunicació amb els meus pares és pobra. Com m’agradaria tenir la mare a prop! La llevadora em dóna molta pau i confiança, de fet té una retirada a ma mare, potser la veu, quan diu: «Sari, hauràs de ser forta, aquesta criatura és molt gran. Serà un part complicat, però pensa que fa molts anys que m’hi dedico, m’ha passat de tot i me’n surto ràpidament. No pateixis pas, estàs en bones mans».
No hi ha res com una dona segura del que fa.
En Joan segueix molt enfeinat i amb nous projectes, vol muntar un restaurant a la Plaça de Sant Jaume, per soci tindrà el germà d’en Tísner. «L’Hostal del Gall», sona bé, hi estem molt engrescats, malgrat que tinc la panxa més grossa de Barcelona i gairebé ja no puc respirar. Quins ardors! Avui la llevadora m’ha dit que mastegui avellanes molt a poc a poc abans dels àpats i cada vegada que tingui cor agre. En Joan ha picat en el morter un munt d’avellanes, sols falta que me les peixi… és un home enamorat, el meu marit. Com em mira, i que n’és de ben plantat, el meu Joan!, quins ullets grisos i quin somriure. Sap tractar tothom amb bondat i calidesa, m’estic enamorant d’ell a poc a poc. No em vaig casar pas enamorada, a mi les emocions em costen molt. Ara el miro i veig l’home de la meva vida. Un gran amor, com el dels meus pares.
Com s’estimen els meus pares!, aquest fet traspua per tota la casa.
M’han arribat notícies de Manlleu, la meva mare no està bona i jo no puc pas anar a cuidar-la.
Avui he sentit el meu ventre estrany, crec que acabo de perdre el tap mucós. En Joan ha anat a buscar la llevadora. La Dolors ha vingut tan de pressa que sembla que sigui veïna nostra i no que vingui de la Barceloneta. M’ha fet un franc somriure i m’ha dit que ja ve el nen!
El nen, sempre he pensat que tindré un nen, l’hereu dels Font i Parés. Quina sorpresa més gran, quan ha tret el cap la Núria.
Núria, com la Mare de Déu i com l’Estatut, ha dit el meu marit. M’ha fet un llarg petó i m’ha dit que va a telegrafiar a Manlleu i a Vic per dir que hem tingut una pubilla.
Quina sorpresa, quan ha tornat en Joan, una hora més tard. La Dolors l’ha felicitat
—Joan, has tingut un nen!
—Si acabo de dir a tota la família que he tingut una pubilla, la Núria, què vols dir amb això?
—Doncs que darrera la Núria, als cap d’uns minuts, ha sortit l’Albert, són bessons, n’hi ha dos.
En Joan s’ha tornat blanc, de moment, dues criatures!
Mare de Déu santíssima, ja deia jo que la meva panxa no era normal i que era la més grossa que havia vist mai. Ara sí que sé el que és tenir feina!
Avui és el dia més trist de la meva vida. He tingut notícies de Manlleu, la mare és morta. Ha mort tranquil·lament al seu llit, de cansament, d’esgotament d’estimar, de treballar, de tirar endavant la seva vida i la seva família. Del dolor de la pèrdua dels fills. Ha mort acompanyada del pare en tot moment. M’han dit, que en el darrer moment ha fet un somriure i ha dit: que bé que estic ara, Manel. I ha marxat de la mateixa manera que ha viscut, sense donar feina, sense fer soroll.
MANLLEU – LA MORT DE LA NILLETA
Ha passat tot el poble per casa a dir l’últim adéu a la Nilleta. Quina dona més estimada a la comarca! Ve gent de tot arreu i dóna les gràcies per coses que ni nosaltres sabíem que feia. En Manel no s’ha mogut ni un moment del seu costat, quan a l’últim alè li ha dit aquelles paraules tan boniques que a ella li agradaven tant:
—Nilleta, tu ets especial, Nilleta, tens el cabell del Sol i de la foguera de Sant Joan...
És quan ella ha fet un somriure fi i ha dit:
—Que bé que estic, Manel.
Les seves últimes paraules.
En Manel li ha tancat els ulls, l'hi ha agafat la mà, i ha seguit parlant-li a cau d’orella, ara són ja paraules que no arribo a entendre. Són paraules d’amants.
Ha plogut com mai a la comarca. Ha estat un enterrament lent, tota una renglera de paraigües negres han acompanyat la Nilleta i la família a l’església i al cementiri. Després, cap al vespre, al tornar a casa, en Manel ha dit que estava cansat i que se n’anava al llit.
—Nilleta, vull venir amb tu, no em deixis, no puc viure sense la teva escalfor, m’és insuportable el dolor.
En Manel va morir aquella nit. Sens dubte, ella se l’emportà.
Ningú em va voler dir que havien mort els meus pares amb poques hores de diferència. Jo encara plorava la mort de la mare. Però quines coses del destí, que quan un dia vaig sortir a comprar, mesos després, vaig trobar-se la Carmeta de Can Sotrac, i ella, tota educada, em diu:
—Quina llàstima, Fina, morir-se els teus pares junts, com qui diu.
Aquell dia, S´hem retirà la llet del pit i no vaig poder pas donar de mamar als meus bessons.
Somnio sovint amb els meus pares, en el meu somni sempre els faig un petó i una abraçada. Adéu pare, mama, us trobaré a faltar.
De fet, són les últimes paraules que els vaig dir quan vaig marxar de Manlleu a Barcelona. Mai vaig pensar que seria l’última vegada que els veuria, en vida o en mort.
Tots els drets reservats.
Continuarà.....
