Entrevista a Gaspar Hernández

P.: Quina és la teva opinió sobre aquest llibre? GH: Al llibre "The secret" hi veig coses molt bones. No és un llibre tal com jo ho hagués escrit, però crec que conté veritats importants, tal com pensen Umiken o Pema. Sí que està fet d'una manera sensacionalista, massa americana, però el més important és que no tinguem prejudicis i que darrere d'una manera que no ens atreu prou, les lleis que explica són lleis universals que val la pena que estiguin a l'abast de tothom. P.: Quan vas començar a escriure vas fer referència a Josep Pla, quina sensació tens en haver guanyat el premi que porta el seu nom? G.H.: Sí, és una sensació estranya. Em sento un privilegiat i és un honor. L'altre dia, una persona propera a ell, quan era viu, em va explicar que a Josep Pla era una mica escèptic respecte a un premi que portava el seu nom perquè el trobava massa gran, massa important. Per això, que la literatura reconegui a través d'un premi de prestigi els temes de què parlo al llibre em fa tenir una sensació d'honor i de respecte, alhora de molta satisfacció i un profund agraïment, perquè els temes dels quals parlo al llibre no són prestigiosos. P.: Has trigat uns tres anys a escriure aquesta novel·la. Hi ha hagut en aquest temps canvis importants en la teva manera de viure, a mesura que tenies més informació i coneixies coses noves? G.H.: Quatre anys. Jo crec que faig el mateix camí que molts lectors, un camí de recerca interior, estar millor amb un mateix per estar millor amb els altres i que es pot anomenar creixement personal. És el que estic seguint, no he arribat a cap port però de moment vaig navegant. He navegat nous ports i aquest és un nou titulat "El Silenci", i em sento en el camí, però, per sort, hi ha un canvi, i em considero una persona normal amb els peus a terra. P.: Creus que naixem amb una "missió" a la vida? Quina creus que és la teva? GH: Sí, crec que no l'escollim nosaltres sinó que ella ens tria. El problema és que les paraules, tal com s'explica a “El Silenci”, són reduccionistes, i intentar captar la realitat mitjançant les paraules és reduir molt la realitat. Per tant, això que anomenem missió podria ser explicat en mil paraules i totes encertades, però sí que naixem amb un camí, que també s'anomena destí, però que és molt més que el destí. Crec que el secret consisteix a descobrir quin és aquest camí i ser-hi coherent. P.: Hi ha alguna persona o persones que t'hagin impactat personalment al llarg de la teva vida? GH: Durant un estiu, vaig estar entrevistant malalts terminals per al matinal de Catalunya Ràdio, persones a qui els havien dit que els quedava poc temps de vida. Aquestes són les persones que m'han impactat perquè eren realment felices, curiosament. Vaig anar a moltíssims hospitals, només a les unitats de cures pal·liatives per parlar amb ells. Em va semblar excessivament agosarat per part d'un metge dir a un pacient que li queden pocs mesos de vida, perquè sempre dic que el diagnòstic sempre és encertat però el pronòstic no ha de ser-ho, com passa en el cas d'Umiken. Parlar amb aquesta gent em va impactar molt més que fer-ho amb qualsevol celebritat o famós que hagi pogut entrevistar. P.: Quina és la teva definició de felicitat? G.H.: Sé què no és la felicitat. Sé que no són els diners, ni les possessions. Jo crec que el link de la felicitat el trobem a l'amor, i més concretament a l'amor que donem, a l'amor que som capaços de donar. La felicitat va per aquí. És una actitud que cal cultivar i cal ser perseverant. Cal prendre la decisió de ser feliç i quan intentes cultivar aquesta actitud de felicitat hi ha una unió directa amb l'amor. Cal recordar que l'amabilitat és una manera d'amor. No parlem només de l'amor a la vida necessàriament, també; amor als fills, a la família. També podem parlar d'un amor tan simple com ho és un somriure o una paraula amable. P.: Actualment tenen molta acceptació temes tan antics, com les velles qüestions filosòfiques i espirituals? Quin motiu té lésser humà per tornar enrere en aquests temes? GH: No és tornar enrere, és senyal de saviesa. És com si fins ara el món s'hagués dividit en dos Orient i Occident, amb dues visions de l'ésser humà, una basada en la raó i en tot el que ha aportat la tecnologia, que és molt, i l'altre basada en un intangible que des d'aquí és considerat inferior. Per primera vegada, gràcies al ioga, gràcies a pàgines com la vostra, estem arribant a un moment magnífic. Estem unint Orient i Occident, dues visions del món que es complementen i que cal intentar integrar i no separar; potenciar una part de la persona que va més enllà de la raó que la transcendeix i, per sort, ens trobem en un moment que s'estan integrant les dues visions. P.: Hi ha alguna pregunta que no t'han fet de la teva novel·la que t'hagués encantat respondre? GH: Sí, he trobat a faltar en general que no m'hagin fet més preguntes sobre literatura perquè jo he volgut escriure una novel·la. Em considero un bon lector i he trobat a faltar més preguntes sobre la novel·la, sobre la història, sobre literatura. És clar que entenc perfectament en quin terreny m'he ficat i jo, com a periodista, hauria fet segurament les mateixes preguntes. P.: El llibre és narrativa contemporània-assaig?. G.H.: Sí, és narrativa que inclou assaig. P.: És un llibre ple de missatges, era aquesta la teva intenció o ha estat només fruit de la inspiració? GH: A mi m'agraden molt les novel·les que et fan pensar i que de vegades fan que desconnecteu del que estic llegint, quan una frase em fa pensar, estant d'acord o no. Això és el que jo volia provocar, un excés d'això, que el lector es digués que aquí hi ha molta informació i desconnecteu. Per mi, no és una novel·la fàcil, no segueix una recepta de Best Seller, i si ho arriba a ser, serà un miracle. P.: Has treballat aquests darrers anys amb el secret o la llei de l'atracció per aconseguir que els teus somnis es facin realitat? GH: La primera entrada em va semblar una americanada massa simplista. Després, vaig estar pensant, vaig llegir molts llibres sobre el tema i vaig fer un canvi, ja que em vaig adonar que hi havia molta veritat si pensem no tan sols en positiu, sinó que a més visualitzem el lloc on volem arribar i agraïm el que volem tenir com si ja ho tinguéssim. Ho he fet i els resultats són a la vista. P.: Si el premi Josep Pla l'any passat el va guanyar Melcior (Comes), al jurat aquest any hi havia Baltasar (Porcel) ho has guanyat tu, Gaspar, és tot un regal dels reis mags?. G.H.: Sí, és un regal. És un gran regal. Jo ho visc així i l'actitud que tinc connectant amb la llei de l'atracció, amb les lleis amb què treballem és una actitud d'agraïment. Per agraïment a la vida per aquest magnífic regal i, tanmateix, també sóc conscient que cal relativitzar tant els èxits com els fracassos perquè són una etiqueta exterior. Jo segueixo treballant molt cada dia, la meva vida no ha canviat res, només passa que tinc més feina. El que importa és trobar el centre interior des del qual viure i, des d'aquí, intentar viure amb plenitud cada moment de la vida, independentment de si en aquell moment el vent, és el vent de l'èxit o és el vent del que socialment anomenem fracàs, perquè amb allò que anomenem fracàs potser podem ser més feliços que amb allò que socialment anomenem èxit. P.: Espero que després del silenci, les teves paraules escrites segueixin acariciant els nostres ulls i la teva veu les nostres orelles. Gràcies Gaspar. Marta Texidó