No recordo massa bé el primer cop que el vaig veure; potser només va ser per pentinar-me o comprovar la corbata. Però de mica en mica va acabar essent important a la meva vida. Molt sovint m'aturava al seu davant i em recreava amb la seva bellesa. També hi havia misteri. M'imaginava que el travessava per descobrir un nou món, com qui recerca una segona oportunitat. A l'altra banda del mirall tot era possible i els problemes es resolien màgicament. El meu amic silenciós em permetia veure una altra forma de vida i relativitzar les coses. Això em va ajudar i li vaig acabar agafant afecte. El dia del nostre comiat no va ser llarg. El vaig mirar amb un somriure còmplice i li vaig adreçar un simple fins sempre!Quan la meva germana va faltar, mai no m'hauria imaginat que el mirall tornaria amb mi. El destí ha fet que acabi presidint el menjador de casa. Jo el miro i ell em mira, i el parlo per tractar de reconstruir tots aquells records importants que ha arribat a veure, molts dels quals hem compartit. Ha tornat disposat a complaure'm, per revelar-me el millor que sap i per evocar aquells sentiments que ja m'han acompanyat per sempre.
Gràcies mirall estimat per recordar-me que, a la vida, si sembrem flors, acabem recollint un jardí.
Jordi Texidó i Mata
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada